Santa Maria d’Oló

Oló (ant.)

Santa Maria d’Oló

© Fototeca.cat

Municipi del Moianès, al nord-oest de la comarca, en territori molt accidentat, drenat per la riera Gavarresa i la d’Oló, principalment, i també per la de Malrubí, afluent de la primera.

Situació i presentació

Limita al N amb el terme de Sant Feliu Sasserra i d’Oristà (Lluçanès) i l’enclavament de Muntanyola; a l’E amb Santa Eulàlia de Riuprimer i Muntanyola (ambdós d’Osona), l’Estany i Moià, i al SW i l’W amb Avinyó (Bages).

Aquest terme, centrat per la vall de la riera d’Oló que travessa de NE a SW, és molt accidentat. Paral·lela a la riera i per la banda N, ressegueix tot el terme la carretera de Vic a Avinyó o Balsareny, que segueix gairebé sempre la carenada que fa de partió d’aigües entre la riera d’Oló i la riera de Segalers, la qual segueix part del sector N del terme i desguassa a la riera Gavarresa, que, procedent d’Oristà, travessa també el sector N del terme. Pel sector S, tots els torrents que es formen en els solcs del petit altiplà per on s’estenen les demarcacions de Viladassau i de Sant Joan d’Oló, com el torrent de Sant Miquel, el del Duc, el de la Canal i el de la Plana, vessen les aigües a la riera de Malrubí i abans al riu Sec i al torrent del Gomis, que són les seves capçaleres i els que fan de termenal entre Moià i Santa Maria d’Oló. El terme d’Oló és format per un seguit de valls i carenades en direcció decreixent de NE a SW; l’altitud màxima (939 m) es troba al serrat de Fontfreda, i la mínima (430 m), al pla de Jeremies, al sector inferior de la riera Gavarresa i al curs inferior de la riera d’Oló. Hi ha moltes fonts, com la del Roc, a 80 m de Santa Maria, tocant a la riera d’Oló; la font de Rosselles, a prop de la masia del mateix nom; la d’Armenteres, a prop de Sant Joan Vell i de Sant Joan d’Oló; la de Moretones, a sota mateix de la masia que porta aquest nom, i la de les Hortes, al costat del camí d’Oló a Sant Joan d’Oló, a un quilòmetre aproximadament del centre del poble.

El terme comprèn, a més del poble de Santa Maria d’Oló, cap administratiu, els pobles de Sant Feliuet de Terrassola, de Sant Joan d’Oló i de Sant Vicenç de Viladassau, els ravals de la Rovirola i de Santa Eulàlia, les caseries de la Frau i el Pla de Gassetes, i el despoblat del Carrer de Peucalçó. Travessa el terme l’Eix Transversal, paral·lel a la carretera local que va d’Avinyó a Vic, de la qual surten trencalls al poble de Santa Maria d’Oló i a Sant Feliuet de Terrassola, l’Estany i Moià.

La població i l’economia

Santa Maria d’Oló

© Fototeca.cat

A mitjan segle XVI (1553), quan el terme es regia per dues entitats, una l’Estany i Sant Feliu de Terrassola, i l’altra Santa Maria d’Oló i Sant Joan d’Oló, la primera tenia 19 i 9 focs respectivament, i la segona, 26 i 12 focs; en aquestes dades no es veu encara cap nucli a Santa Maria d’Oló i tots els focs corresponen a masies. La població (olonencs) es degué formar al llarg del segle XVII; hom té constància que el 1686 tenia 30 cases juntes, 67 el 1782 i 100 cases al poble el 1860: 14 al carrer del Raval, 28 al raval de la Rovirola i 27 al de Santa Eulàlia, dos nuclis formats al pas del segle XVIII al XIX vers el N i el NW de la població, a poc més d’un quilòmetre de distància, al pla de la costa que separa la vall de la riera d’Oló de la Gavarresa. El notable ascens de la població que va experimentar el municipi de Santa Maria d’Oló entre el 1900 i el 1950, tot i la minva constant de població rural i el tancament de masies del terme, és degut a la notable industrialització del poble.

A partir d’aquesta data s’inicià una petita davallada de la població: 1.050 h el 1986, 1.015 h el 1991 i 990 h el 1996. El 2005 tenia 1.044 h, i el 2008, 1.089 h, xifra que els anys següents ha experimentat lleus minves.

Una bona part del terme és ocupada per boscos de pins, en especial a les parts ombrívoles de les rieres d’Oló i de Segalers, i d’alzines i matolls, especialment al S.

Les terres de conreu són dedicades principalment a farratge i a una mica de vinya i olivera, abans molt comunes al terme. Segons dades del 1782, a Santa Maria d’Oló es collien unes 2.750 quarteres de grans comuns del país (blat, ordi, civada, mill i blat de moro) i es produïen 800 càrregues de vi, mentre que a Sant Joan d’Oló es feien 1.750 quarteres de grans, 300 càrregues de vi, una mica d’oli i deu quintars de cànem. Santa Maria d’Oló tenia aleshores 12 telers per a teixir llana i algunes famílies de paraires. Durant els darrers anys del segle XX s’incrementà molt la cria de bestiar porcí i d’aviram, activitat considerada un complement indispensable de l’agricultura.

Torre del Castell (Santa Maria d’Oló)

© C.I.C - Moià

La vella tradició tèxtil i de parairia del poble comportà l’aparició, el 1902, de la primera fàbrica, la del Pastor, que el 1920 comprà i reformà el senyor Borràs. El 1962 aquesta fàbrica es convertí en la fàbrica de lones i teixits industrials Sauleda. Una altra empresa important és la que aixecà el 1928 l’industrial Manuel López i que més tard passà als Roger de Castellterçol. Altres indústries més petites i tallers feren canviar totalment la fisonomia del poble i del terme, que perdé el marcat caràcter rural de segles passats i esdevingué un poble industrial. El poble celebra mercat setmanalment.

El poble de Santa Maria d’Oló

Vista del poble de Santa Maria d’Oló

© CIC-Moià

El poble de Santa Maria d’Oló (542 m; 789 h el 2006) es formà inicialment dalt del turó ocupat pel castell i l’antiga església parroquial. Fins a mitjan segle XIV hi havia allà un petit nucli o sagrera que desaparegué gairebé del tot a la fi del segle XIV, ja que només hi restaren tres o quatre famílies. Quan les cases no tingueren cabuda a dalt del puig del castell, es construïren al llarg del camí que hi condueix.

De l’antic castell, resta part d’una torre i murs amb aparell d’espiga (opus spicatum), on hi ha una placa de pedra amb una inscripció feta al segle XVIII que diu: “És castell d’Oló”. La vella església parroquial de Santa Maria fou construïda vers el 1646 i ocupa el mateix solar d’unes altres esglésies consagrades el 999 i entorn el 1166. És un edifici de pedra, de nau amb capelles laterals i un campanar esvelt, que guarda encara el retaule major fet el 1663. Fou reformada al principi de la dècada de 1990. Al voltant de l’església hi ha velles cases amb llindes de pedra treballades, com també n’hi ha en el costerut carrer que hi porta. 

Altar barroc de l’església de Santa Maria d’Oló

© Fototeca.cat

L’església nova es començà a construir vers el 1950 i es beneí el 1963. La seva construcció va anar a càrrec del matrimoni Roger-Vidal. Fou ideada per l’arquitecte Manuel Puig i Janer i decorada per Josep Artigues i Basté. És un edifici modern de línies atrevides per al seu temps, ple de simbolismes i bellament decorat. L’església està dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu.

L’activitat cultural és força destacada a Santa Maria d’Oló. El Centre Recreatiu (1935) és la institució amb més tradició, però també cal destacar-ne d’altres, com ara el Casal del Poble (1981), la Plana Centre Rural Acolliment i Cultura o l’Associació Castell d’Oló (1988).

Santa Maria d’Oló celebra la festa major d’hivern el 20 de gener, festivitat de Sant Sebastià, i la d’estiu, el quart diumenge d’agost. Al juny, en data variable, es fa una caminada popular. El tercer diumenge de desembre es fa la Fira de Nadal, però la festa més celebrada són les Festes de Nadal i Reis, on destaca la cavalcada de Reis.

Altres indrets del terme

Entrada del mas Viladassau (Santa Maria d’Oló)

© C.I.C - Moià

Entre els altres indrets del terme municipal hi ha el poble de Sant Joan d’OlóSant Vicenç de Viladassau i Vilarassau. Altres  nuclis importants del terme són Sant Feliuet de Terrassola, el raval de la Rovirola, el Raval de Santa Eulàlia, la caseria de la Frau i la del Pla de Gassetes.

El terme d’Oló té importants masies amb elements arquitectònics dels segles XVI al XVIII, com el Ciuró, amb una esvelta torre, la Rodoreda, Torroella, Torigues, Prat d’Orriols, Rojans, Altimires, la Riera, Berengueres, la Torre, Montcabrer, vinculat a les lluites feudals del castell d’Oló i que té una antiga torre de defensa, el Pla, la Pinosa, el Güell, l’Alou, la Sala, Bojons, Vilanova, l’Espinalt, el Bosc Torrecuguça i Vilagú, aquestes tres últimes en estat ruïnós. En conjunt, formen un veritable mostrari de la construcció rural dels segles passats i indiquen l’esplendor que tingué la pagesia del terme.

Per l’estil destaca el Rocafort i el Rocabruna.

Moltes d’aquestes masies estan tancades, i algun mas, com el Solà de Sant Esteve, prop de la riera de Malrubí i a l’extrem S del terme, prop de Moià i Avinyó, en ruïnes avançades. Prop d’aquests masos, o disperses pel terme, hi ha les velles capelles de Sant Miquel, romànica, vers el límit d’Oló amb l’Estany, Sant Pere d’Orriols, el Roser del Mas Torigues, Sant Agustí de la Riera, Santa Creu de la Rodoreda, els Dolors del Mas Clapers i Sant Francesc de Torroella. Té molt d’interès l’església de Sant Jaume de Vilanova.

La història

El municipi d’Oló tingué una història plena d’esdeveniments, sobretot entre mitjan segle XIV i l’any 1606, per l’aspiració dels seus súbdits d’alliberar-se del domini dels senyors del seu castell. Des dels volts del 980 els castells d’Oló i d’Aguiló (fortalesa secundària situada entre la riera Gavarresa i la de Segalers, prop del mas del Ciuró i que feia que aquell sector del terme fos conegut durant els segles medievals per la vall d’Aguiló) pertanyien al noble Sesmon o Sisemund, fill del vescomte gironí Guiniguís Mascaró i germà del vescomte Sunifred. Mort Sesmon, al principi del segle XI, passà, sempre sota el domini de la casa de Barcelona, al seu fill Guillem d’Oló, conegut més tard per Guillem de Mediona. A la seva mort, els seus béns passaren als seus fills Ramon i Ermengol, els quals tenien com a senyors immediats els Queralt, als quals els comtes de Barcelona i d’Osona havien cedit els seus drets eminents sobre el terme. Aquest domini dels Queralt cessà a la fi del segle XIII i els Oló esdevingueren senyors únics del terme d’Oló i Aguiló fins que Arnau d’Oló el 1332 vengué el terme a Ot de Montcada. La vídua d’Ot, Sibil·la, que tenia el castell empenyorat per raó del seu dot el 1364, el vengué a l’abat i els canonges de l’Estany. Els súbdits d’Oló veieren amb bons ulls la compra del terme per part de l’Estany, però des del 1386 començaren a fer assemblees i un sindicat per aplegar els 200.000 sous que havia costat al monestir la compra del castell i del terme, i així recomprar-se ells i passar al domini reial. L’afer fou molt llarg i sorollós i, davant l’oposició del monestir de l’Estany, els homes d’Oló l’assaltaren i l’incendiaren el 15 d’agost de 1395. Això ocasionà càstigs i represàlies i anys més tard, entorn del 1420, els homes d’Oló contribuïren directament a restaurar el monestir.

De nou s’intentà la redempció vers el 1487 i el 1597; finalment, el 1606, en temps de Felip IV, els homes d’Oló, que aleshores formaven un conjunt de 51 famílies, aconseguiren de deslliurar-se del domini de les Cinc Dignitats, entitat que succeí el monestir de l’Estany, incorporar-se definitivament a la corona i obtenir el títol i els privilegis de carreratge de Barcelona, com els tenia la vila de Moià, segons especifica el document datat el 24 de febrer de 1606. Adscrit a la comarca del Bages, al març del 2015 hom celebrà una consulta en la qual una majoria es pronuncià per formar part de la comarca del Moianès, junt amb nou municipis més. El mes següent el Parlament de Catalunya aprovà la creació de la nova comarca.