i Santa Oliva | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Santa Oliva

Nom adoptat el 1937 per al municipi deOliva del Penedès
Municipi
Baix Penedès
Nom adoptat el 1937 per al municipi deOliva del Penedès
Santa Oliva
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Penedès, al sector N del pla del Vendrell.
Població: 
3.240 h
[2009]
Extensió: 
10 km2

Situació i presentació

Limita amb Banyeres del Penedès (N), Bellvei (E), el Vendrell (S) i Albinyana (W). El municipi comprèn, a més, l’enclavament de l’Albornar entre els termes de Banyeres del Penedès, Albinyana i la Bisbal del Penedès. El terreny és quaternari diluvial, predominantment travertínic. Hi ha una petita elevació al NE (la Serra, 120 m), de natura miocènica, i una altra a ponent (les Pedreres), de natura cretàcia; la resta de les terres són generalment planes, amb una inclinació de NE a SW, amb abundosos aqüífers subalvis. La riera de Banyeres drena la part central del terme, i la de la Bisbal, la part occidental.

El cap de municipi és el poble de Santa Oliva, i a més trobem els barris del Camí dels Molins, el Residencial Sant Jordi i les Pedreres i el raval de la Carretera del Vendrell. Una carretera local que travessa el municipi en direcció N-S, amb la qual es comunica el poble mitjançant un trencall, l’uneix amb Sant Jaume dels Domenys i el Vendrell. Al sector NW del terme passa l’autopista AP-7, però no hi ha accés.

La població i l'economia

Les primeres dades de població ( santaolivencs) es remunten al fogatjament del 1358 quan foren comptabilitzats 41 focs. Les fluctuacions han estat una característica constant de la població de Santa Oliva. Del 1370 al 1553 els focs davallaren de 48 a 30, i el 1620 n'hi havia 52. A partir del 1718 i fins al final del segle XIX, el creixement no es deturà. Fins a la dècada del 1940, la població havia minvat progressivament, de manera paral·lela a les crisis econòmiques i polítiques, però a partir d’aquest moment hi hagué un augment significatiu gràcies a l’aportació de la immigració peninsular. Així, dels 502 h del 1950 es passà als 1 007 h el 1975. Durant les dècades dels vuitanta i dels noranta la població va mantenir una evolució positiva, com s’evidencia en els 1 485 h del 1991 i els 2261 h del 2001. L’any 2005 s’arribà a 2 700 h.

Tot i que ha retrocedit, l’agricultura manté certa importància en l’economia municipal. La superfície agrícola ocupa una bona part del terme, i és dedicada principalment als conreus de secà, tot i que gràcies a les nombroses captacions d’aigües subterrànies s’ha construït una xarxa de regadiu, gestionada pel Sindicat de Regants. Les terres no cultivades són ocupades principalment per pasturatges i, en menor escala, per garriga i bosc. Els conreus principals són la vinya i els cereals, seguits de les oliveres i els ametllers; els avellaners i els garrofers resten com a explotacions testimonials. Dins de les activitats ramaderes té certa importància el sector avícola, i també cal mencionar la producció ovina i bovina.

En les darreres dècades del segle XX Santa Oliva va gaudir d’un cert desenvolupament industrial, en part gràcies a la proximitat al Vendrell, tot i que aquesta mateixa proximitat ha fet que molts santaolivencs treballin a la capital. Al terme hi ha dos polígons industrials: el del Molí d’en Serra és dedicat a les mitjanes i petites empreses, mentre que el de l’Albornar és destinat a grans empreses, com IDIADA (Institut d’Investigació Aplicada de l’Automòbil), que disposa d’un circuit de proves automobilístiques. La indústria és diversificada; en trobem respresentació en el ram del moble, del metall, el químic i l’agroalimentari, entre d’altres. Hi havia funcionat una destil·leria d’esperit de vi.

L’expansió del turisme ha incidit a Santa Oliva amb el desenvolupament del sector terciari, que complementa l’economia.

El poble de Santa Oliva

El poble de Santa Oliva (102 m d’altitud i 1 012 h el 2006) és situat a l’extrem septentrional del terme, a prop de la carretera del Vendrell. Tenia 974 h el 2005. L’església parroquial de Santa Maria té una façana romànica amb portalada de punt rodó i campanar de paret. L’interior és sobri, construït amb aparell ben carregat. A la part més alta del poble hi ha l’antic castell de Santa Oliva o del Remei, que ha estat restaurat acuradament. El castell conserva una torre quadrada al costat de ponent, espitllerada, emmerletada i amb finestres geminades al punt més alt. Adossada a aquesta torre, l’església de Sant Julià del castell és l’antiga parròquia, documentada des del 1098; és un edifici romànic d’una nau, que va ser eixamplada al segle XII, i un absis semicircular, sobrealçat com a torre de defensa. El poble s’ha expandit vers llevant amb el que inicialment era la urbanització de Canyelles i que ara ja és considerada com un eixample del nucli de població. El poble disposa de la Sala dels Arcs, un museu de caràcter local que guarda un fons documental de la història de Santa Oliva i una col·lecció de peces religioses, entre altres.

Santa Oliva celebra un bon nombre de festes i d’activitats al llarg de l’any, entre les quals cal destacar la festa major, a l’agost, en honor a la Mare de Déu del Remei. També a l’agost té lloc el cicle de les Nits Musicals al Castell. La festa major petita o d’hivern se celebra pel gener, mes en el qual també s’organitza una trobada de gegants. Al maig cal destacar la popular Exposició de Motos d’Ahir, i entre els mesos d’octubre i desembre se celebra un Concurs de Teatre Amateur.

Altres indrets del terme

Luenclavament de l’Albornar, de 2,2 km 2 d’extensió, pertany al municipi de Santa Oliva, però és separat d’aquest pels municipis d’Albinyana i Banyeres del Penedès. El mas de l’Albornar posseeix notables peces de mobiliari del segle XVI. El lloc de l’Albornar era una antiga possessió del monestir de Sant Cugat, documentada ja el 1011. El 1046 s’esmenten els Albornars. Segueixen altres notícies i el 1202 hom parla de la quadra i la torre de l’Albornar, que era alou de Sant Cugat. En temps de Gascó d’Albornar la torre s’anomena castell, on hi havia batlles i nuncis, sota la jurisdicció de l’abat de Sant Cugat.

A l’extrem S del terme, a tocar gairebé de les primeres cases del Vendrell, a la carretera de Santa Oliva, hi ha el Molí de Vent o Casa Larrienaga, un casal residencial construït per uns espanyols emigrats a Xile, que ha estat habilitat com a residència d’infants amb disminució.

A tocar del poble de Santa Oliva hi ha el barri del Camí dels Molins (119 h el 2005). Vers el SW del poble trobem la urbanització, considerada ja com a barri, de les Pedreres (que comprèn les urbanitzacions anomenades del Molí Blanquillo i Júnior); tenia 1 258 h el 2005. Molt a prop del Vendrell hi ha el raval de la Carretera del Vendrell i el barri Residencial Sant Jordi, que apleguen 349 h el 2005.

La història

El lloc de Santa Oliva és documentat el 938 quan Lluís d’Ultramar confirmà les possessions del monestir de Sant Cugat (“ecclesiam S. Olive cum ipso alodioi). La possessió d’aquest alou, que s’estenia des de la Guàrdia de Banyeres fins a la vila dels Domenys i des d’aquí fins a la mar, fou confirmada una altra vegada a Sant Cugat pel precepte de Lotari, del 986, passada la ràtzia d’Almansor. El 1012 l’abat de Sant Cugat concedí a Isnabert el castell i l’església de Santa Oliva (“opidum et eius baselica sancta Oliva”), per al repoblament, conreu i defensa de les terres. La possessió de l’indret, que per raó de la inseguretat del sector no havia estat ocupat fins aleshores, fou causa d’alguns plets entre els antics possessors i els nous ocupants o aprisiadors. Santa Oliva sofrí les destruccions de les ràtzies de la primeria del segle XII i sembla que trigà uns quants anys a refer-se. El 1143 Guillem de Santmartí encomanà la sotscastlania del castell d’Eramprunyà a Pere de Santa Oliva. A partir d’aquesta data el llinatge dels Santa Oliva apareix sovint en la documentació. El 1166 Pere de Santa Oliva i Dolça donaren una terra al monestir de Sant Cugat situada sobre el palau. També en aquesta època comencen a aparèixer documentalment els problemes dels regadius. El 1182 Guisla de Banyeres donava al monestir l’aigua que baixava de Guànecs i, passant per Saifores, anava a Santa Oliva i a la mar. El 1208 Guillem de Santa Oliva establí un conveni amb Sant Cugat sobre l’aigua del molí del Soler, en el terme de Santa Oliva, l’ús de la qual es reservava el diumenge i el dijous. Bernat de Santa Oliva, que era fill de Pere, heretà el castell de Santa Oliva, mentre que un germà seu, Guillem Ramon, succeí al pare en la sotscastlania d’Eramprunyà i Berenguer de Santa Oliva; un altre germà de Bernat fou abat de Sant Cugat (1205-11). A Bernat de Santa Oliva els monjos de Sant Cugat li reclamaren judicialment el lliurament i l’evacuació completa del castell i del terme de Santa Oliva; el plet es resolgué a la cúria eclesiàstica de Tarragona, amb sentència del 1183 per la qual s’atribuïa a Bernat de Santa Oliva el castell i el terme de Santa Oliva, però sota la senyoria directa del monestir de Sant Cugat. Guillem de Santa Oliva, pel seu testament del 1225, deixà a la seva filla Saurina els castells d’Eramprunyà i de Santa Oliva. El 1238 el castell fou pres i retingut durant setze dies per Guillem de Santa Oliva, germanastre de Saurina. El 1243 Saurina de Santa Oliva i Guillem de Terrassa vengueren al monestir de Sant Cugat el castell de Santa Oliva, amb els seus termes i pertinences. Encara el 1248 hi hagué un plet amb Ramon Vernet, que reclamava la castlania del castell. Des d’aleshores, el monestir de Sant Cugat del Vallès posseí, fins a l’extinció de les senyories, el castell i el terme de Santa Oliva, juntament amb la jurisdicció civil i criminal.

L’església de Sant Julià, situada dins els murs del castell de Santa Oliva, i l’església de Santa Maria, extramurs però ben a prop de la muralla, van ser profanades pels àrabs a la primeria del segle XII. L’any 1158 foren donades per Guillem, bisbe de Barcelona, al monestir de Sant Cugat del Vallès perquè fundés, a l’església de Santa Maria, un monestir regit per monjos. El priorat de Santa Oliva absorbí ben aviat l’església de Sant Julià, mentre que l’església de Santa Maria restava com a parroquial. Però al segle XV el priorat entrà en decadència.

El 1610 l’antiga sala d’armes del castell fou convertida en santuari de la Mare de Déu del Remei, segons una inscripció de la porta principal. Aquesta devoció va ser divulgada pels frares trinitaris de Vilafranca del Penedès. Després de l’epidèmia de còlera del 1854, la devoció a la Mare de Déu del Remei, que havia estat convertida en patrona de Santa Oliva, augmentà considerablement i s’instaurà la celebració d’una festa votiva anual, el darrer dijous d’agost, que s’ha convertit en la festa major.

Col·laboració: 
JMRe / APl
Llegir més...