És situada a l’interfluvi entre el Tambre i l’Ulla, a la regió prelitoral de trànsit entre les ries i la vall del Miño. Després de segles de decadència (el 1920 era la sisena ciutat de Galícia, amb 25 870 h), es reféu com a tercer nucli comercial del país (després de la Corunya i Vigo) gràcies als pelegrinatges dels anys sants i a la seva situació a l’eix econòmic que formen aquestes ciutats, i equidistant també d’Ourense i Lugo. L’economia es basa en el sector de serveis, gràcies a la seva condició de centre turístic i universitari. Ferrocarrils a Pontevedra-Vigo i la Corunya-Ourense-Zamora-Madrid. Principal aeroport de Galícia. Centre d’ensenyament superior: Universidad de Santiago de Compostela, fundada el 1501.
Ciutat medieval, al començament del s. IX la descoberta del que hom suposà el sepulcre de l’apòstol sant Jaume (Santiago) n'originà la fundació i la convertí en el centre occidental de pelegrinatges més important després de Roma camí de Sant Jaume . El primer nom de la ciutat, Arca Marmorica , sembla provinent del mot arca , que designava un dolmen o un recinte sepulcral antic. Probablement la llegenda relativa a l’apòstol procedeix del trasllat de diverses relíquies jacobees des de Mèrida, arran de la conquesta musulmana. Hom creu que el descobriment de les suposades despulles de sant Jaume tingué lloc durant el regnat d’Alfons II d’Astúries. El nom de Compostel·la, que abans es creia relacionat amb Campus stellae (“camp de l’estel”), sembla provinent del mot compositum (“cementiri”). La ciutat fou atacada pels normands (954 i 997) i destruïda per Almansor, que tanmateix en respectà el sepulcre apostòlic. El bisbe Cresconio emmurallà la població i en fortificà l’accés marítim. Al s. X Diego Peláez, el primer gran bisbe, inicià la construcció de la catedral romànica, que Diego Gelmírez continuà la centúria següent. Amb el suport de l’orde de Cluny, Gelmírez assolí la transferència a la ciutat dels drets metropolitans de Mèrida, sota l’oposició de Braga. La burgesia naixent lluità contra els arquebisbes al llarg de tota l’edat mitjana, fins que cap al s. XV decaigué el pelegrinatge a Santiago. El 1467 l’alçament irmandiño , burgès i camperol, contra el poder de la jerarquia eclesiàstica i de la noblesa, fou el darrer episodi d’aquella lluita. Al s. XVI hom creà els estudios , base de la futura universitat. El 1809 la ciutat fou ocupada per les forces napoleòniques, les quals foren expulsades el mateix any. S'oposà als primers alçaments liberals, però el 1846 féu costat a una acció militar antimoderada. Al s. XIX els moviments regionalistes hi assoliren una certa força, i començà l’apogeu de la població, que continuà la centúria següent.
Façana principal de la catedral de Santiago de Compostel·la
© Lluís Prats
La catedral actual, romànica (1075-1128), de grans dimensions, té planta de creu llatina i tres naus; al llarg del transsepte i en determinades solemnitats, s’hi fa balancejar el gran encenser dit botafumeiro , destinat inicialment a desodorar el temple a l’arribada dels pelegrins; són importants els portals de Las Platerías i el de la Glòria, obra important del romànic tardà (~1188) del mestre Mateo; l’exterior fou totalment alterat als s. XVII i XVIII: torre del rellotge (1676-80) de Domingo de Andrade, façana de l' Obradoiro —la principal—, bàsicament obra de Fernando Casas Novoa, acabada el 1750, la façana de l' Azabachería (1758-1770), de D.A.Lois Monteagudo, sobre projecte de Ferro Caaveiro i Ventura Rodríguez. La col·legiata de Santa María del Sar, romànica del s. XII, té inclinats els murs i les columnes. Del renaixement sobresurt l' Hospital Real (1501-1511), traçat per Enrique Egas amb una bella portada plateresca de M.de Blas i G.Colás. El barroc hi és representat, ultra per la catedral, per les façanes dels convents de San Martín Pinario (1738) i de Santa Clara (mitjan s. XVIII), obra, aquesta, de Simón Rodríguez. L’ajuntament, de Carlos Lemaur, i la universitat (1769- 1805), són edificis neoclàssics.