L’església, el mas i altres cases de Sant Iscle formen un petit nucli, a l’extrem NW del terme de Sant Fruitós, entre la carretera i la via del tren de Manresa a Santpedor, a tocar de l’urbanitzacio de la Pineda de Bages.
L’església de Sant Iscle de Bages, parròquia extingida, és documentada l’any 937. Antiga filial de la Seu manresana, fou unida a la de Viladordis el 1762 i convertida, al segle XIX, en tinença o ajuda a Santpedor. El temple és una construcció romànica, amb les característiques del segle XII i un curiós campanar amb vestigis més antics. Dedicat als màrtirs cordovesos sant Iscle i santa Victòria, posseí abans del 1936 un retaule gòtic —atribuït al Mestre de la Guàrdia Pilosa—, del qual el Museu Comarcal de Manresa conserva quatre taules. En el seu territori, que ara travessa la séquia de Manresa, havia d’erigir-se el monestir de Sant Benet. Com que era terreny de secà, el fundador Sal·la, el 950, va permutar-lo per un altre situat a la vora del Llobregat, que fou l’emplaçament definitiu del cenobi bagenc.