Situació i presentació
Dins la comarca, limita amb els municipis d’Arenys de Munt (W), Canet de Mar (S) i Sant Cebrià de Vallalta (E). El territori és molt muntanyós i apareix trencat per nombroses valls solcades per torrents (torrent de l’Oradella, al límit amb Arenys de Munt, de Sant Iscle, de Can Palau) i altres valls subsidiàries, alimentades per l’aigua de les abundants fonts que hi ha esparses pel terme. Els punts més alts de la serra de Montnegre són, de ponent a llevant, el turó d’en Vives o Montnegre de Ponent (759 m), el Turó Gros (757 m), ambdós separats pel coll de Basses, i el Montnegre de Llevant (726 m). Part del sector septentrional del terme es troba dins els límits del Parc de Montnegre-Corredor. La riera de Vallalta o de Sant Pol, que neix al terme veí d’Arenys de Munt, rep al poble de Sant Iscle la riera de Cortada, que davalla de la carena de la serra de Montnegre; travessa el terme de ponent a llevant, continua pel de Sant Cebrià de Vallalta i desemboca a la mar ja dins el de Sant Pol. Grans extensions de bosc, amb predomini dels alzinars als sectors més alts i alzines sureres i pinedes per sota dels 500 m d’altitud, cobreixen els terrenys.
Comprèn el poble de Sant Iscle, cap municipal, i les urbanitzacions de Can Ginebre, la Casa Nova de Malponç i la Font Montnegre. El 1937 canvià el nom pel de Vallalta del Maresme. Les comunicacions es limiten a la sinuosa carretera local que uneix, seguint sempre la riera de Vallalta, Arenys de Munt amb Sant Pol de Mar i els camins de muntanya que des de Sant Iscle porten al sector més muntanyós del terme.
La població i l’economia
Aspecte del parc de les Dones d’Aigua
© Alberto González Rovira
La població (isclencs) és marcada per una constant emigració des del 1860 (any en què havia assolit un màxim de 937 h) a causa de la manca de recursos i de comunicacions. Així, el municipi tenia 794 h el 1900, 661 h el 1930 i, després d’una certa recuperació acabada la guerra civil (864 h el 1940), la davallada es va accelerar: 706 h el 1950, 667 h el 1960, 521 h el 1970, 517 h el 1979 i 513 el 1991. Les últimes xifres, 944 h el 2001 i 1.095 h el 2005, indiquen per contra un important creixement, paral·lel del qual ha seguit tota la comarca en convertir-se en lloc de primera residència. La població ha estat tradicionalment disseminada en bona part en un gran nombre de masies esparses, voltades d’abundosa vegetació. Es destaquen Cal Paraire, Can Maresme (prop de la qual se situa la llegenda de les Dones d’Aigua que recull Joan Amades), Can Verdura, Can Pona i Ca n’Alomar.
Els terrenys aptes per al conreu resten reduïts a unes poques hectàrees; han desaparegut la vinya, que havia tingut una certa importància, i els conreus de secà en benefici de l’horta i sobretot del conreu intensiu del maduixot. També ha desaparegut l’activitat tradicional del carboneig, que havia estat relativament intensa en aquest sector. Algunes petites indústries tèxtils i de confecció, la construcció i els serveis subsidiaris a la funció de lloc d’estiueig —moltes cases abandonades han estat rehabilitades com a habitatges de segona residència— que ha anat adquirint el terme, han millorat la situació econòmica del municipi.
El poble de Sant Iscle de Vallalta
El poble de Sant Iscle de Vallalta (966 h el 2006) és situat a 129 m d’altitud, a la confluència de les rieres de Vallalta i de Cortada, i envoltat de muntanyes en un bell paratge. El presideix l’església parroquial de Sant Iscle (advocació que comparteix amb Santa Victòria, Sant Pere i Sant Feliu), edifici de construcció relativament moderna, simple i auster, amb campanar de torre quadrada (una làpida a la façana commemora la resistència que el sometent hi oferí en 1808-09 a les tropes franceses durant la guerra contra Napoleó, cosa que salvà la població del saqueig). Al N de la població hi ha la petita capella de la Salut (o de la Font de la Salut), petit edifici modern, emblanquinat, prop d’una de les nombroses fonts del terme. Hi ha notícia des del 1314 de l’ermita de Santa Creu del Pont, al nord del terme, que es trobava ja derruïda al segle XVIII. La festa major se celebra per l’agost, el cap de setmana més proper al dia 1. Altres celebracions són la festa major petita, el 17 de novembre, per Sant Iscle i Santa Victòria; la festa de la Maduixa, el tercer dissabte d’agost; el vot de la vila, pel 25 de juny; la Fira de la Maduixa, al maig; i la Fira del Bolet, a finals d’octubre.
La història
L’extens terme de Sant Iscle de Vallalta, que inicialment anava des de Montnegre fins a la mar i comprenia el lloc dit la vall de Canet i Romeguera, on va sorgir el nucli que havia d’esdevenir Canet de Mar, es remunta al segle XI: la parròquia va ser consagrada el 1090 pel bisbe de Girona Berenguer. En un document del 1386 és anomenada Sant Aciscli de Valle Alta de Canet. La jurisdicció del terme va dependre des del començament del castell de Montpalau i aquest va passar a formar part del vescomtat de Cabrera. Dins aquest gran territori, va continuar depenent de la batllia de Montpalau, que comprenia també els actuals municipis de Pineda, Calella, Sant Pol, Canet i Sant Cebrià de Vallalta. Canet es va emancipar el 1579 des del punt de vista civil i el 1580 des del punt de vista eclesiàstic.