i Sant Andreu de la Barca | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sant Andreu de la Barca

Antic nom deAigüestoses, Antic nom deSant Andreu d’Aigüestoses, Nom adoptat el 1937 pel municipi deAigüestoses de Llobregat
Antic nom deAigüestoses, Antic nom deSant Andreu d’Aigüestoses, Nom adoptat el 1937 pel municipi deAigüestoses de Llobregat
Vista aèria de Sant Andreu de la Barca
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Llobregat, situat a la dreta del Llobregat..
Població: 
26.401 h
[2009]
Extensió: 
6 km2

Situació i presentació

A llevant, el Llobregat fa de divisòria amb el municipi de Castellbisbal. A septentrió confronta, en part per la riera de Palau, amb la llenca de Castellbisbal que és a la dreta del riu i amb Martorell. A ponent, des de l’esperó dels Tres Termes (límit també amb Martorell), per la costa de la Dama (211 m), el Pi Tallat (256 m; una prolongació d’aquesta muntanya vers l’interior del municipi conforma el serrat d’en Canals) i el turó de les Ànimes (216 m), termeneja amb el municipi de Castellví de Rosanes. A migdia, pel serrat del Cap del Sàbat (153 m), que pren el nom d’un bandoler famós, confronta amb el terme de Corbera de Llobregat.

El municipi de Sant Andreu de la Barca consta, doncs, de dues zones ben diferenciades: la plana del Llobregat i la muntanya, darrers contraforts del massís de Garraf-Ordal. A la plana propera al riu s’han localitzat tradicionalment els conreus de regadiu, i s’hi han anat instal·lant diverses indústries. D’aquestes terres de regadiu, els anys 1842-43, el Llobregat se n'endugué una gran part en canviar el seu curs, límit tradicional amb Castellbisbal. De la muntanya, davallen diversos cursos que desguassen al Llobregat, com la riera de Palau, que neix sota Can Xandri, en terme de Castellví, el torrent de Madius i el de Can Canals.

El terme comprèn el poble de Sant Andreu de la Barca, cap municipal, el raval de la Colònia del Palau i la caseria del Palau. Els principals eixos de comunicacions són l’autovia A-2 (l’antiga carretera N-II passa pel nucli de població mentre que el tram d’autovia circula vora el Llobregat) i la línia dels ferrocarrils de la Generalitat de Barcelona a Manresa i a Igualada. A més, el terme municipal és solcat per un tramat de camins de muntanya, entre els quals es destaca per la seva antiguitat el que del Palau anava a Castellví de Rosanes, en una gran part carenejant.

La població i l'economia

La població de Sant Andreu de la Barca (andreuencs o santandreuencs ) té un primer fogatjament del 1553 que registra 28 focs. Aquesta població augmentà al llarg del segle XVIII (el 1787 hi havia 662 h) i, sobretot, durant el XIX (el 1830 hi havia 630 h i el 1860 n'hi havia 945); el tombant de segle representà un lleugera pèrdua (814 h) que el 1936 s’havia remuntat (1 031 h). En la guerra civil de 1936-39 i els anys de postguerra immediata disminuí fins a 886 h (1950), però a partir d’aquest moment ja s’inicià la recuperació a causa de l’aportació de la immigració. El 1960 hi havia 1 524 h i 8 295 h el 1975, que es van incrementar a 13 196 h el 1981. Al llarg dels anys vuitanta el creixement fou més moderat i s’arribà als 14 475 h el 1991, i de nou es produí un notable augment que portà als 21 933 el 2001. L’any 2005 s’arribà a 24 863 h.

Bàsicament d’economia agrària, aquest municipi ha esdevingut en les darreres dècades del segle XX fortament industrialitzat. Cap al 1846, segons Pascual Madoz, s’hi conreava blat, civada, un poc d’oli, molt de vi, seda, mongetes, patates i hortalisses. El vi i la seda s’exportaven a Barcelona, mentre que els altres conreus eren per al consum local, per al qual s’havia d’importar, encara, blat. La indústria d’aleshores consistia en diversos telers i en la fabricació de puntes de seda. El canal descobert, de la Companyia d’Aigües de Barcelona, era projectat per a moure fàbriques i molins, quan Madoz visità el poble. A la primeria del segle XX es mantenia la producció esmentada, menys la seda, i s’hi conreaven, a més, préssecs, de molta anomenada. Aleshores hi havia el Sindicat Agrícola La Pagesia. La indústria era reduïda a dos forns d’obra.

El municipi va perdre aquest caràcter marcadament agrari a partir del decenni dels anys cinquanta, quan començaren a instal·lar-s’hi moltes indústries, tant en la zona compresa entre la carretera i el riu, on hi ha els polígons industrials de Can Pelegrí, de Can Celleres i del Nord-est, com al peu de la muntanya, entre aquesta i la via (polígon de Can Sunyer). La indústria és diversificada, però entre els principals sectors productius destaquen el ram del metall (forja i estampació de metalls, accessoris per a automòbils, etc.), el químic (plàstics i productes farmacèutics), les arts gràfiques (impressió, enquadernament), la construcció (formigó) i els transports. El sector dels serveis ha anat adquirint importància els darrers anys. El municipi disposa de centres escolars que cobreixen fins al batxillerat i la formació professional.

El poble de Sant Andreu de la Barca

El poble de Sant Andreu de la Barca (42 m i 22 299 h el 2006), cap de municipi, és situat a la dreta del Llobregat, al llarg de la carretera nacional, encaixat entre la muntanya —al peu de la qual passa el ferrocarril— i la riba propera al riu. El nucli antic de la població és a ponent de la carretera nacional, centrat per l’església parroquial de Sant Andreu. Ens explica Pascual Madoz, el 1846, que hi havia 120 cases, en general d’un sol pis, en carrers torts i sense empedrar; aleshores hi havia, també, presó, carnisseria i escola de primeres lletres; l’església, al centre de la població, tenia prop seu el cementiri i la casa del comú. Vers el segon decenni del segle XX, el cementiri ja havia estat traslladat fora de la població, a tramuntana i prop del riu. Hi havia llum de gas acetilè i tartana diària per a anar a Molins de Rei. La majoria de cases, de planta i pis, que hi ha a banda i banda de la carretera en aquest sector vora l’església són dels anys vint d’aquell segle. En l’actualitat, la població ha crescut vers el NW seguint l’eix de la carretera, on s’han edificat blocs alts de pisos.

L’església parroquial de Sant Andreu de la Barca, documentada ja al segle XII, va ser engrandida el 1581; d’aquesta construcció, de tradició gòtica, només es conserva dret el campanar, torre quadrada a la base que a mitjana alçada passa a ser vuitavada i té finestres apuntades al pis més alt, construït amb pedra rogenca ben tallada (la part superior del campanar ha estat modificada), ja que l’església va ser reconstruïda al darrer terç del segle XIX en un estil que incorpora elements ornamentals de tradició romànica i clàssica. És d’una sola nau, amb transsepte i cimbori i capelles construïdes entre els contraforts laterals. De l’església anterior, del segle XVI, es conserven unes claus de volta gòtiques esculpides (Sant Andreu i la Mare de Déu del Roser) de caràcter popular i estil classicitzant. Una altra construcció d’interès és el Casino, obra del 1924 de Salvador Valeri i Pupurull, gran edifici on es troba el Cercle Cultural.

L’actuació residencial de Can Canals configura una zona urbana de connexió entre el centre i la caseria del Palau, que s’estén al nord del terme municipal. S'ha respectat el bosc inclòs a la zona més alta del sector, el qual ha quedat com a parc públic d’importància municipal.

Entre els equipaments culturals destaca el Centre Cultural Aigüestoses i la Col·lecció de Sant Andreu de la Barca. Sant Andreu disposa a més de l’Arxiu Històric Municipal en el qual es conserven el Llibre dels Jurats, del segle XVI, el cadastre del 1762, etc. Del cicle de festes més tradicionals del terme es pot destacar la festa de Sant Andreu, al novembre, que se celebra amb diversos actes culturals, la tradicional cavalcada de Reis, pel gener, la popular festa de Sant Joan i l’Aplec de la Sardana, al juny, i la festa major, al setembre. Altres diades són el Festival de Música, durant els dissabtes de juliol, i el Dia d’Andalusia, al febrer (per a celebrar l’agermanament amb la població andalusa d’Alcolea del Río).

Altres indrets del terme

La caseria del Palau és situada aigua amunt del poble de Sant Andreu, al peu de la costa de la Dama, per on passa la riera de Palau. El lloc era una antiga quadra dins el municipi de Sant Andreu de la Barca. És documentat el 1157, any en què hom esmenta la “ via que tendit a Palacio apud S. Andreas ”. El topònim de Palau, segons Pierre Bonnassie, en època medieval s’aplica a territoris on comtes, vescomtes o altres representants de l’autoritat posseïen drets, supervivència de l’antic domini públic del Baix Imperi romà. Segons Bonaventura Pedemonte, la quadra de Palau, on hi ha el casal anomenat el Palau Vell, i la casa forta de la Torre Bovera, que restà molt malmesa abans de la guerra del Francès, formava una línia fortificada que enllaçava el Castellví amb el Castellbisbal, tancant el pas del riu i protegint les defenses de Sant Andreu d’Aigüestoses. Hi ha la capella de Santa Madrona, que al segle XIX era dedicada, també, a l’Assumpció; és una aula rectangular coberta amb dos vessants, construïda, probablement, al segle XVIII. El material que hom hi ha descobert, en unes sitges sota el paviment de la capella, abasta des dels segles II i I aC fins al III de la nostra era. Prop de la capella del Palau hi ha el magnífic mas vuitcentista de Can Sunyer de Palau. Prop seu s’hi ha instal·lat una zona industrial i diversos blocs de pisos alts, que formen la barriada que s’anomena el Parc de Vallpalau. Per aquest sector hi ha també el raval de la Colònia de Palau (3 472 h el 2005).

Altres masos notables del terme són Ca n'Albereda, amb dos cossos juxtaposats, el més antic dels quals té un portal de mig punt adovellat, que té una motllura amb filet d’intradós, i una galeria d’arcs de mig punt, mig tapiada, al sotateulat. Hi han sorgit algunes urbanitzacions, com la de Can Llopard, Prats i Can Salvi.

Altres notícies d’interès històric i arqueològic fan referència a unes sepultures de teules (de les quals parla Bonaventura Pedemonte el 1929) que foren trobades en un turó sobre les hortes situat davant l’estació del ferrocarril. No s’hi trobà altre objecte que una moneda (un as de coure) de l’emperador Adrià, del segle II, i Pedemonte no especifica si fou trobada a l’interior d’alguna tomba o a la vora.

La història

El lloc de Sant Andreu de la Barca s’anomenava antigament Sant Andreu d’Aigüestoses o de Matoses. Tot i que pertanyia a la baronia de Castellvell, centrada primer a l’antic Castellví de Rosanes i a Martorell des de la fi de l’edat mitjana, també hi tingué drets de domini el monestir de Santa Maria de l’Estany. La vila rural de Sant Andreu d’Aigüestoses havia estat donada a l’Estany en època desconeguda, i aleshores, als primers decennis del segle XII, es trobava abandonada perquè els homes de Guillem de Castellvell tenien por dels sarraïns. Guillem de Castellvell, en tornar-la a repoblar, pretengué que era de domini seu. Després d’un llarg litigi, Guillem de Castellvell reconegué el domini de l’Estany sobre la vila rural de Sant Andreu i el prior de l’Estany reconegué al senyor de Castellvell que dues terceres parts de les rendes que sortissin de l’exercici de les justícies de la vila serien per a ell, i només una tercera part per al monestir de l’Estany.

La baronia de Castellvell, després d’haver pertangut al llinatge d’aquest nom, als Montcada i als Foix, al segle XIV pervingué a la corona fins que el 1474 el rei Joan II vengué la baronia a Lluís de Requesens i de Soler i als seus descendents.

La parròquia de Sant Andreu de Saguatosis és documentada el 1109. En diversos documents del segle XV es parla de la barca que hi havia sobre el Llobregat. El 1453 el poble ja és esmentat amb el topònim actual de Sant Andreu de la Barca. El 1937 canvià el seu nom pel d’Aigüestoses de Llobregat, fins el 1939.

.

Col·laboració: 
CMC
Llegir més...