i Sant Boi de Llobregat | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sant Boi de Llobregat

Antic nom deAlcalà, Nom adoptat el 1937 per al municipi deVilaboi, Antic nom deSant Boi d’Alcalà
Antic nom deAlcalà, Nom adoptat el 1937 per al municipi deVilaboi, Antic nom deSant Boi d’Alcalà
Sant Boi de Llobregat
© Fototeca.cat
Municipi del Baix Llobregat.
Població: 
82.428 h
[2009]
Extensió: 
21 km2

Situació i presentació

El municipi és situat a la dreta del riu i ocupa terrenys plans d’al·luvió a la Marina, o delta del Llobregat, mentre que la part de ponent del terme és accidentada pels darrers contraforts del massís de Garraf-Ordal (muntanya de Sant Ramon de les Golbes, 309 m, partió de termes entre Sant Boi, Viladecans i Sant Climent de Llobregat). La vila de Sant Boi, al capdavall de la vall del Llobregat, però emplaçada al vèrtex superior del delta, és un punt geogràficament estratègic per al pas del riu en direcció a la ciutat de Barcelona. El terme confronta al N, per la riera d’en Soler o del Llor, amb el municipi de Santa Coloma de Cervelló. El Pi de Can Cartró (332 m), al NW, és trifini de Sant Boi de Llobregat, Torrelles i Sant Climent. D’ací el termenal segueix fins a Sant Ramon de les Golbes i davalla de la muntanya passant en un petit tram prop de l’antic camí de Benviure, anomenat actualment dels Canons; segueix després vers migdia seguint el curs d’uns rierols que desguassen a l’estany del Remolar. En aquest sector, el municipi fa com un encuny, estret i llarg, entre els termes veïns de Viladecans, a ponent, i del Prat de Llobregat, a llevant, i arriba just a tocar la riba de tramuntana del dit estany. Al NE, el límit amb Sant Joan Despí (llevat d’un petit sector d’aquest municipi a la dreta del riu) i Cornellà passa pel Llobregat. Aquest fet, que el termenal passi pel riu, a causa que a vegades el Llobregat s’ha dividit en dos o més braços (deixant al mig unes illes, els aigualleixos), ha originat conflictes amb els municipis veïns, com el del 1617, entre els jurats de Cornellà i els de Sant Boi, al·legant els uns que se cegava la correntia més antiga i els altres el contrari. El 1937 el municipi canvià el nom pel de Vilaboi. El camí de Sant Boi ha estat sempre important per al proveïment de la ciutat de Barcelona. Així, bé que no ha pogut ser provada l’existència d’un pont romà, per iniciativa reial el Consell de Cent barceloní projectà, a la fi del segle XIII, la construcció d’un pont sobre el Llobregat, que fou acabat el 1303. A la fi del segle XIV, el prestigiós arquitecte Arnau Bargués treballà en les obres del camí de Sant Boi. La barca de Sant Boi fou emprada per al transport de viatgers, mercaderies i bestiar de riba a riba del Llobregat (en una de les principals vies de comunicació que unien Barcelona amb Tarragona i València i, secundàriament, amb Saragossa i Madrid), des de la primera meitat del segle XVI, que sembla que el vell pont medieval s’enderrocà a causa d’unes fortes riuades; ja anteriorment, la barca s’havia utilitzat en períodes que el pont, per les susdites riuades, era intransitable. El peatge del pas del riu era cobrat pel municipi barceloní, però el 1715, a partir dels decrets de Nova Planta, la seva explotació pervingué al patrimoni reial. Amb la construcció del pont de Molins de Rei, inaugurat el 1769, es restringí l’ús del camí de Sant Boi a un àmbit estrictament local, ja que el tràfic principal es desvià cap aquell nou pas. A mitjan segle XIX Pascual Madoz encara esmenta la barca de Sant Boi i afegeix que hom efectuava obres de remodelació a la carretera de Barcelona a Tarragona per les costes de Garraf; el 1864 Lluís Castell i Comas construí el nou pont de Sant Boi. Aquesta és encara avui una carretera que s’utilitza (C-245), que enllaça amb l’autovia A-2 (aquesta al nord del municipi s’uneix amb l’autopista AP-2). A més, conflueix a la vila la carretera de la dreta del Llobregat i té un vial d’accés a l’autovia de Castelldefels (C-31), amb la qual entronca prop del Prat de Llobregat. Sant Boi queda també connectat amb l’autopista del Garraf C-32, que enllaça amb la B-20 (Ronda de Dalt de Barcelona) i amb la C-32 (que té continuació amb la B-10 o Ronda Litoral de Barcelona). Del centre de la vila parteix la carretera que duu a Sant Climent de Llobregat. Hi ha estació dels Ferrocarrils de la Generalitat (la línia de Barcelona a Martorell fou inaugurada el 1912 i el 1924 s’electrificà fins a Sant Boi).

La població

La població (santboiansosantboiencs) té un primer fogatjament de vers el 1368 que registrava a Sant Boi 181 focs. El del 1553 resulta incomplet perquè només registra 125 caps de casa, mentre que n'hi havia 82 que no eren fogatjats. En total, doncs, hi havia 205 caps de casa. El cens del 1718 assenyalava 842 h, però la llibreta de comunió del dit any, conservada a la parròquia, esmenta 886 adults. El cens del 1787 acusà un notable augment: 2 529 h. El 1860 es mantenia en 2 793 h i el 1900 gairebé s’havia duplicat: 5 311 h. El 1930 hi havia 8 867 h. Fins passat el decenni dels quaranta la població es mantingué bastant estacionària. Entre el 1950 i el 1960 sofrí un augment del 453%. També convé de remarcar que, abans de convertir-se en centre industrial, Sant Boi fou primer ciutat dormitori de Barcelona. El 1960 hi havia 19 968 h i el 1970 n'hi havia 50 051. Durant els anys setanta es produí de nou un fort increment i s’assolí els 72 926 h el 1981, mentre que durant la dècada dels vuitanta i dels noranta el creixement va esdevenir més moderat: 77 932 h el 1991 i 78 738 h el 2001. L any 2006 hi havia 81 368 h. L’allau immigratòria de les darreres dècades del segle XX ha estat de les més fortes dels pobles de la dreta de la Marina. Badajoz ha estat una de les províncies que més població immigrada ha aportat al municipi, i molt especialment la localitat d’Azuaga, fet que es plasma en la vitalitat de l’entitat Unión Extremeña, que va ser fundada el 1959.

L'economia

Vista de Sant Boi de Llobregat
© CIC-Moià
Vers mitjan segle XIX, a Sant Boi l’economia era basada sobretot en l’agricultura, de cereals, vinya i molta fruita, de diverses classes. Hi havia també bestiar de llana i es criaven cavalls per a l’agricultura. Al segon decenni del segle XX l’agricultura era molt florent (el Sindicat Agrícola hi fou fundat el 1911). Els anys 1932 i 1941 se celebraren sengles mostres de fruites, antecedents de la Fira de la Puríssima, que aleshores s’exportaven a diversos països europeus. L’agricultura, malgrat que la instal·lació de la indústria moderna i les infraestructures viàries ha anat en detriment d’alguns bons terrenys agrícoles, encara manté certa importància tot i que el 2001 només ocupava el 0,7 % de la població. Les terres de regadiu al pla, que formen part del Parc Agrari del Baix Llobregat, tenen un elevat rendiment i són regades pel canal de la Dreta del Llobregat. Els conreus més importants, de regadiu, són els fruiters, principalment les pomeres i secundàriament els presseguers, les pereres i els nesprers. En trobem a la vall del riu i a la part alta de la Marina; a la resta de la Marina es conreen hortalisses (carxofes, enciams, escaroles, tomàquets, pebrots, albergínies, etc. ) i patates. Han disminuït molt les extensions dedicades a cereals (blat, ordi, civada), de poca importància, i llegums (de mongetes, sobretot, se'n feien moltes). Al secà, al sector muntanyenc, també ha desaparegut la vinya però encara hi ha garrofers. La vitalitat de l’agricultura, no sols a Sant Boi sinó a tota la comarca, s’evidencia en la Fira de la Puríssima, al desembre, que se celebra des del 1947. A Sant Boi la industrialització ha estat més tardana que no en altres pobles de la comarca. De fet no s’inicià fins ben entrat el primer quart del segle XX. Una activitat anecdòtica, la fabricació de pasta de sopa, es va desenvolupar a les acaballes del segle XIX al soterrani de l’actual casa de la vila. Vers mitjan segle XIX a Sant Boi es fabricaven blondes. El 1936 se celebrà encara una exposició de puntes de coixí. Al segon decenni del segle XX la indústria era reduïda a una fàbrica d’electricitat, dues premses d’oli, un molí fariner (ja esmentat a la segona meitat del segle XVIII, mogut per l’aigua derivada de la resclosa que hi havia a Sant Feliu), i tres forns d’obra. La industrialització es va iniciar amb la implantació de la fàbrica tèxtil del suís Cesar Dubler el 1919. L’empresa arribà, 10 anys més tard, als 1 000 treballadors i diversificà la seva producció amb la fabricació de concentrats de sopa, anomenats Tex-Ton, i de malta torrada. Filatures Gossipyum, el 1923, va ser lòaltra gran representant d’aquest sector. Amb més de 100 treballadors era coneguda popularment com Can Masallera, a partir del nom del seu propietari Agustí Masallera. Les seves naus han estat transformades en equipaments municipals. El 1925 Quirico Parés va instal·lar una altra fàbrica tèxtil a l’espai que posteriorment va ser la Casa de Cultura. Cap de les tres empreses sobreviuen avui dia. Les fàbriques modernes s’han anat instal·lant sobretot al llarg de la carretera C-245, a les zones industrials anomenades de Sales, Salines, Fonollar, del Bullidor i la Riera Roja. En part, en terrenys que eren de secà, d’escassa producció i amb alguns ermots, però, en part també, en terres que eren d’una gran fertilitat, al regadiu. La indústria és molt diversificada, i el 2001 ocupava el30,5 % de la població, mentre que el de la construcció era de l’11,5 %. Els sectors principals són el metal·lúrgic, el químic (productes farmacèutics, de perfumeria i cosmètica, productes de matèries plàstiques, del cautxú, etc. ), el de l’alimentació, el de material elèctric i electrònic, el del paper i cartó, de la confecció, de material òptic, de la fusta, etc. Ja des d’antic la importància del camí de Sant Boi convertí la població en un centre comercial força potent: es crearen hostals i carnisseries i es desenvoluparen diverses activitats menestrals, com la confecció de teles de lli i la d’espardenyes, i el comerç agrícola i del bestiar, que es realitzava al mercat setmanal dels dissabtes, a la plaça de l’Alou o del Mercadal, i a les porxades de la Casa de les Voltes, inexistent a l’actualitat, on també se celebraven les fires de Sant Baldiri i de Santa Eulàlia. En el sector del comerç i dels serveis és interessant de destacar, si més no per l’anècdota, que Sant Boi va disposar del primer hipermercat de l’estat i que el 1997 s’inaugurà el centre comercial més gran de Catalunya. Actualment Sant Boi disposa de diversos recintes de mercat, a més dels mercats ambulants. El sector terciari ha adquirit una importància creixent: el 2001 ocupava el 57,2 % de la població. El municipi disposa de diversos centres hospitalaris i d’atenció mèdica, com l’Hospital de Sant Boi i l’Hospital Psiquiàtric (que integra els centres de Sant Joan de Déu i Benito Menni). L’ensenyament s’imparteix fins al batxillerat, i la formació professional. Entre les nombroses instal·lacions esportives, cal destacar el camp de rugbi i l’Estadi Municipal de Beisbol.

La vila de Sant Boi de Llobregat

Morfologia urbana

El nucli primitiu de la vila de Sant Boi de Llobregat (30 m d’altitud) es formà prop del castell de Sant Boi, entre l’acabament del carrer del Pont (que durant uns quants anys va ser anomenat de Sant Baldiri), la plaça del Pou Comú, on confluïen els carrers de l’Alou, Major, de Bardina, i l’església. Al segle XVIII, aquest nucli primitiu, de jurisdicció senyorial, comprenia la plaça i el carrer de l’Alou, el carrer d’Agramunt i el del Pont.

Un altre barri antic, tocant al nucli del castell i la parròquia, però que constituïa una dominicatura a part, és el de Sant Pere, amb els carrers de Sant Pere més Alt i de Sant Pere més Baix. Donà nom al barri la capella de Sant Pere que hi havia, i que és documentada el 1004, dins el terme de la parròquia de Sant Baldiri; la capella formava part d’un alou del monestir de Sant Pere de les Puelles, que en conservava el domini encara cap al 1378. La capella era al camí de Sant Pere, davant Can Bessons; a la fi del segle XV hi havia donats que en tenien cura i al segle XVIII, ermitans. Precedida d’un porxo cobert amb bigues, la capella s’enderrocava ja a la fi del segle XVI i hi ha queixes del seu mal estat fins a la primeria del XIX. Acabà de ser destruïda el 1837, que hom emmurallà la vila en iniciar-se la primera guerra Carlina. El barri de Sant Pere esdevingué parcialment de jurisdicció reial.

Encara, durant el segle XI hi ha documentat un altre nucli de poblament antic a la vila, la Pobla Arlovina, a la qual donà nom un personatge de nom germànic, Arloví, l’escassetat del qual al nostre país fa admetre la possibilitat que fos el mateix o bé parent d’un tal Arloví que signa el 1040 com a testimoni en un permuta entre l’abat de Sant Cugat i Mir Geribert. La vinculació familiar amb la vila ja és més manifesta en el cas de Bernat Arloví, documentat a Sant Boi el 1179. La Pobla Arlovina, que al segle XV depenia de la jurisdicció de l’abadessa de Valldonzella, al segle XVIII era formada pels carrers Major, del Mig i de Baix, amb les seves places, el carrer i la plaça de la Pobla i el carrer del Corral de la Rutlla. Al casal dels senyors de la Pobla —Cal Sílio— hi ha instal·lada des del 1931 una biblioteca.

Modernament la població s’ha estès vers ponent i migdia, formant nous barris i eixamples. La carretera de Sant Vicenç i la via del Carrilet, que hi corre paral·lela, són els obstacles que delimiten el creixement urbà vers el Llobregat. S'han format també barris cap a tramuntana. En l’actualitat, a efectes municipals, hom denomina barri del Centre no solament el nucli històric sinó també la part d’eixample vers ponent, el sector més antic de la qual és situat entre la rambla de Rafael Casanova i el carrer de Lluís Pasqual. Un xic més al SW hi ha el districte que agrupa els barris dels Vinyets i del Molí Vell, al vessant de ponent del castell i fins al Llobregat. Hi trobem la plaça de Catalunya, on el 1976 se celebrà el primer acte públic autoritzat des del 1939 en commemoració de l’Onze de Setembre, pel fet de ser enterrat a la localitat Rafael Casanova, símbol de la resistència catalana.

La plaça de Catalunya s’urbanitzà segons un projecte de Miquel Roa que guanyà el concurs convocat pel municipi; hom hi combina els espais dedicats al lleure i als espectacles, amb una trama de canalons d’aigua i arbredes. Antoni Tàpies va dissenyar les rajoles de paviment que commemoren l’Onze de Setembre del 1976, i que es poden contemplar en un espai cèntric de la plaça.

Al NW de la vila vella hi ha el barri residencial de Marianao, a continuació del primer eixample. Va ser iniciat a partir del 1944 amb habitatges per a la burgesia, entorn del Palau de Marianao, construït el 1880 per Salvador Samà Torrents, segon marquès de Marianao, d’estil neomedievalitzant, el jardí del qual, inspirat en l’ambient colonial i exòtic de la ciutat cubana de Marianao, ha estat convertit en parc públic. Juntament amb el barri del Bori (sorgit entorn del casal del Bori, que pertanyia a la quadra de Benviure), on el pla d’eixample data del 1905 (hi ha cases d’estiueig), i amb el barri de Can Paulet, d’habitatges construïts pels mateixos propietaris a partir dels anys cinquanta, formen un sol districte municipal.

El barri i districte perifèric de Casablanca, habitat per població obrera immigrada, és prop de la carretera de Gavà, format a partir del 1945 segons l’antic pla parcial de Fonollar, entre la Riera Roja i Can Gavarró. Sobre aquest hi ha el barri de Camps Blancs, de blocs alts de pisos, antigament dit de Cinco Rosas (nom falangista donat a una de les Unidades de Viviendas de Absorción Social, construïda el 1967 per l’Organización Sindical del Hogar per a absorbir les famílies de les zones de barraques de Barcelona, bé que hom no respectà del tot aquesta destinació). El barri de Camps Blancs, juntament amb el dels Canons i el de les Orioles formen un districte.

Al tombant del segle XX es començà a construir el barri del Molí Nou, on hi ha l’Hospital Psiquiàtric. A tramuntana d’aquest, hi ha la Ciutat Cooperativa, vora la carretera de Sant Vicenç. Aquest barri perifèric fou promogut per una cooperativa dels habitants (en un 95% immigrats) creada el 1963. És un barri dormitori amb baixador dels Ferrocarrils de la Generalitat i juntament amb el Molí Nou formen un altre districte.

Entre els parcs i jardins més importants per extensió destaquen el Parc Municipal de la Muntanyeta (dissenyat per l’arquitecte japonès Arata Isozaki), eix lúdic i social de Sant Boi, i la Muntanya de Sant Ramon. L’any 2000 s’inaugurà un passeig arbrat vora el Llobregat que constitueix una nova zona lúdica per als santboians.

Els monuments més destacats de Sant Boi, a part els que ja han estat citats, situats gairebé tots dins la part més antiga de la vila, són les termes romanes, l’església parroquial i alguns casals.

Can Barraquer, edifici goticorenaixentista del segle XVI, és on va viure molts anys i hi va morir Rafael Casanova, des del 2011 seu principal del Museu de Sant Boi i nucli de dinamització del patrimoni cultural local, amb espais d’acollida, dues exposicions permanents (“Sant Boi: temps i espai” i “Rafael Casanova i el seu temps”), exposicions temporals i sala per a activitats didàctiques.

A Can Torrents, del segle XVI, hi havia l’hospital i acull ara dependències de caràcter cultural. Cal Nés, és un edifici del 1670 amb portal adovellat de mig punt i arcades ogivals a l’interior. Altres edificis d’interès arquitectònic són: Can Mateu, Can Fisas, Can Sabadell i Cal Fraret del segle XVII; Can Cisternes, Can Julià, Cal Drapaire i la Casa Gran del Bori del segle XVIII i l’ermita de Sant Ramon, el Centre Parroquial, Can Castells (convertida en biblioteca) i Can Castellet, del segle XIX. L’edifici on hi ha l’ajuntament fou construït el 1880 i al seu soterrani s’hi instal·là una fàbrica de pasta de sopa. El 1892 l’edifici es convertí en la casa de la vila.

L’església parroquial de Sant Baldiri és al capdamunt del nucli antic de Sant Boi, al peu del turó on hi havia el castell. Documentat el 966 com a parròquia, l’edifici primitiu no ens ha pervingut. L’edifici actual, començat el 1710 i acabat el 1752, fou sufragat pel qui aleshores era el rector, Mn. Francesc Albertí. És una àmplia construcció d’una nau (marcada en sis trams per a cada una de les capelles laterals), amb absis rectangular i façana a llevant, de cara al Llobregat, la qual, com que el temple és situat en un punt elevat, dóna a la vila una imatge característica. El campanar és una torre poligonal, que s’alça a l’angle NE. L’església que la precedí sembla que era emplaçada un xic més a tramuntana, ja que la façana N de l’església actual conserva, tapiades, diverses arcades de mig punt, algunes de les quals romàniques amb dovelles i carreus ben escairats, tot al llarg del mur (visible des de l’exterior), que devien correspondre a la separació entre dues naus, una de les quals havia d’ocupar el que avui és carrer lateral (així s’explicaria que es conservés, a flor de terra, un bon fragment de paviment enopus signinum). Dels antics retaules que hi havia resta només la taula central de Sant Baldiri d’un retaule que havia estat pintat al segle XV per Lluís Dalmau (el famós pintor de la marededeu dels Consellers, que introduí el gòtic flamenc al nostre país). Els altres retaules que hi havia foren destruïts entre la guerra del Francès i la de 1936-39. L’orgue també fou destruït i de l’arxiu parroquial es pogué salvar una gran part. De les capelles laterals, una de les de més veneració era la capella de la Mare de Déu del Roser, que tenia un bell retaule destruït el 1936, per al culte de la qual fou creat un benefici el 1512. A la capella de la Pietat hi ha la tomba del qui fou conseller en cap de Barcelona i heroi del 1714 Rafael Casanova, sota una llosa de marbre amb baixos relleus de caire noucentista. De l’església precedent de l’actual (que en la guerra contra Joan II fou utilitzada per les tropes joanistes per a reduir el castell, emplaçant una bombarda dalt el campanar) es conserva una clau de volta que representa el Pare Etern, situada sota la rosassa del cor.

A la confluència del carrer de l Hospital amb l’avinguda de Maria Girona, el professor Serra Ràfols va començar a excavar el 1953, a partir de les referències contingudes en un document del 1826 redactat per fra Pere Puig, una important vil·la rural romana, una de les més grans dels voltants de Barcelona i també de les més luxoses. Només es coneix una part de la vil·la, la de les termes privades, d’una gran importància com a monument, ja que una bona part dels murs es conserva en alçada; és probable que hagués pertangut a algun alt funcionari o a un potentat de l’antiga Roma, ja que en general les vil·les romanes del nostre país acostumen a ser molt més modestes. Les termes s’aixequen sobre un lloc déhàbitat anterior (hom hi ha descobert un forn d’època ibèrica, probablement de metalls, aprofitat als primers temps de la romanització per a coure-hi àmfores, que duien la marca del fabricant:Julius Anicetus) i consten de diverses sales amb hipocausts, la més gran de les quals ha estat interpretada com atepidarium, al costat N de la qual s’obre una piscina (potser elfrigidarium) i al S hi ha una sala, absidada, que hom suposa elcaldarium. Vers llevant hi ha dues sales més, una de les quals amb absis contraposats, i també hi ha força vestigis d’altres construccions, encara no descobertes. Totes aquestes sales tenen paviment de mosaic, de composicions diverses (se'n destaca un amb un tema de losanges, triangles i quadrats, amb esvàstiques inscrites, en blanc i negre, que ha sofert un gran deteriorament els darrers anys), els quals han estat comparats per Xavier Barral amb els mosaics més rics de Torre Llauder de Mataró, per la qual cosa s’haurien de datar entre la fi del segle II i la primera meitat del III. Després de la crisi produïda per les invasions de la segona meitat del segle III, les termes foren reutilitzades i, encara, van ser utilitzades de nou posteriorment, en un període que podria situar-se entre els segles IX i XIII.

Altres excavacions han donat com a resultat la localització de jaciments ibèrics a indrets com el camí Vell del Llor, camí de Sant Ramon, i al mateix cim de la muntanya, a la carretera de Sant Climent, a la Muntanyeta, les Orioles i al Puig del Castell. Les restes romanes, a part les termes, es troben als voltants del castell i de l’església, on a més hi ha jaciments medievals, com també als Canons, al carrer de la Vídua Vives, a la torre del Fonollar i als esmentats eremitoris. Les excavacions desenvolupades cap al 1999 pels voltants de Can Barraquer, a la zona coneguda com a l’Hort del Rector, van posar al descobert un mur datat del segle XV. A Can Cabaler, casa dependent de Can Barraquer, es descobriren dos cups, una premsa de vi i un bon nombre de sitges, a més de diverses peces de ceràmica blava catalana, algunes de les quals del segle XIV.

El conjunt de l’Hospital Psiquiàtric (abans Institut Psiquiàtric de la Mare de Déu de Montserrat) és situat al barri del Molí Nou, a l’indret on hi hagué el convent caputxí de la Visitació, els anys 1579-96, posteriorment ocupat pels servites fins a l’exclaustració del 1835. Té una interessant església neogòtica que es finalitzà el 1929. Aquest manicomi de Sant Boi, que s’anomenà en origen Institut Frenopàtic, fou fundat pel metge psiquiatre Antoni Pujadas i Mayans (Igualada 1811-Barcelona 1881), que hi invertí part de la seva fortuna.

La cultura i el folklore

La vila té un bon nombre d’entitats i associacions culturals, cíviques i esportives que mostren un gran dinamisme. Entre les associacions culturals i recreatives es destaca l’Ateneu Santboià, institució centenària (fundada el 1895) que es formà com a entitat instructiva i recreativa sorgida de la coral La Marsellesa. El 1905 creà unes escoles pròpies, que constituïren el Grup Escolar Joan Bardina (aquest fou un famós pedagog fill de la vila). L’Ateneu Familiar, es formà el 1913 d’una escissió de l’Ateneu Santboià. Uns quants anys abans de la fundació de l’Ateneu Santboià, vers el 1860, hi hagué a la vila un moviment coral força important, estimulat sobretot pels mestres Jaume Riba i Domènec Puigdengoles. A més de La Marsellesa, ja citada, que fou una escissió del Cor Vell, hi havia el Cor Satíric i la Coral La Terpsícore. Cap al 1920 actuava l’Orfeó Santboià i en l’actualitat aquesta tradició és mantinguda per altres corals, entre les quals cal mencionar la Coral Renaixença (formada vers el 1975). A la vila hi ha diversos cicles musicals, com la Mostra de Jazz, entre l’octubre i el desembre, i el Festival de Música i Cançó Altaveu, pels volts de l’11 de setembre. En l’activitat teatral, a part una efímera Societat del Teatre, fundada el 1840 per Josep Castells i Comas, i dels grups que tradicionalment han sostingut els dos ateneus, els anys anteriors a la guerra de 1936-39, es destacaven els grups que dirigien i estimularen Joan Pagès, Josep Romeu i Francesc Serra; després de la guerra civil, vinculat al Centre Catòlic, es va formar el grup de teatre anomenat, en record d’aquest actor, de Rafael R. Briquets. Més modernament n'han sorgit d’altres, com la Companyia Suc de Teatre i la Dial Express. Sant Boi disposa del teatre de l’Ateneu Santboià i des del 1997 del teatre de Can Massallera i, a més, l’últim trimestre de l’any s’organitza la Mostra de Teatre Amateur de Sant Boi. Dels esports, amb diferents entitats, a més de citar el Futbol Club Santboià, d’origen anterior, es destaca la Unió Esportiva Santboiana, d’un gran prestigi en la pràctica del rugbi principalment i que gaudeix d’una gran tradició a la vila. Fou fundada el 1921 per Baldiri Aleu i Torras (que fundà també el primer equip de rugbi aquest mateix any) i en fou president fins el 1936. Després de la guerra civil no fou autoritzada fins el 1944. Sant Boi ha gaudit d’una llarga tradició tipogràfica, mantinguda per la impremta vuitcentista El Llobregat. Va ser també la seu dels Llibres del Mall, editorial dedicada, sobretot, a llibres de poesia (nous poetes, noves tendències i clàssics contemporanis). L’antic periòdic mensual “Vida Samboyana”, bilingüe, aparegué entre el 1956 i el 1977. Actualment apareixen amb una periodicitat regular el “Diari de Sant Boi”, “El Mercat de Sant Boi”, entre d’altres, a més de premsa comarcal com “El Far”, “Aquí” o “La Vanguardia del Baix”. Entre els equipaments culturals de la vila cal esmentar la biblioteca de Can Castells instal·lada en una casa restaurada que va ser construïda el 1883 per Lluís Castells, financer fill de la vila. La de Cal Sílio és la més antiga; en la seva fundació (portada a terme per Joan Ollé i Rius el 1926) hi intervingueren activament els Rubió, la dinastia dels quals, professors i investigadors de la literatura i la història catalanes (amb figures tan eminents com Joaquim Rubió i Ors,Lo Gaiter del Llobregat, Jordi Rubió i Lluch i Jordi Rubió i Balaguer), ha estat molt vinculada a la vila. Hi ha també la Biblioteca Popular M. Aurèlia Capmany, a la Ciutat Cooperativa. A Can Torrents hi ha l’Arxiu Històric Municipal i l’Altaveu Centre, i a Can Massallera (abans una fàbrica tèxtil) hi ha el casal de barri dels Vinyets-Molí Nou. El 1998 s’inaugurà el Museu Municipal. S'han potenciat els treballs d’investigació històrica, amb el Premi d’Investigació Carles Martí i els treballs literaris com el Premi de Narrativa Curta “Vila de Sant Boi”. Sant Boi celebra diferents festes, entre les quals cal destacar la festa major, en honor a sant Baldiri, pel maig, durant la qual s’organitzen diverses fires (d’entitats, del Joc i de l’Aventura, de puntaires, d’art), la festa de l’escuma, el correfoc, balls, etc. Pel desembre es fa la Fira de la Puríssima, amb diversos actes festius i culturals, en què és típic de menjar un dolç anomenat els “fadrins de Sant Boi”. Als mesos d’estiu tenen lloc les festes de molts barris de la vila; per l’agost es fa des del 1936 un aplec a l’ermita de Sant Ramon. Pel setembre, durant la celebració de la Diada de l’Onze de Setembre, es fa una ofrena a la tomba de Rafael Casanova en la qual participen tots els alcaldes de la comarca.

Altres indrets del terme

La torre del Fonollar, documentada el 1159, és situada als contraforts darrers de la muntanya de Sant Ramon de les Golbes; era una quadra d’Eramprunyà. Es coneix també amb el nom de torre de la Vila. És emplaçada enmig d’una bifurcació de la riera del Fonollar, que es clou tot seguit, aiguabarreig que devia ajudar a la defensa de la torre; aquesta centrava la quadra del Fonollar, que pertangué als Fonollar fins al segle XIV. Vers el 1325 pertanyia a Bertran de Seva; per línia familiar passà als Castellet i als Clariana i el 1581 el senyor de la quadra, que era Joan de Soler, vengué la torre i la quadra del Fonollar als jurats de la Universitat de Sant Boi, però la família Soler, un cop mort aquell, en recuperà la possessió; pervingué després als Fiveller i als Amigant, que el 1857 s’anomenaven comtes de Fonollar. Entre d’altres construccions posteriors, hi ha uns murs antics que podrien correspondre als segles X i XI. L’antiga capella de Sant Sebastià devia ser destruïda a la fi del segle XVI, perquè aleshores el benefici que hi havia passà a la parròquia. La quadra de Benviure era centrada en l’antiga torre de Benviure (que alguna vegada és anomenada de Joan I perquè aquest rei hi havia anat a caçar), que és emplaçada als contraforts de llevant de la muntanya de Sant Ramon de les Golbes. El terme de Benviure dins la parròquia de Sant Baldiri és documentat el 1023 (dins Benviure s’esmenta aleshores unaVilla Nouaque devia ser un petit agrupament de cases format de poc), però la torre no ho és fins el 1048. Un document del 1065 esmenta també la capella de Sant Miquel de Benviure. Prop de la torre, de planta circular i d’aparell romànic, al vessant de tramuntana de la riera de Benviure, anomenada avui dels Canons, hi ha diversos eremitoris excavats artificialment en l’argila compacta, que havien de ser habitats per una comunitat eremítica que probablement s’hi devia establir durant el segle IX i que hi hauria sobreviscut fins a la primeria del segle XI. Dins la quadra de Benviure hi ha la Casa Gran del Bori. En una vall paral·lela a la de Benviure, però a tramuntana, hi ha el mas de Santa Bàrbara del Llor, que conserva diverses restes de fortificació, com la torre del Llor, que centrava l’antiga quadra del Llor, pertanyent a la seu de Barcelona per donació del bisbe Vives de Barcelona pel seu testament de vers el 990. La torre s’ha conservat parcialment, bé que escapçada i amb additaments recents; és de planta rectangular i construïda ambopusspicatum. Prop seu hi ha restes d’un camí antic, tallat en la llicorella, i, malgrat que s’hi ha fet un fort rebaix de terreny, encara es conserva un eremitori rupestre, semblant als de Benviure. La capella de Santa Bàrbara, sense culte des del 1936 i documentada el 1718, és una construcció tardana, adossada al mas. Altres masos del terme de Sant Boi són el Mas Hortènsia, la Torre Figueres, Ca l’Orelleta, el Mas Pineda, Cal Penyasco, Can Castellet i Can Pinyol. Dalt la muntanya de Sant Ramon (309 m), que és trifini de Sant Climent de Llobregat, Viladecans i Sant Boi, per la qual cosa s’anomenava abans la Fita, s’aixeca el santuari de Sant Ramon, que hi fou construït el 1887, seguint una línia de tipus neoclassicitzant. Estranyament, ja que és un cim destacat, no apareix citat en la documentació antiga (potser podria tractar-se delmonte BaiooBagium, que apareix en sengles documents dels segles X i XI). Pels abundants vestigis ceràmics se sap que hi hagué un poblat ibèric.

La història

Sant Boi havia de ser una població important a l’època romana, com ho demostra l’arqueologia antiga (hi ha restes romanes abundants, entre les quals es destaca una luxosa vil·la, amb unes termes privades, ja esmentades) i ho confirma el fet que al segle XI hi hagi documentats a la vila tres nuclis de poblament (el castell, el barri de Sant Pere i la Pobla Arlovina), fenomen urbà remarcable i no gens corrent. Tot i això, per la documentació medieval no es pot afirmar que es tracti de l’antiga ciutat romana de Subur, com ha estat dit a vegades. El topònim antic es desconeix i els primers documents medievals denominen l’indret amb el mot àrab d’Alcalà , que significa ‘castell’. El fet que el nom antic s’hagi perdut indica que el lloc degué ser abandonat per la població antiga, esdeveniment que caldria situar a l’època que el Llobregat fou frontera entre els francs (que conqueriren Barcelona el 801) i els sarraïns, que és possible que aleshores ocupessin el castell de Sant Boi (o fortifiquessin l’indret), des d’on devien hostilitzar la ciutat de Barcelona i el seu comerç. Sobre l’origen històric de Sant Boi, en la documentació conservada, la població de Sant Boi no consta que hagi pertangut mai al terme d’Eramprunyà, ni tampoc al de Cervelló, com s’ha dit en alguna ocasió. La confusió en aquest darrer cas (el 992 els límits meridionals del castell de Cervelló eren el terme d’Eramprunyà, el del Llor i per la Torre d’Eles fins al Llobregat) prové del fet que l’església de Sant Baldiri, donada a la seu de Barcelona pel testament del comte Miró del 966, juntament amb les esglésies del castell de Cervelló, aparegui citada en el document testamentari després d’aquestes; però el que fou donat era l’església, que fins aleshores era del comte, no la població, que no fou mai del domini de la seu de Barcelona. El que posseïa la seu era l’alou o quadra del Llor. Sant Boi no integrà tampoc cap gran domini jurisdiccional propi, perquè, ja d’antic, hi havia diverses jurisdiccions. A la vila hi havia la del castell, o l’Alou (el castell de Sant Boi és documentat al segle X com Alcalà i, en alguns escassos documents, s’anomena Castelló), la de la Pobla Arlovina (que al segle XV depenia de la jurisdicció de l’abadessa de Valldonzella) i la del Reial. A més, hi havia les quadres foranes del Fonollar, del Llor, de la Torre Salbana (denominada torre d’Eles al segle X; bé que depenia de la parròquia de Sant Baldiri, actualment és dins el municipi de Santa Coloma de Cervelló, on es descriu) i de Benviure (que s’anomenà posteriorment del Bori). Aquestes dominicatures i jurisdiccions perduraren fins a l’edat moderna. En origen, però, hi hagué encara altres dominicatures que amb el temps restarien englobades en les jurisdiccions esmentades, com la de Sant Cugat, la que fou del monestir de Sant Pere de les Puelles, la de Guillem de Montornès, etc. La causa que el castell de Sant Boi no fos mai, durant l’època dels comtes, un castell que desenvolupés un paper fonamental de la defensa dels camins que menaven a la Marca (com el de Castellví de Rosanes, el d’Eramprunyà o el de Collbató), sinó que es tractés d’un castell de rereguarda, amb el fet que el territori de Barcelona arribés fins a Sant Boi (que era un lloc forà dins aquest territori), devien ser els impediments principals per a la formació d’un gran domini senyorial i jurisdiccional. La importància estratègica del castell i de la vila de Sant Boi prové de la seva proximitat a Barcelona; el camí de Sant Boi fou antigament d’una gran importància per al proveïment de la ciutat, de manera que eren els consellers barcelonins els qui en tenien cura. Però, per causa d’aquesta proximitat, el castell de Sant Boi ha estat també important a efectes bèl·lics i de propaganda política. Així, el 1411, quan s’hi allotjà Jaume d’Urgell, el dissortat pretendent a la corona catalanoaragonesa, la seva presència tan propera a Barcelona fou considerada per una diputació del parlament català com una coacció. En la guerra dels Segadors, la presa del castell de Sant Boi (que havia constituït una base d’hostilitats i destorb per a l’assetjador de Barcelona) per les tropes castellanes motivà que algunes poblacions del voltant tornessin a l’obediència del rei Habsburg. A la fi del segle X el castell i el lloc de Sant Boi era de domini del comte, que hi devia tenir uns castlans o vicaris. El 1238 era senyor del castell de Sant Boi Guillem de Llacera, però el domini superior encara pertanyia al comte rei. Aquest any, Jaume I autoritzà que per la diada de Sant Baldiri (20 de maig) se celebressin fires a la vila. El 1299 Jaume II renuncià el domini reial de la vila en Guillem de Llacera. Posteriorment, per línia familiar el castell pervingué als Marc, als Rosanes (Galceran de Rosanes fou qui allotjà Jaume el Dissortat) i als Torrelles. Ramon de Torrelles, militar, conseller i cambrer del rei Martí, marit d’Elionor de Rosanes, obtingué del Dissortat la senyoria de Caldes de Montbui i acudí al setge de Balaguer com a ambaixador del rei de Nàpols. Vers la meitat del segle XV la senyoria del castell de Sant Boi la detenia Joan de Torrelles, noble i corsari; armà en cors una galera i es dedicà a pertorbar el comerç marítim de Barcelona, provocant greus incidents fins al punt que els consellers de la ciutat armaren una galera contra l’ardit cavaller de Sant Boi. Això no obstant, el 1457 aquest defensà la ciutat de Barcelona de l’atac d’unes naus genoveses, que hagueren de fugir. En la guerra contra Joan II el senyor de la baronia d’Eramprunyà, Jaume Marc, assetjà el castell de Sant Boi, el senyor del qual, Joan de Torrelles, era partidari de la causa de la Generalitat. Els Torrelles alienaren el 1523 el castell i l’alou de Sant Boi a Antoni de Cardona i Enríquez, a partir del qual els senyors de Sant Boi prengueren el nom de barons; d’aquest passà als seus fills i a llurs descendents, els marquesos de Santa Cruz. En la guerra dels Segadors el castell de Sant Boi fou confiscat i concedida la capitania a Francesc de Borrell. Poc després s’hi instal·là el lloctinent general de l’exèrcit. A mitjan segle XIX es feren reformes importants al castell, que li llevaren el caràcter de fortificació. En l’actualitat al lloc que ocupava el castell, prop de l’església, s’aixeca una edificació moderna.

Col·laboració: 
CMC
Llegir més...