Situació i presentació
El terme municipal de Santa Maria de Miralles, de 25,04 km2, és situat al sector SW de la comarca, a tocar de les comarques de la Conca de Barberà i l’Alt Camp. Limita a l’W amb Bellprat, al N amb Sant Martí de Tous, al NE amb Santa Margarida de Montbui i Orpí, al SE-S amb la Llacuna i al SW amb Querol (Alt Camp) i Pontils (Conca de Barberà). En forma l’eix la vall de la riera de Miralles o de Carme, afluent per la dreta de l’Anoia, que corre entre els contraforts de la Plana d’Ancosa, al SE, i la serra de Miralles, al NW, on es destaquen el cim de l’Agulla Grossa de Miralles (867 m) i el turó on s’alcen l’antic castell i l’església que donen nom al terme. No hi ha cap nucli urbà de població. El sector de Sant Romà ha esdevingut centre administratiu del municipi, que comprèn un gran nombre de masies esparses.
Travessen el terme les carreteres comarcals d’Igualada a Valls i de la Llacuna a Santa Coloma de Queralt, que formen cruïlla a migdia, on hi ha el parador i la gasolinera de les Quatre Carreteres.
La població i l’economia
Les primeres dades de població es remunten al fogatjament del 1378 quan es comptabilitzaren 52 focs, que baixaren al voltant de 20 durant els segles XV i XVI. La població era escassa al segle XVIII, entorn del centenar d’habitants. Des del cens del 1857 s’inicià una tendència ascendent que va fer que el terme passés de 353 h a 456 h el 1897, moment en què s’assolí el màxim demogràfic. Des d’aleshores la minva ha estat un procés paral·lel a la decadència econòmica, i esdevingué força important durant les dècades de 1960 i 1970. El 1975 tenia 110 h i el 1981, 98 h, xifra al voltant de la qual s’ha anat estabilitzant la població, amb algunes petites oscil·lacions. El 1991 hi havia 108 h, el 2001, 98 h i el 2005, 123 h. L’estructura d’edats evidencia un clar envelliment de la població.
Una quarta part de les terres del terme són conreades. De fet, el terreny és fèrtil i productiu, però el grau d’emigració de joves vers els nuclis industrials ha impedit el desenvolupament de l’economia. Els conreus principals són els de cereals, vinya, arbres fruiters i ametllers. Tot i que la producció ramadera és menys important, hi ha diverses granges d’aviram, porcs i explotacions ovines, cabrunes i de conilles mares. S’hi havien explotat mines de bauxita, però foren abandonades. El terme és dins l’àrea de mercat quotidià de la Llacuna i a l’àrea d’influència d’Igualada.
El sector de Sant Romà
L’antiga capella de Sant Romà, a l’esquerra de la riera de Carme, entre aquesta i la carretera, esmentada el 1413 amb el nom de Florençola (posteriorment apareix en la forma Françola), centra una caseria de poblament disseminat i fou convertida el 1915 en parròquia del lloc. Restaurada el 1913 i ampliada el 1916 hom hi bastí al costat la rectoria i hi traslladà un valuós retaule gòtic del Roser i l’altar major renaixentista de l’església vella del castell. La casa del comú i les antigues escoles són a tocar de Cal Ramonet, a prop de la carretera, al N de Sant Romà. Situada al mig d’uns camps hi ha la font de Sant Romà. Es fan aplecs al castell de Miralles el diumenge de la Santíssima Trinitat i per l’agost és festa major al municipi.
Altres indrets del terme
Les restes del castell de Miralles s’alcen en un turó, a 662 m d’altitud, als vessants de la serra de Miralles, dominant la vall de la riera; queden grans panys de murs molt esfondrats i una gran torre de planta rectangular fora del recinte. Formava part de la línia de fortificacions bastides al segle X en aquest sector del país en la campanya repobladora del comtat de Barcelona. És esmentat ja el 960, en una donació que féu el comte Borrell II del castell de la Roqueta. El terme és esmentat el 978 com a límit dels bisbats de Vic i de Barcelona i el 987 el bisbe de Vic infeudà la meitat que posseïa del castell (que havia rebut del comte) a Ennyec Bonfill (fill de Sendred de Gurb i primer senyor de Cervelló i cap d’aquest important llinatge), el qual ja posseïa l’altra meitat per concessió del mateix comte i així n’adquirí el domini total. El castell restà en mans dels Cervelló i passà a formar part de la baronia de la Llacuna. En foren castlans al segle XIII una família cognominada Miralles. Durant la guerra contra Joan II els consellers d’Igualada escrivien que aquest castell era un lloc important.
Dins el recinte del castell es conserva la primitiva capella, que esdevingué parroquial del lloc. L’església de Santa Maria de Miralles és un edifici romànic, de planta rectangular, portal amb grans dovelles i volta de canó, el qual ha sofert, però, diverses modificacions i reconstruccions. Hi ha una imatge de ceràmica moderna que presideix l’altar. Les cases que s’havien bastit dalt del turó, al costat de l’església i el castell, s’han anat deshabitant progressivament.
A prop de la carretera també hi ha una creu de terme, coneguda com la creu de Françola, amb l’escut dels Cervelló. Una altra creu de terme, la creu del Pla, és situada al límit amb el municipi de la Llacuna. Són abundants les fonts, entre les quals són molt conegudes la font de Múnia, la font de Can Morgades i la Font Llarga. Dins el torrent de Fontanilles hi ha una altra font i un saltant d’aigua. Dels masos esparsos podem destacar Can Morgades, Ca l’Escolà, el Mas Colomines, el Mas Vila i Can Xerramimó.