Situació i presentació
Confronta amb els termes de Castellví de Rosanes (S), Martorell (S i E), Abrera (N), els Hostalets de Pierola i Masquefa (de l’Anoia, al NW), i Sant Llorenç d’Hortons (W) i Gelida (SW), ambdós de l’Alt Penedès. Les terres són planes, amb lleugeres ondulacions, travessades per diversos torrents que desguassen a l’Anoia o al Llobregat. Entre els darrers es destaca el torrent de Llops, que neix sota la Beguda Alta i en el qual desguassa el del Canals, amb el del Torres i el de Can Sitges, i el de Ca n’Estella. El de Can Noguera fa de termenal septentrional amb el municipi d’Abrera. Dels que aboquen a l’Anoia, el de Can Bargalló és divisòria occidental amb el terme de Sant Llorenç d’Hortons. Hi ha, a més, el torrent de Can Margarit i el de la Torrassa. El límit del terme de Sant Esteve amb el de Martorell passa pel turó del Pou del Merli (161 m). L’Anoia, a migdia, és la divisòria natural amb Castellví de Rosanes. El 1937 el municipi canvià el seu nom pel de Sesrovires.
A més del poble de Sant Esteve Sesrovires, cap de municipi, hi ha els veïnats de Can Bargalló, Can Prats i Can Margarit, part del poble de la Beguda Alta (que pertany també al municipi de Masquefa i de Sant Llorenç d’Hortons), diversos masos, especialment al sector meridional, i algunes urbanitzacions com la Coma, Ca n’Amat, Bonrepòs, Vallserrat i la del Pou del Merli.
Una carretera local, que parteix de Martorell i duu a Capellades, travessa el terme en diagonal; en surt un ramal que porta al poble de Sant Esteve. També es pot accedir al terme per Ca n’Amat (s’hi arriba des de l’autovia A-2 a Abrera). Hi passa el tren de Barcelona a Igualada, dels Ferrocarrils de la Generalitat, l’estació del qual és prop del poble. Per la part meridional del terme, prop de l’Anoia, passa la via dels ferrocarrils de la RENFE de Barcelona a Tarragona per Martorell.
La població i l’economia
La població (sesrovirencs) que era de 210 h el 1718, arribà a 317 h el 1787 i continuà augmentant durant el segle següent (el 1860 hi havia 992 h) i, fins i tot, a la primeria del XX: el 1930 n’hi havia 910. Després d’una lleu disminució els anys immediatament posteriors a la guerra civil i fins el 1960, que hi havia 889 h, s’inicià, al final dels anys seixanta, gràcies a una certa industrialització i a l’augment de la segona residència, una tendència de recuperació demogràfica. Fins el 1970 Sant Esteve mantingué la seva població amb petites oscil·lacions, ja que l’augment vegetatiu quedava equilibrat per la marxa dels seus veïns cap a zones amb més possibilitats de desenvolupament industrial. El 1970 hi havia 1.084 h, i el 1981 s’enregistraven 1.456 h. Durant els anys vuitanta i, sobretot, als noranta, l’increment demogràfic va ser més notable, degut en gran part a la conversió de residències secundàries en permanents. Així, el 1991 es censaven 2.642 h i 5.410 el 2001. L’any 2005 s’arribà a 6.310 h.
L’agricultura, tot i que ha tingut una davallada, gaudeix d’una notable incidència en l’economia del municipi, especialment la vinya, conreu del qual n’ha derivat la indústria del vi i del xampany (cava Roger Goulart, vins de la Masia Bac, etc.), amb denominació d’origen Penedès. La vinya envolta el poble i li atorga una fesomia particular. Altres conreus de secà són els cereals, les oliveres i els presseguers i cirerers. Al regadiu, vora l’Anoia, hom conrea farratge, hortalisses i arbres fruiters.
En les darreres dècades del segle XX, la industrialització ha estat afavorida per la proximitat de Martorell, ja que, a la primeria de segle, només hi havia una fàbrica de toquetes de llana i una de tintes líquides i en pols. Modernament s’han anat instal·lant diverses indústries, dels sectors metal·lúrgic, químic, elèctric i de l’alimentació (és coneguda la fàbrica de l’empresa Chupa Chups). El municipi té diversos polígons industrials (Sesrovires, Anoia, Ca n’Estella, situat molt a prop de la factoria SEAT). La factoria de la SEAT ocupa una petita part del terme municipal.
El sector dels serveis s’ha vist impulsat sobretot a partir de la creixent importància residencial que ha adquirit el municipi. Els establiments comercials es troben concentrats al nucli urbà del poble. Es fa mercat el dimarts i en la segona Pasqua s’organitza la Fira del Comerç Local. Sant Esteve disposa de diverses instal·lacions esportives, entre les quals destaquen un centre d’hípica i el Club de Golf Masia Bach, dissenyat pel golfista José Maria Olazábal i inaugurat el 1990. Al S del terme hi ha el centre penitenciari dit Can Brians.
El poble de Sant Esteve Sesrovires
El poble de Sant Esteve Sesrovires (113 m i 3.317 h el 2006) és a la part central del municipi, emplaçat sobre un replà entre el torrent de Llops i el de Canals i el de Ca n’Estella. L’eix longitudinal del poble és el Carrer Nou, anomenat de la guerra civil ençà de Serafí Julià; més a tramuntana aquest carrer, anomenat dels Germans Bach, rebia el nom tradicional de carrer de Dalt o del Raval. Segueix, amb l’avinguda de Montserrat al N, amb el passeig que porta a l’estació del ferrocarril, i el carrer del Dr. Pau Costas (també dit carrer de Baix i, abans, del Pou) al S. La configuració del nucli urbà de Sant Esteve començà a produir-se el 1863, any en què es dibuixà definitivament el carrer Major, degut a l’existència per la banda de llevant de Can Golard (avui Can Ferràs, on hi ha l’ajuntament, construcció de vers el 1925, al lloc de l’antic mas), de Can Canals a l’altra banda del carrer de Martorell, i de l’església i la seva placeta pel cantó de ponent. Aleshores el poble de Sant Esteve Sesrovires era format per unes cent cases.
L’església parroquial de Sant Esteve Sesrovires és obra de Josep Domènech i Estapà. Iniciada el 1889, va ser beneïda el 1891. Antecedent d’aquesta església és un projecte de construcció en ferro, que va ser començat el 1886 gràcies a una donació de Josep Canals i Ribot, essent rector Joan Sampere, empresa que no fou viable. En temps del rector Pau Costas hom féu uns nous plans per a una església de maó i hom li escollí un nou emplaçament. El nou edifici parroquial, de grans dimensions, va ser bastit, doncs, al costat de ponent de l’església vella; en la seva construcció col·laborà tot el poble de Sant Esteve. L’obra de Domènech i Estapà consta d’una nau central major i més alta i dues de laterals amb capelles; l’edifici, amb transsepte, absis semicircular i amb dos campanars flanquejant la porta principal a tramuntana, és de línia neomedieval, que adopta solucions de la tradició romànica (absis i transsepte) i, també, de la gòtica (arcs apuntats, arcbotants). A les finestres hi ha vitralls amb vides de sants i al timpà de la porta hi ha esculpida la figura de Sant Esteve i, en baix relleu, escenes del seu martiri.
Una altra construcció notable són les antigues Caves Canals i Nubiola, ara Caves Roger Goulart. Amb sengles naus paral·leles, les caves són construïdes enterament amb maó vist, amb ornamentació de plafons ceràmics en verd representant raïms; edificades el 1920, obra de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell, pertanyen a l’estètica modernista.
Altres construccions menors del cap de municipi són al carrer de Sant Joan, continuació natural de la carretera. Hi ha la casa reformada el 1921 per Esteve Julià, amb elements modernistes; el Casino, del 1923, amb ornamentació floral i una pèrgola al carrer de Pau Costas, i l’edifici de les escoles , del 1935, amb un porxo de tipus classicitzant. De l’arquitectura contemporània es destaca el Centre Cívic, dissenyat per Víctor Rahola i que contrasta amb l’entorn del poble.
Unida pràcticament al nucli tradicional, la urbanització de la Coma és al NW d’aquest, amb cases baixes amb jardí i carrers amples, que s’ha anat convertint en lloc de residència permanent. Aquest procés s’ha produït també a la propera urbanització de Vallserrat (que ha crescut pels voltants de Can Mercader i tenia 1 786 h empadronats el 2005).
El poble té un bon nombre d’entitats i associacions culturals, esportives i cíviques, especialment des que el 1988 es creà el Patronat Municipal amb l’objectiu de donar suport a les entitats i de promocionar activitats diverses. Una de les entitats històriques ha estat la Coral Apolo, després Orfeó de Sant Esteve. El relleu d’aquesta entitat l’ha continuat la Coral Sant Esteve Sesrovires. Dels clubs esportius cal destacar per la seva antiguitat el Club Futbol Sant Esteve (1923), i pels seus resultats el Club d’Handbol Sant Esteve (1973). La promoció d’aquest esport a les escoles s’ha complementat amb el Torneig Internacional d’Handbol. Entre els equipaments culturals cal destacar el Centre Cívic i el Casino.
Les festes més importants de Sant Esteve Sesrovires són la festa major d’hivern, que se celebra pel desembre, i, sobretot, la festa major, que se celebra vers l’agost, amb el ball de garlandes i el ball del mort. Cap al juliol se celebren les festes a diversos nuclis (Vallserrat, Ca n’Amat, Can Bargalló). Entre altres activitats, al setembre hi ha una Trobada de Puntaires i a la tardor-hivern una Mostra de Teatre.
Altres indrets del terme
Entre els veïnats del municipi podem esmentar el de Can Bargalló (155 h el 2005), tocant a l’Anoia. A prop hi ha l’antic veïnat del Maset. A tramuntana d’aquest, sota la carretera de Piera, hi ha el veïnat de Can Margarit i la masia de Can Gros; encara més a tramuntana, el veïnat de Can Prats és a la vora del torrent de Llops; vora seu hi ha els masos de Can Llopet de Baix, Can Llopet de Dalt i Can Paupere. Dels masos es destaca la Masia Bac (o Ca l’Estrada), on s’elabora vi que gaudeix de força prestigi; la construcció és del decenni dels anys vint, amb façanes esgrafiades, frontons curvilinis i balustrades. Can Julià de la Riera (també dit Can Bac) és prop del pont de la carretera que travessa el torrent de Llops; datat el 1692, va ser reformat segons el gust modernista. Prop del límit amb Abrera hi ha els masos de Can Tobelleta, i de Ca n’Amat. La urbanització de Ca n’Amat és situada entre Sant Esteve i Abrera, i tenia 815 h el 2005; la masia ha estat convertida en restaurant. Encara, d’altres masos antics són Can Sitges, o Can Pixa, construcció a ponent del cap de municipi, Can Duran, vora el torrent del Grau, i Can Serra, Can Domènec (abans Ca l’Alavall), Ca n’Estella, no gaire lluny de la via del ferrocarril, que corre paral·lela al torrent de Ca n’Estella.
La urbanització del Pou del Merli (116 h el 2005), és al SE del municipi i s’estén també pel terme de Martorell. No gaire lluny del Pou del Merli, a la plana de l’Anoia i vora el torrent de la Torrassa, que en deu haver pres el nom, hi ha una torre quadrada enmig d’un camp, construïda amb còdols grans, la qual segurament pertany a la baixa edat mitjana.
Situat a l’extrem de ponent del terme hi ha el nucli de la Beguda Alta (252 m i 151 h el 2005), i és compartit amb Masquefa i Sant Llorenç d’Hortons. Al poble hi ha l’església de Santa Maria.
La història
Els primers vestigis de població en temps dels romans haurien pogut concentrar-se en alguna de les rovires enlairades del terme. Anterior al poblament medieval i sense connexió amb aquest, al Pou del Merli hi ha testimonis d’un eremitisme primitiu, relacionat amb la tradició visigòtica anterior. Hi ha tres eremitoris excavats artificialment a la roca, que foren aprofitats posteriorment com a barraques de pagès, per la qual cosa n’hi ha dos de molt transformats. Sobre els eremitoris, al cim del turó, hi ha vestigis d’un poblat que podria ser altmedieval.
Els orígens medievals de Sant Esteve Sesrovires, cal cercar-los en la baronia de Castellvell de Rosanes. La documentació més antiga que parla de la parròquia de Sant Esteve és del 1082. El 1221 Guillem de Montcada, senyor de la baronia, amb la seva mare Guilleuma de Castellvell, empenyorà als seus creditors, Berenguer Grau, Guillem de Llacera i altres, el Castellví de la Marca i el castell de Sant Esteve Sesrovires. Senyor de la baronia de Castellvell el 1329, Roger Bernat de Foix, essent al Castellví de Rosanes, rebé en presència de diversos nobles i del notari Francesc de Rubí homenatge feudal de Sibil·la, vídua de Ramon Rosanes, pels castells de Rosanes i de Sant Esteve Sesrovires. El 1404 el castell i la parròquia de Sant Esteve Sesrovires foren separats de la baronia pel rei Martí l’Humà, que els vengué a carta de gràcia a Pere Sacalm. El rei Martí vengué, també a Sacalm, la jurisdicció civil i criminal del lloc, amb obligació de fidelitat al monarca. Al cap de pocs anys, el 1426, el rei Alfons IV concedí a Ramon de Calders, la potestat de redimir el castell i la parròquia de Sant Esteve. Sembla, però, que Ramon de Calders, que havia de satisfer 22 000 sous barcelonesos de tern per la dita redempció, no la realitzà, ja que el 1503 el rei Ferran el Catòlic concedí l’esmentat dret al seu conseller i lloctinent del govern general de Catalunya, Lluís de Requesens. Així, Sant Esteve Sesrovires s’integrava, altra volta, en el patrimoni de la baronia de Castellvell, que era en mans dels Requesens.
Aquesta dependència de la baronia de Castellvell durà fins l’any 1813, que les Corts de Cadis aboliren tots els règims feudals. Tanmateix, fins l’any 1868 Sant Esteve Sesrovires no assolí una veritable victòria sobre el feudalisme, que després del 1813 havia continuat en la forma de caciquisme.