Situació i presentació
El terme municipal de la Ràpita, d’una extensió de 53,69 km2, és situat al sector meridional del delta de l’Ebre, on s’ajunten les velles terres i les aportades per al·luvió, dins el port dels Alfacs, que també és dit de la Ràpita. Limita a l’E amb la Mediterrània, al N amb Amposta, a l’W, des del tossal de Mata-redona fins a la Foradada termeneja amb Freginals i, al S, de la Foradada a la mar, a migdia de la moleta de Fredes, l’alt de Mamadits i el Mas d’en Canício, limita amb Alcanar.
El municipi comprèn dues parts diferenciades: el sector de terra ferma i l’enclavament de la Costa de Fora (23,8 km2), que comprèn la península de la Banya i l’istme del Trabucador. A la terra ferma, encara, hom diferencia dos paisatges: el de ponent, accidentat pels contraforts de Montsià (la Foradada, 687 m, i el tossal de Mata-redona, 619 m), i el que s’estén a llevant de l’antic Canal de Navegació i arriba fins a la Gola Vella, on el terme limita amb el d’Amposta. D’ací en amunt el termenal segueix vora el canal de Sant Pere i arriba, tot deixant dins el terme de la Ràpita la part ponentina de l’estany de l’Encanyissada, prop del Camí del Pas, al Pas d’en Carrasca, als Mollons del Racó Calent, als Quatre Mollons, a la lloma de Burgar i a la masia de Mata-redona. La península de la Banya és unida a les terres del delta ampostines per l’istme del Trabucador.
La península de la Banya forma part del Parc Natural del Delta de l’Ebre. Ocupa uns 23,8 km2 i és tota formada per arenals i tores. A la península hi ha unes salines que a l’edat moderna substituïren les antigues de Tortosa. Les Salines de la Trinitat o de la Ràpita ocupen, entre les instal·lacions i la superfície d’evaporació, una bona part de la banda oriental de la Banya, fins a arribar a tocar l’istme del Trabucador, istme que té 5,5 km de longitud. Les costes septentrional i meridional de la Banya són anomenades respectivament de Dins i de Fora. En la de Dins trobem la punta del Galatxo i la punta de Palma Marina, mentre que l’extrem meridional de la costa de Fora és la punta de la Banya, prop de la qual hi ha el far de la Banya.
Les platges pantanoses de la Ràpita i Amposta, per la banda de tramuntana, l’istme del Trabucador format per una llarga llenca sorrenca situada a llevant, i la península de la Banya, a migdia, configuren el port dels Alfacs, un dels ports naturals més segurs de la costa catalana. El port dels Alfacs o de la Ràpita té la boca compresa entre la punta de la Senieta, al sud de la Ràpita, i la punta del Galatxo, a l’extrem W de la Banya. Té una superfície aproximada de 60 km2 i una profunditat màxima d’entre els 6 i els 9 m. El port és de formació relativament moderna. Se sap que ja existia el 1420, any en què s’hi reuní la flota d’Alfons el Magnànim per passar a Sardenya. Anteriorment, en canvi, s’utilitzava l’antic Port Fangós, com ho féu la flota de l’infant Alfons el 1323 per anar també a Sardenya. És famós el fet que el 1813, durant la guerra contra Napoleó, hi encallaren 18 vaixells anglesos en intentar endinsar-s’hi.
Biogeogràficament, les terres de la Ràpita es troben dins del domini potencial de la màquia de llentiscle i margalló (Querco-Lentiscetum) i en una àrea on predomina també la vegetació de ribera.
El terme, que el 1937 canvià l’actual nom pel de la Ràpita dels Alfacs, comprèn a més de la ciutat de la Ràpita, que inclou conurbat el barri de l’Estanyol, la caseria de les Salines de la Trinitat, situada a la península de la Banya, la qual és formada per un conjunt d’habitatges d’ocupació estacional i de caràcter laboral, i la urbanització del Maset.
Històricament, la Ràpita ha viscut distints projectes de comunicació. El més antic, el del Canal de Navegació d’Amposta a la Ràpita, del temps de Carles III, es construí entre l’Ebre, a Amposta, i el port dels Alfacs, a la Ràpita, per tal d’evitar les dificultats que la desembocadura de l’Ebre oferia a la navegació fluvial. Tanmateix, situat al mateix nivell de la mar i del riu, anà omplint-se de sorra i calgué abandonar-lo pel cost elevat de la seva conservació. Encara no al cap d’un segle, l’antiga idea d’un canal de navegació entre Amposta i el port dels Alfacs a la Ràpita fou revalorada en el pla de navegació per l’Ebre fet per la Reial Companyia de Canalització de l’Ebre, el 1857, que construí el mateix canal a una altura superior, per tal que no fos obstruït per la sorra, i fou alimentat amb aigua canalitzada des de l’assut de Xerta. La nova línia de navegació, però, fou abandonada molt aviat, a causa de la competència del ferrocarril; aleshores les obres de canalització foren aprofitades ja el 1861 per al regadiu de les terres del delta mitjançant el canal de la Dreta de l’Ebre. Un altre projecte fou encara el del ferrocarril de Val de Zafán, que només funcionà fins a Tortosa (1880-1973). La carretera N-340, de Barcelona a València, passà per la ciutat de la Ràpita fins que el 1984 s’hi construí un desviament que la voreja. Aquesta via permet una comunicació directa i ràpida amb Amposta, la capital de la comarca. En parteixen altres carreteres locals que porten als pobles d’aquest sector dret del delta. Les instal·lacions del port de la Ràpita disposen de zona pesquera, esportiva i comercial.
El topònim de la Ràpita significa en àrab mesquita o fortalesa fora del poblat, la qual cosa fa pensar que havia estat un lloc de culte musulmà.
La població
Les dades de població (rapitencs) més antigues de la Ràpita daten del segle XIX. Des del 1830 i exceptuant només una lleugera minva els anys cinquanta del segle XX, la població augmentà d’una manera continuada, sobretot si tenim en compte que en el cens del 1857 la població s’havia doblat respecte als registres de trenta anys enrere. Aquest creixement ràpid de la població, que tradueix una afluència de gent procedent d’altres contrades, es detectava encara al llarg de la darreria del segle XIX.
La ciutat ha tingut unes èpoques de notable afluència immigratòria, primer amb motiu de la mateixa fundació de la ciutat en temps de Carles III, després, a mitjan segle XIX, quan es volgué posar en funcionament l’antic Canal de Navegació, i, posteriorment, a partir dels anys seixanta del segle XX, sobretot durant el període del 1960 al 1975. Pel que fa a la procedència dels habitants de la Ràpita, es pot dir que en una part molt important és gent originària de la mateixa comarca del Montsià o de la propera del Baix Ebre, i del País Valencià, però també hi ha immigrants de la resta del Principat i alguns aragonesos i andalusos. Cal esmentar que durant el decenni del 1950 hi hagué un petit moviment migratori de pescadors cap a Arenys de Mar.
Els diferents registres des dels anys setanta indiquen un creixement demogràfic continuat; dels 9.685 h del 1975 es passà als 11.572 el 2001 i 13.181 el 2005. Gairebé tota la població es concentra al nucli urbà de la Ràpita. D’altra banda, cal esmentar que el fet que la ciutat es trobi situada en una de les zones turístiques del Principat provoca que al llarg de l’any hi hagi un nombre considerable de població flotant, entorn dels 20.000 h.
L’economia
L’agricultura, la ramaderia i la pesca
L’economia tradicional del municipi, que perdurà fins la meitat del segle XIX, era basada en l’agricultura de secà (cereals, llegums, vi, oli, garrofes) i de regadiu (fruiters), en la ramaderia de bestiar de llana i cabrum, en la pesca i en el cabotatge amb altres ports del regne.
El conreu de l’arròs a les terres pantanoses del delta sembla que s’introduí, o almenys s’intensificà a la Ràpita en aquell segle, si bé la seva major producció fou en temps de la Primera Guerra Mundial, quan l’enginyer Hermenegild Gorria i Royán, en el seu projecte per a la dessecació de les maresmes i terrenys pantanosos dels Alfacs, estudià científicament el curullament dels prats pels llims de les aigües de l’Ebre.
L’extensió del regadiu, gràcies al canal de la Dreta de l’Ebre (1861), permeté el millorament dels conreus. Sembla que fou també en aquesta segona meitat del segle XIX que començà l’explotació intensiva de les Salines de la Trinitat o de la Ràpita i l’exportació de la sal.
A finals del segle XX les activitats primàries continuaven mantenint un pes important en l’economia del municipi, tot i l’increment de les activitats industrials i sobretot dels serveis. El conreu predominant ha esdevingut l’arròs, però també és destacable l’olivera i el conreu de cítrics (taronges) i hortalisses. La ramaderia és una activitat força dinàmica dins del conjunt econòmic del municipi. Es centra sobretot en la cria d’aviram, bestiar porcí i conills, tot i que també hi ha bestiar oví i boví.
D’altra banda, la Ràpita ha estat tradicionalment una ciutat marinera. El port de la Ràpita o dels Alfacs fou acabat de construir l’any 1954. Té diverses instal·lacions: moll, llotja, escar, drassanes, etc. A més de la Confraria de Pescadors de la Ràpita, la ciutat és la seu també de la Confraria de Pescadors de Sant Pere de Tortosa i Sant Carles de la Ràpita. Al llarg de la dècada del 1990 el port pesquer se situà entre els primers llocs del rànquing català, el segon de la demarcació de Tarragona i el quart de Catalunya en tones desembarcades.
Des del 1986 als Alfacs hi ha vivers de musclos, amb denominació de qualitat. El municipi, a més, disposa d’un Centre d’Aqüicultura de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA).
La indústria, el comerç, els serveis i el turisme
La indústria ha tingut un desenvolupament modest al municipi. La situació geogràfica del terme i les infraestructures de serveis de què disposa han permès, especialment durant la dècada del 1990, impulsar el sector industrial, amb l’establiment de polígons (el Rajolar i el Salt) i facilitats econòmiques per a les empreses que s’hi instal·lin.
Les salines de la Trinitat s’exploten des de fa segles i tenen una importància rellevant dins d’un marc productiu consolidat al llarg del segle XX. Ja són esmentades per la Mancomunitat el 1923, i fins el 1944, que passaren a ser explotades per INFOSA, foren explotades, amb concessió estatal, per Unió Salinera Espanyola. Les salines ocupen un àrea aproximada de 1 000 ha. D’altra banda, es poden destacar altres produccions, com la relacionada amb l’activitat pesquera dins el sector alimentari, i la de productes químics.
El sector terciari ha esdevingut preeminent, amb el major percentatge d’ocupació. El comerç, lligat amb el transport marítim, ha tingut un pes específic important en l’economia rapitenca. La navegació de cabotatge era força important per al conjunt econòmic. Els principals articles que sortien per cabotatge eren oli, garrofes, carbó, diner, bova, llenya, blat de moro, palma i vi, i els que entraven: cascs buits, diner, espart, farina, terrissa, teixits de cotó, blat i vi. Bé que el port dels Alfacs havia estat autoritzat per Carles III a comerciar amb Amèrica, ho va fer molt poc i sempre a través de vaixells de fora que feien escala a la Ràpita.
La importància comercial de la Ràpita resta reflectida en el nombre divers d’instal·lacions comercials. A més, se celebra mercat setmanal el dissabte i dues fires. L’Expo-Ràpita, entre abril i maig, se celebra des del 1989 i és dedicada al món nàutic i pesquer, mentre que la Mostra del Comerç Rapitenc, pel maig i des del 1995, és dedicada al comerç i als serveis.
La ciutat disposa de serveis mèdics bàsics (CAP) i l’ensenyament és cobert fins al batxillerat i la formació professional. A més, hi ha el Camp d’Aprenentatge del Delta de l’Ebre, que ofereix als escolars la possibilitat d’estudiar de manera interdisciplinària el medi natural del delta. Entre els equipaments esportius cal destacar com a més singulars la dàrsena esportiva del port, un circuit de motocròs i una pista d’automodelisme, entre altres.
Els atractius naturals del delta i el seu entorn, la tranquil·litat de les platges de la zona (del Trabucador, de les Delícies, etc.), les festes i la reconeguda gastronomia amb especialitats de peix i marisc (tenen fama els llagostins), són els principals incentius que la Ràpita ofereix als visitants. El turisme ha estat sobretot impulsat a partir de la creació del parc natural, i disposa d’una oferta diversificada d’allotjament.
La ciutat de la Ràpita
Morfologia urbana
La ciutat de la Ràpita (11 m), que té aquest títol des del 1789, és situada a la costa, a l’entrada del port dels Alfacs. L’urbanisme és de tipus neoclàssic, del segle XVIII. Aleshores, la que havia de ser nova ciutat, es va concebre entorn d’un gran espai central paral·lel al roquer i en forma de llarg saló, com es pot veure a la gran plaça ovalada que havia de contenir jardins, i que restà a mig construir. A partir d’aquest centre, amb perspectiva axial i un eix ortogonal en direcció mar-muntanya, s’estructuraren uns carrers a cordill, adaptats mínimament al relleu. Els tracistes de l’època projectaren la parcel·lació amb una certa magnificència, cercant una harmonia que s’acordés amb un concepte estàtic inspirat en l’urbanisme romà. Dels edificis neoclàssics del temps de Carles III es destaquen la Glorieta i el que ha estat anomenat Església Nova.
El nucli urbà, entre la mar i la muntanya, era delimitat a tramuntana pel barranc de Solito i a migdia pel dels Penjats. S’hi destinaren dos barris, el mariner més prop de la mar i el de dalt del roquer, prop de la torre de la Ràpita i la plaça de Carles III. En aquest, hi havia el carrer del Castell, avui de Nostra Senyora de la Ràpita i el que es digué de Pi i Margall, avui del Pilar. Generalment les cases eren d’una o dues plantes i no s’hi solien guardar les collites. La plaça de Carles III, obra del segle XVIII de grans dimensions, va ser projectada per a desfilades militars; a la part sud de la plaça són interessants els porxos i una font neoclàssica. Hi destaca també la Casa Laureano.
L’expansió urbana posterior va ser en direcció sud-oest i es formà el barri de l’Espanyol, que continua el nucli urbà seguint l’eix de la carretera N-340, en traçat geomètric a partir de l’Església Nova. Aquest barri, que pertanyia en una bona part al municipi d’Alcanar, fou agregat a la Ràpita el 1960. Al decenni dels anys quaranta, el municipi adquirí l’heretat de la Devesa, que urbanitzà omplint el buit cap a la Torreta. Una altra zona d’expansió de la ciutat ha estat cap a la muntanya, a l’altra banda de les trinxeres del ferrocarril, on s’han edificat blocs de pisos i grups de xalets, alhora que també es construeixen edificis d’estiueig vora la platja. Prop del port i de la platja de Garbí es troba el parc de Garbí, un ampli i modern espai verd, amb amfiteatre per a diverses actuacions.
Aspecte de l’església de la Santíssima Trinitat
© CIC-Moià
L’antiga església, situada en un extrem de la plaça de Carles III, fou projectada en temps d’aquest rei. Acabada la darrera Guerra Civil fou enderrocada i es bastí el 1941, al mateix indret, l’església parroquial de la Santíssima Trinitat. Consta d’una àmplia nau central, flanquejada per unes de col·laterals molt estretes, a manera de capelles. La nau, força més alta, s’il·lumina per una finestra central a ponent i per ulls de bou circulars oberts directament a l’exterior en la part superior dels murs laterals, un a cada tram i separats aquests per pilastres estriades. Sobre mateix hi ha una espècie d’arquitrau seguit amb cornisa, de la qual arrenca la volta de mig punt reforçada per arcades. L’absis, semicircular, es cobreix amb una volta de quart d’esfera decorada amb cassetons quadrats, com la volta de la nau. La façana presenta un atri cobert i tancat per quatre columnes amb èntasi i capitells toscans. La part superior, sobre l’atri, amb finestra centrada i pilastres laterals amb capitells jònics, és coronada per un frontó triangular. El campanar lateral, de torre, és llis.
La Glorieta presidia l’extrem superior de l’eix mar-muntanya de la ciutat. L’edifici, exempt i inacabat, havia estat concebut pels urbanistes del segle XVIII com a pavelló mirador vers la mar i la ciutat. Aquesta perspectiva, típica del barroc i del neoclassicisme, l’ha perduda per la construcció de moderns blocs de pisos i perquè ha restat inclòs en el recinte del grup escolar vell. Com un petit pavelló, conegut popularment per la Capelleta, la Glorieta és formada per una rotonda, oberta per tres arcs de maó al costat de migdia, annexada a un petit cos rectangular per la banda oposada. Els arcs, major el central, són emmarcats per columnes que sostenen uns arquitraus. Interiorment la rotonda també té adossades columnes, que havien de sostenir la cúpula que mai no es va arribar a construir. Tot l’edifici és obrat amb maçoneria, amb filades de rajol, sense cap element de pedra picada enlloc, fet que evidencia que l’edifici fou fet per anar arrebossat i pintat.
Un altre edifici singular, també neoclàssic, és l’anomenat Església Nova, que sembla que més aviat havia de tractar-se d’un edifici destinat a l’administració pública. Sense acabar, només es construí fins al nivell de les cobertes, que hi manquen. Té planta de creu grega, inscrita en un quadrat de 23,7 m de costat, amb un espai central a doble alçària que probablement hauria suportat una cúpula. Al voltant d’aquest espai es disposen tribunes amb balcons i uns corredors perimetrals conformen el quadrat de la planta i comuniquen amb les dependències situades als angles de la creu. La façana, netament clàssica, té una porta central, flanquejada a cada banda per un parell de columnes jòniques separades per sengles fornícules que recorden les de la Puerta de Alcalá de Sabatini. Les finestres són amb dovelles formant llinda i té una porta secundària lateral amb un arc de mig punt. Es desconeix qui fou l’autor del projecte d’aquest edifici; així i tot, se sap que l’arquitecte neoclàssic Juan de Villanueva intervingué aleshores en la direcció de les obres del Canal de Navegació. Abans aïllat i als afores de la ciutat, l’edifici resta avui dins l’edificació urbana, a l’entrada del barri de l’Espanyol. L’Església Nova i la Glorieta foren declarades monuments el 1984.
Sobre la ciutat, s’aixeca la Torreta, o turó de la Guardiola, un dels estreps més orientals de la serra de Montsià, a 113 m d’altitud. L’indret ofereix una magnífica panoràmica del delta de l’Ebre, de la badia dels Alfacs i de la ciutat. Al cim hi ha la torre de la Guardiola, també dita del Sagrat Cor a causa de l’estàtua que la corona. Documentada des del 1483 i esmentada el 1575 com Guardiola artillada, és de planta quadrada, un xic atalussada a la base i obrada amb reble. Es conserva només fins a l’alçada del primer pis, on s’obre la porta. El 1965 la torre fou utilitzada per a erigir-hi un monument consistent en el Sagrat Cor i una gran creu. El 2017 la Generalitat i l’ajuntament acordaren, d’acord amb la Llei de memòria històrica, retirar la creu per tractar-se d’una exaltació al règim franquista.
La cultura i el folklore
Són nombroses les associacions que donen vida a la ciutat de la Ràpita. En l’àmbit musical destaca l’Agrupació Musical Rapitenca, fundada el 1946, que manté una notable activitat amb banda de música i una cobla. A banda de diversos concerts, cal esmentar el Festival Internacional de Guitarra, des del 1996, i el Festival Folklòric dels Alfacs, des del 1988, ambdós a l’agost. Existeixen també altres grups, com l’Institut d’Estudis Rapitencs, creat a inicis del decenni del 1990 per tal de defensar el patrimoni cultural i fomentar la divulgació del seu coneixement. També hi ha diverses associacions esportives, com la Unió Esportiva Rapitenca i el Club Nàutic Sant Carles, que té instal·lacions a la zona marítima esportiva.
Entre els equipament culturals, a més d’una biblioteca cal esmentar el Museu Natura Alfacs, de caràcter privat i dedicat a la malacologia i les ciències naturals, que té una important col·lecció de petxines i fauna marina.
Són diverses les festes que al llarg de l’any commemoren les tradicions dels rapitencs. El mes de gener hom celebra la festivitat de Sant Antoni Abat, i durant el mes de juliol hom pot gaudir de la festivitat del Carme, quan un bon nombre de barques (muletes) solquen la mar portant la imatge de la patrona dels mariners, i el port és el marc de diverses activitats, com els correbous. Al mateix mes de juliol la ciutat viu una setmana de festa major en honor a sant Jaume, amb cercaviles, balls, bous capllaçats i embolats i, entre altres actes, amb un concurs internacional d’arrossegament per la sorra (des del 1981). Al setembre s’escau la celebració en honor a la Mare de Déu de la Ràpita. Als mesos d’estiu s’organitzen un gran nombre d’activitats, com les Jornades Gastronòmiques de l’agost al setembre, o la Setmana Cultural del setembre. No es poden oblidar els actes al voltant de la fira Expo-Ràpita.
Altres indrets del terme
Dins el terme de la Ràpita s’han trobat vestigis arqueològics diversos. Entre els més antics destaquen les pintures rupestres de les coves de la Moleta de Cartagena, al massís de Montsià, descobertes el 1964. En una de les parets hi ha la representació d’un toro, dret, pintat de negre, i entre les potes unes línies que podrien interpretar-se com una figura d’un arquer molt estilitzada. Datades al Paleolític, si la figura pogués ser identificada inequívocament, es remuntarien a una etapa molt remota de l’art dels pintors de les serres. D’altra banda, al fons de la mar i no gaire lluny de la costa de la Ràpita s’han trobat, de manera fortuïta, àmfores romanes. Altres notícies es refereixen a unes tombes de lloses que en el decenni del 1920 foren trobades al Mas d’en Canício.
L’actuació residencial el Maset és situada al sud del nucli urbà, entre la mar i el traçat antic de la N-340. Comprèn un important sector de sòl urbanitzable que permet de relligar de manera homogènia la trama urbana del nucli amb les edificacions de la carretera i la platja. S’estructura mitjançant un ample passeig perpendicular a la costa, del qual parteix una plaça central. Es conserva totalment la masia antiga que dóna nom a l’actuació, com a edificació d’interès local.
La història
El lloc ja existia anteriorment a la conquesta cristiana. Efectivament, el 1097, en la projectada campanya contra Tortosa de Ramon Berenguer III, aquest comte concedí al monestir de Sant Cugat del Vallès el castell de la Ràpita. La possessió del lloc per part del monestir vallesà, però, no es pogué fer efectiva fins que el territori no fou conquerit definitivament. Així, si el 1149 Ramon Berenguer IV, en la donació que féu als hospitalers del terme d’Amposta, n’exceptuà la Ràpita, que havia estat donada a Sant Cugat. El 1150, el mateix sobirà formalitzà definitivament la concessió al monestir i ratificà els antics límits tot imposant la condició que el territori fos habitat i conreat pels monjos santcugatencs, sota l’advocació de Santa Maria de la Ràpita.
Els monjos de Sant Cugat, doncs, establiren al castell de la Ràpita un priorat, Santa Maria de la Ràpita, a redós del qual iniciaren la repoblació i la colonització del sector, sobretot al llarg del segle XIII. El 9 de maig de 1251, l’abat Pere d’Amenys concedí a un grup d’habitants l’honor, ad populandum, on hi havia diverses heretats ja delimitades, al lloc dit punta de Benifallim o simplement Benifallim. Al cap de pocs mesos, el mateix abat establia unes cases, una heretat i un hort proper a la mar, tocant al nucli de la Ràpita.
Ja des de la primeria, els hospitalers d’Amposta havien cobejat el lloc de la Ràpita. El 1171 obtingueren del rei Alfons el Cast (1171) la donació del territori de la Ràpita en el cas que fos abandonat per Sant Cugat. Al cap de poc, però, l’abat vallesà i el castellà d’Amposta acudiren a l’arbitratge del bisbe de Tortosa, que resolgué que la vila i el castell de la Ràpita pertanyien a la comunitat benedictina. Posteriorment, encara, els hospitalers ampostins interposaren diversos plets contra Sant Cugat, que donaren lloc a convenis i sentències arbitrals. Finalment, el monestir vallesà els vengué el terme de la Ràpita (1260), amb el castell, que a vegades en aquests anys és anomenat la Ràpita de Cascall. A l’antic monestir benedictí la comanda ampostina establí, sembla que el 1290, una comunitat hospitalera femenina, amb monges procedents de Sixena. Les monges santjoanistes s’instal·laren al mateix edifici conventual anterior, al castell de la Ràpita, i hi romangueren fins el 1579, quan es traslladaren a Tortosa i l’antic convent restà mig abandonat. Bé que les monges hospitaleres posseïren la torre o antic castell de la Ràpita per donació que els en féu el rei Jaume II el 1304, la senyoria del lloc i terme de la Ràpita el 1280 passà a la corona.
Quant al monestir, cal ressaltar que al lloc de la Ràpita ja hi devia haver alguna mena de culte quan encara romania sota el domini sarraí. Potser aquesta fou la causa que ja Ramon Berenguer III, abans fins i tot de conquerir l’indret, pensés a fer-ne donació als monjos de Sant Cugat. L’existència d’aquest antic culte musulmà sembla que resta confirmada per una notícia més tardana, del 1304, quan ja hi habitaven les monges hospitaleres. Aquest any, el rei Jaume II, en la donació que féu al monestir, disposava que en endavant no s’hi fes més el pelegrinatge que els sarraïns acostumaven a fer.
La comunitat hospitalera de la Ràpita gaudí de l’ajut de les comandes hospitaleres veïnes d’Ulldecona, d’Amposta i de Tortosa i, fins i tot, de l’amistat i la protecció reials. Les monges, però, patiren diversos saqueigs de corsaris i pirates. El 1327, per aquesta raó, acudiren a la protecció reial. Vetllant per la seguretat del monestir el 1390 la ciutat de Tortosa manà construir les talaies de Montsià i de Puigmoltó, amb guardes permanents. Hi va haver incursions turques els anys 1540, 1545 i 1558. Aquest perill constant fou el que determinà que les monges es traslladessin a Tortosa. Tanmateix, i per a la defensa de la costa i de la vila de la Ràpita, el 1580, en temps de Felip II es construïren diverses torres de defensa, entre les quals la torre de Sant Joan.
Avui, del monestir de Santa Maria de la Ràpita gairebé no resta cap vestigi, únicament el mur terminal de l’església, coronat per una espadanya, al fons del passatge del Convent.
A la segona meitat del segle XVIII, d’acord amb les idees fisiocràtiques de l’època, el rei Carles III projectà la construcció d’un gran port al delta de l’Ebre i ordenà que al lloc de pescadors de la Ràpita fos construïda una gran ciutat, que en honor seu s’anomenà de Sant Carles de la Ràpita (la reial població fou fundada el 6 de novembre de 1780). Es construí el Canal de Navegació d’Amposta a la Ràpita (1770), perquè el monarca ambicionava de poder convertir el port dels Alfacs en un dels centres comercials més importants de la Mediterrània. Es va fortificar la torre de la Ràpita amb una bateria, i van ser començats a construir diversos edificis (duana, casernes, palau del governador, església). Les obres tingueren un ritme alt entre el 1780 i el 1788, però la mort del rei, la separació del seu ministre el comte de Floridablanca i el desordre econòmic i administratiu que presidí la fi del regnat comportaren que la que havia de ser una gran ciutat portuària restés a mig edificar. Tampoc el Canal de Navegació no es pogué utilitzar, car, situat al mateix nivell de la mar, anà omplint-se d’arena.
Altres notícies posteriors fan referència a la guerra del Francès. Se sap que el general Suchet es fortificà al port de la Ràpita el 1811. Després, un cop presa Tarragona, els francesos tornaren a ocupar la Ràpita. En aquesta guerra també tingueren un paper destacat les torres del Codonyol i de Sant Joan. El general anglès Murray, en reembarcar les seves forces, va perdre cinc vaixells als Alfacs. Anys més tard, el 1860, el capità general de Balears, Jaime Ortega, en un intent frustrat de destronar Isabel II, desembarcà les seves forces a la Ràpita. Sant Carles de la Ràpita es constituí en municipi l’any 1838.
El febrer del 2022 s’aprovà com a denominació municipal el nom històric de la Ràpita, en substitució de Sant Carles de la Ràpita.