i Sant Andreu de Llavaneres | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Sant Andreu de Llavaneres

Nom popular, adoptat el 1937, per al municipi deLlavaneres
Nom popular, adoptat el 1937, per al municipi deLlavaneres
La casa de la vila de Sant Andreu de Llavaneres
© Fototeca.cat
Municipi del Maresme, situat a la costa, als vessants sudoccidentals del massís del Corredor (el Montalt, 594 m alt, a l’extrem NE, és termenal amb Sant Vicenç de Montalt, Dosrius i Arenys de Munt).
Població: 
10.181 h
[2009]
Extensió: 
12 km2

Situació i presentació

Des del Montalt vers Mataró (coll de Can Xerrac) arrenca la serra de Polseruc, que marca la divisòria d’aigües entre la riera de Can Llibre (afluent de capçalera de la d’Argentona) i la riera de Montalt o de Llavaneres, que passa pel poble de Sant Andreu i desemboca directament a la mar. Altres torrents, com la riera del Balís (límit amb Sant Vicenç), drenen el territori.

Comprèn, a més del cap municipal, el veïnat de la Vall, barris com Can Cabot d’Amunt, Can Sanç (que no va tenir el desenvolupament típic dels barris marítims del Maresme, però en l’actualitat, gràcies al turisme i a la funció residencial del terme, és força urbanitzat), Sant Pere i Catà, i nombroses urbanitzacions (l’Ametllereda, Bellaire, Canafort, Ca n'Amat. Can Mates, la Cornisa, el Molí de Vent, Onze Pins, el Puntó, la Roca de la Nau, Rocaferrera, Supermaresme i Verge de Lourdes).

Pel sector més litoral del terme hi passa la carretera N-II i la línia del ferrocarril de Barcelona a Girona per la costa, que hi té un baixador, prop del barri de Can Sanç. Per l’interior, el terme és creuat per la carretera local de Mataró a Arenys de Munt (per Sant Vicenç i Torrentbò), que enllaça amb la C-61 d’Arenys de Mar a Sant Celoni. Travessa el terme l’autopista C-32 de Montgat a Palafolls, que a més hi té accessos.

La població i l'economia

La població (andreuencs o santandreuencs) ja apareix recollida en el cens del 1358 de la parròquia de Llavaneres, on constaven només 12 focs (unes 60 persones). Al segle XVIII la població, que havia augmentat molt, es va mantenir relativament estacionària (952 h el 1817, 960 h el 1787); llavors va iniciar un fort creixement, fins a arribar als 1 366 h el 1860, però es va ressentir de la crisi de la fil·loxera, que va arruïnar les vinyes (1 129 h el 1900). D’ençà d’aleshores, gràcies a l’increment de l’agricultura de regadiu i també a la funció residencial del terme, la corba demogràfica ha estat clarament ascendent: 1 508 h el 1930, 1 609 h el 1940, 1 753 h el 1950, 2 003 h el 1960, 2 575 h el 1970, 2 918 h el 1981, 4 183 el 1991 i 7 833 h el 2001. Malgrat les xifres, i a causa de la importància de l’estiueig, la població del terme és molt fluctuant. L’any 2005 hi havia 9 180 h.

La part muntanyosa del terme, excel·lent mirador damunt la mar i poblada antigament per masies que trencaven el bosc, ha mantingut una bona massa forestal (pinedes sobretot), si bé les urbanitzacions d’aquest sector l’han reduït progressivament. Una ampla zona de regadiu, a la part més planera, és dedicada a la floricultura, amb diverses empreses de jardineria i de planters, i al conreu d’hortalisses. La indústria es limita a petits tallers de gènere de punt i confecció i a algunes empreses de construcció i empreses subsidiàries. Els darrers anys s’ha produït un clar increment de llocs de treball en el sector del comerç i de serveis, motivat per la funció de lloc de segona residència i estiueig, que ha marcat decisivament el desenvolupament econòmic i demogràfic de la població. En l’apartat d’ensenyament, a la població es poden cursar estudis fins el batxillerat. Pel que fa als equipament esportius, cal destacar, entre d’altres, el Club de Golf Llavaneres (1945), situat a migdia del poble, i el port esportiu del Club Nàutic del Balís, al sector de la costa pròxim al terme de Sant Vicenç de Montalt.

La vila de Sant Andreu de Llavaneres

La vila de Sant Andreu de Llavaneres, amb 9 463 h el 2006, és a 114 m d’altitud, al peu del sector muntanyós del terme, a la confluència de la riera de Llavaneres amb la riera de la Vall. Inicialment la població era de masies disseminades i l’església parroquial era més al nord, enfilada als primers vessants de la muntanya (Església Vella). En formar-se el nucli aglomerat a l’indret actual, es va fer necessària la construcció de la nova parròquia que presideix la població, estesa en bona part a la dreta de la riera de Llavaneres (en part coberta com a passeig) i que constitueix l’eix paral·lel al camí que va des de la vila a la carretera N-II, a la platja i al baixador del ferrocarril.

La primitiva parròquia de Sant Andreu de Llavaneres, voltada de boscos, va ser bastida pel mestre de cases Pere Blai sobre un edifici anterior (probablement romànic) al llarg del segle XVI (1508-23 i 1570-74), en estil gòtic tardà, d’una nau, d’austera façana de pedra i campanar de torre quadrada; es conserva en bon estat i té al costat el cementiri. Va ser decorada a la fi del mateix segle XVI amb un magnífic retaule barroc, amb escultures de Gaspar Huguet i pintures de Joan Baptista Toscano, ara conservat a l’església del centre de la vila. El Sant Crist adquirit el 1636 també es conserva al nou temple. Aquest és un gran edifici de tipus neoclàssic, de tres naus, iniciat a mitjan segle XVIII però realitzat en gran part durant el primer terç del XIX. Va ser beneït el 1836. La façana, acabada en un frontó triangular, és del 1865; el campanar és de torre quadrada en la seva base.

La població té edificis interessants, especialment del primer terç del segle XX, d’estil modernista o postmodernista; es destaquen la Torre Gran (que des del final dels anys cinquanta i fins el 1975 va ser l’Hotel del Parc, de luxe, i ara és llar marista) i la Casa Romanyà, totes dues obres de l’arquitecte Josep Coll i Vilaclara. Cal esmentar també la casa de la vila, obra de Gaietà Buïgas i Monravà; Ca l’Alfaro, obra d’Eduard Mercader del 1886; la Casa Farnés; les torres bessones de Can Matas; Can Rius; Ca l’Utzet; l’antiga casa d’estiueig dita del doctor Martí, propietat de la Capitania General de Barcelona on sovint s’hostatgen les autoritats militars, etc.Entre les associacions esportives destaca el Club de Futbol Llavaneres, creat el 1929. El Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, instal·lat a Ca l’Alfaro, guarda i conserva l’arxiu històric de la vila —amb documents des del segle XVI—, una pinacoteca d’autors catalans dels segles XIX i XX i col·leccions d’etnografia local. El tercer diumenge de juliol se celebra la festa major de la Minerva, i el 30 de novembre és la festa major d’hivern en honor de sant Andreu.

Altres indrets del terme

Al sector marítim, prop del barri de Can Sanç, hi ha l’església i antiga ermita de Sant Pere del Morrell, documentada des del segle XIV, que era a cura d’ermitans o donats, sufragània de la parròquia de Llavaneres. Seu d’una confraria de pescadors des del principi del segle XVII, en aquesta època va ser restaurada o reconstruïda, i bastida de nou el 1917 i el 1953. Més a migdia dels vessants de la mateixa serra on se situa l’Església Vella hi ha l’antiga església de Sant Sebastià, edificada probablement com a vot del poble en alguna epidèmia de pesta, documentada des del 1508 (i potser bastant abans) i reformada o reconstruïda diverses vegades; s’hi celebrava un concorregut aplec per la festa del sant i se'n conserven uns goigs de mitjan segle XVII. A la carena de la serralada, ja al límit amb el terme de Dosrius, hi ha les ruïnes de la capella de la Mare de Déu de Lorita, prop de Can Lloreda, que data almenys del segle XVI (havia estat dedicada a sant Jacint i sant Antoni).

Són nombroses les masies esparses del terme, algunes convertides en restaurant i altres de restaurades com a casa de segona residència o com a centre de noves urbanitzacions; se'n destaquen l’esmentada de Can Lloreda, Can Catà de la Torre i Can Catà de la Vall (ambdues havien tingut capella), Can Grauperó Vell i Can Grauperó, Can Casals, Can Cabot d’Amunt, Can Cabot d’Avall, Can Gibert (dita també Ca n'Amat, que fou propietat de la comunitat de preveres de Santa Maria del Mar de Barcelona al segle XVIII, que hi va fer bastir una capella), Can Morera, Can Nadal i Can Berenguer (o Can Segarra, també amb capella).

La història

El lloc de Llavaneres és esmentat des del 968 com a Levandarias i el 988 com a Labandarias ; formava part de l’extens terme jurisdiccional del castell de Mata o de Mataró, que anava des d’Argentona fins al Torrent Mal (la riera de Caldes) i des de Dosrius fins a la mar, i comprenia també el terme veí de Sant Vicenç de Montalt. La parròquia de Llavaneres apareix documentada des del 1058 (l’advocació a Sant Andreu, des del 1100) i era una de les tres (amb Sant Martí de Mata i Santa Maria de Mataró) del terme del castell. La parròquia de Llavaneres va tenir com a sufragània la de Sant Vicenç de Llavaneres des dels primers segles, i en el curt període de 1220-30 en depengué la de Santa Maria de Caldes d’Estrac. Aquest extens terme parroquial va arribar, doncs, a la riera de Caldes, límit tradicional dels bisbats de Barcelona i de Girona, fins el 1577, any en què l’església de Sant Vicenç assolí la independència parroquial.

La vinculació amb el terme jurisdiccional del castell de Mata —que havia passat a la sobirania de la corona al principi del segle XV— va perdurar fins avançat el segle XVI; des del 1419 l’anomenada Universitat del castell de Mataró (que el 1424 va esdevenir carrer de Barcelona) es regia per un consell de quatre jurats que administrava les tres poblacions. El 1543, però, Carles V concedia permís a Sant Andreu i a Sant Vicenç de Llavaneres per a separar-se de la vila de Mataró, permís confirmat per Felip II de Castella en les corts de Montsó del 1552. En aquestes corts es va autoritzar les dues poblacions emancipades a tenir consell propi, conjuntament, i a la fi del segle (1599) Sant Vicenç de Llavaneres —que ja s’havia independitzat eclesiàsticament el 1577— aconseguia la independència municipal de Sant Andreu de Llavaneres.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...