És situada a l’extrem SE de la península del cap Mayor, dominant l’entrada de la badia de Santander, que comença a la peninsuleta de La Magdalena, extrem E de la ciutat, i que li serveix de port natural. Primera ciutat de la façana cantàbrica, fou frenada per la pèrdua de les colònies americanes i desbancada per Bilbao a mitjan s. XIX i per Sant Sebastià i Gijón el decenni 1940-50, en què un incendi destruí (1941) bona part de la ciutat, que s’estancà (101 793 h [1940]; 102 462 h [1950]). Hom en millorà la urbanització i instal·là fora la indústria pesant (El Astillero, Camargo, Torrelavega). La ciutat s’ha terciaritzat. Mercat agrari, ha impulsat la renovació del bestiar boví i n'ha centralitzat la selecció amb finalitat lletera a l’Estat espanyol. El port és el segon per passatge i el quart per mercaderies del Cantàbric peninsular. Centre d’ensenyament superior: Universidad de Santander, fundada el 1972. Universitat d’estiu Menéndez y Pelayo, transformada en universitat amb districte. Seu episcopal. Les primeres notícies indiquen que pertanyia a la jurisdicció del monestir de San Emeterio (s. IX). El fur de repoblació li fou concedit per Alfons VIII (1187). El 1465 Enric IV la infeudà al marquès de Santillana, però la població s’hi resistí. La seva activitat principal fou la marítima, exportació de llanes a Flandes (s. XV i XVI) i de farines castellanes a Amèrica (s. XVIII i XIX). El 1754 fou erigida en bisbat i Ferran VI li donà el títol de ciutat (1755). Fou ocupada pels francesos (1808-12) i trasbalsada per les guerres carlines. Durant la Guerra Civil romangué fidel a la República fins a la seva derrota militar (agost del 1937). Ultra la catedral, gòtica, amb reformes posteriors, hom pot destacar el seminari, antic convent de jerònims (s. XVI). Té un museu provincial de prehistòria i un museu municipal d’art.
Vista de la ciutat de Santander a la zona de El Sardinero
© Arxiu Fototeca.cat