L’edifici
Es tracta d’una església de planta basilical de tres naus amb els corresponents absis, semicirculars i precedits d’arcs presbiterals; els de l’absis central i nord són dobles. Una estructura d’embigat de fusta cobreix les tres naus i, a la nau central, forma unes falses encavallades que suporten la biga comunera. No podem ni descartar ni afirmar amb rotunditat que aquesta estructura de fusta sigui l’originària. La coberta se sosté amb arcs de mig punt que descansen sobre pilars cilíndrics a cada costat de la nau central; aquests pilars presenten una curiosa decoració prop del punt d’unió amb l’arc, consistent en un motiu en dent de serra. Els pilars del costat sud arrenquen directament del paviment, mentre que els del costat nord disposen d’una petita base formada per un anell. Els tres absis s’han decorat amb arcuacions cegues sota el ràfec, en sèries de tres a les absidioles i de quatre a l’absis central, completades per un fris de dents de serra; les característiques lesenes, coronades per un capitell rudimentari, completen la decoració, que segueix l’esquema típic llombard. A cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada; a l’absis central va acompanyada de dos ulls de bou circulars, que foren paredats quan es va realitzar la decoració pictòrica de l’interior. A més, a l’absis central i arran de terra hi ha tres finestres de doble esqueixada, paredades, que no es reflecteixen a l’interior i s’integren en un parament que, com el del mur sud, deu correspondre a l’edifici anterior del segle XI. La porta d’ingrés s’obre al mur oest. És d’arc de mig punt i devia quedar protegida per un porxo. Sobre la porta hi ha una finestra, d’esqueixada recta. A la façana sud es conserva un mur aprofitat d’una construcció anterior, probablement del segle XI, on s’obrien dues portes d’arc de mig punt, avui paredades. A l’angle sud-est se situa la torre campanar, de forma prismàtica i estructurada en un sòcol i sis pisos amb finestrals. El primer pis té finestres d’esqueixada recta; el segon, el quart, el cinquè i el sisè les tenen biforades, i el tercer, triforades. Tots els costats de la torre s’han ornamentat amb frisos de cinc arcuacions entre lesenes angulars. Igual com passa al campanar de l’església de Santa Maria de Taüll, encara conserva restes de l’arrebossat policrom que decorava la torre. L’estructura interior de la torre campanar es resol amb un embigat de fusta. El conjunt de l’església podria correspondre a l’edifici consagrat el 1123, construït en substitució d’un d’anterior, determinades parts del qual, com ara el mur sud, van ser reaprofitades. El primer edifici l’hauríem de situar a la segona meitat del segle XI.
Mapping de les pintures de l'absis de l'església de Sant Climent de Taüll
© Generalitat de Catalunya / Eugenio Aguiló
Procedent de l’església, es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya un frontal de fusta estucat i pintat dedicat a sant Climent, un banc de fusta i una lipsanoteca. També guarda gairebé tota la decoració pictòrica, amb un magnífic pantocràtor, que cobria l’església. El procés de restauració del 2013 va deixar al descobert restes de les pintures originals, entre les quals hi ha l’escena del Fratricidi, restes de pigments del Crist en majestat o una part del col·legi apostòlic de l’hemicicle de l’absis, que avui es poden veure in situ. També hi ha restes de decoració original als pilars intermedis que separen l’absis central dels absis nord i sud, respectivament. Es conserva, així mateix, un crismó esculpit. Al Museu Episcopal de Vic s’exposa un frontal d’altar que, segons consta, procedeix de l’església.
La història
L’església s’esmenta per primera vegada el 1123, any en què el bisbe Ramon Guillem de Roda la va consagrar, tal com apareix escrit en una columna de l’interior del temple. Sembla que aquesta data pot correspondre a una segona fase de construcció de l’edifici i a la decoració de l’interior amb un conjunt de pintures murals força important. L’església de Sant Climent, com la de Santa Maria, va exercir funcions de parròquia segons es recull a la visita pastoral del 1373, categoria que va mantenir fins al segle XVIII. Declarada monument historicoartístic el 1931, fou restaurada el 1922 i també cap al 1970. En aquest darrer any es van descobrir uns fragments de pintura romànica que es conserven in situ.