i Sant Jaume d’Enveja | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sant Jaume d’Enveja

SinònimEnveja
SinònimEnveja
Sant Jaume d’Enveja
© Fototeca.cat
Municipi del Montsià.
Població: 
3.528 h
[2009]
Extensió: 
61 km2

Situació i presentació

El municipi de Sant Jaume d’Enveja, de 60,78 km 2 d’extensió, fou creat el 23 de juny de 1978, per la segregació de l’antiga pedania d’Enveja del gran municipi de Tortosa, al qual havia pertangut tradicionalment. Fins el 1990 pertanyé a la comarca del Baix Ebre. El seu terme es troba a l’extrem de llevant del delta, al sector de la dreta de l’Ebre, riu que forma el límit septentrional del terme, des del punt on s’inicia l’illa de Gràcia la qual pertany al veí municipi de Deltebre (Baix Ebre) fins a la seva desembocadura seguint la gola de Tramuntana, tot comprenent l’illa de Buda, amb el cap de Tortosa. El canal de la Dreta de l’Ebre segueix paral·lelament el riu, a molt poca distància, dins el terme i el límit occidental i sud-occidental, amb el terme d’Amposta, segueix la sèquia del Riuet per damunt d’una carretera local que correspon en part a l’antiga carretera dita de Sant Carles de la Ràpita a les Salines. El sector de llevant confronta amb la mar, i és assenyalat per una llarga costa sorrenca del sector extrem i meridional del delta, puntejada pels estanys i aiguamolls d’aquestes terres, i amb les platges de Migjorn i del Serrallo.

El marc físic

El terreny és completament pla, solcat per una densa xarxa de sèquies i tubs de reg, amb les servituds corresponents de desguassos i camins. Drena el terme pel sector septentrional el canal de la Dreta i, entre d’altres, les sèquies del Riuet, del Calent, del Pescador i de la Montellada escampen les aigües de reg arreu.

Al sector més oriental del delta hi ha els estanys o basses que constitueixen un element propi de la fisonomia deltaica i en bona part una clau de la riquesa biològica de la zona. Entre d’altres destaquen la de la Platjola (90 ha), la de les Alfacades o de l’Alfacada (150 ha), aquesta prop de la gola de Migjorn i, ja dins l’illa de Buda, la petita bassa del Pradot i les del Calaix Gran o de Dalt i el Calaix de Mar o de Baix, conegudes com los Calaixos, estanys, aquests, salins i de poca fondària que ocupen una superfície de 600 ha. Les basses esmentades i tota l’illa de Buda són inclosos dins el Parc Natural del Delta de l’Ebre. De fet, la importància d’aquestes masses d’aigua no és solament biològica, ja que s’hi dóna una important activitat econòmica lligada a la pesca i a la caça. Tot i això, els darrers canvis del delta els han afectat notablement, a causa de la utilització de pesticides als conreus d’arròs. Una primera solució a aquests problemes ha estat la construcció de canals de circumval·lació.

Els sòls són al·luvials amb predomini dels llims. Les formacions torboses són més amagades i es troben en llaurar les terres per a les plantacions de l’arròs. El fang és més aviat negre, a causa de les fermentacions dels vegetals que produeixen les torbes.

Biogeogràficament, les terres de Sant Jaume d’Enveja es troben dins d’una àrea on domina clarament un cert tipus de vegetació de ribera però on cal diferenciar un tipus de vegetació d’acord amb la salinitat, els sòls i els vents, que caracteritzen aquesta terra. Ací són característics els canyissars (Phragmition australis) i salicornars (Arthrocnemetum fruticosi), amb la vegetació pròpia dels maresmes, on destaquen espècies com la boga (Typha latifolia), el jonc (Juncus maritimus) o la barrella o sosa (Salsola soda). Prop dels canals i recs i dels estanys hi ha un altre tipus de vegetació de ribera de caràcter arbustiu on predominen els oms, els freixes, els verns, els àlbers, els salzes i els tamarius, a més d’algunes ciperàcies i joncs esparsos els camps i ribassos de les sèquies.

Cal remarcar el gran interès ecològic d’aquest sector, amb una fauna, a més, pròpia dels aiguamolls, tant de peixos (congres, anguiles, llisses, llobarros, fartets, etc.) com d’ocells (ànecs, fotges, polles d’aigua, martinets, agrons, arpelles, etc.) que a conseqüència de la intensificació del conreu de l’arròs s’ha vist reduïda a llocs on el predomini dels aiguamolls ha dificultat l’acció antròpica.

Els nuclis de població i les comunicacions

Les terres del terme comprenen el poble de Sant Jaume d’Enveja, que és el cap del municipi, el barri de la Balada, que comparteix amb Amposta, i la caseria dels Muntells, a més de les partides de l’Illa de Buda i l’Illa de Riu, les quals foren antigues entitats de població de caràcter disseminat. Cal destacar també un bon nombre de masies esparses arreu. Altres partides del terme destacables són la Cistellera, la Torrassa, Bordissets, Cantallops, el Barceloní, els Muntells, el Matar i el Serrallo.

En un indret on el domini de l’aigua és natural, el sistema tradicional de comunicacions no era gairebé mai efectiu, a causa en unes ocasions dels desbordaments de les aigües del riu, en altres dels afloraments del nivell freàtic, que feien intransitables els camins. La via de comunicació més antiga és la carretera dita del Reial Siti de les Salines, amb una xarxa de camins secundaris als distints indrets o partides. Sant Jaume es troba a 15 km de la N-340, de Barcelona a València.

Nou pont sobre l’Ebre
© Pau Calvó Carrió
Abans de la guerra hi havia molts llaüts i fins el 1940 hi hagué un vaporet a Tortosa. Hom utilitzava també el carrilet de la Cava. De fet, la navegació fou durant molts anys l’única via de comunicació vàlida.

Al setembre de l’any 2010 s’inaugurà el nou pont sobre l’Ebre, conegut com Lo Passador , que comunica directament les localitats de Sant Jaume d’Enveja i Deltebre. El pont, de 250 metres de longitud i una amplada de 19,3 metres, és una alternativa als tradicionals transbordadors que travessen el riu vers el terme de Deltebre i que permeten les comunicacions amb el sector N del delta. La infraestructura compta amb dos carrils per la circulació de vehicles, un passeig per vianants, un carril bici i una zona de descans.

La població

Els censos demogràfics engloben tradicionalment la població de l’actual terme dins el de Tortosa. L’evolució de la població fou lenta i les condicions socials molt dures. De fet, bona part dels qui hi vivien era gent pobra, que habitava en barraques disseminades, sense planificació, sense escoles, ni cap centre social, amb paludisme endèmic, una forta explotació laboral i pèssimes comunicacions. Malgrat l’existència de la parròquia, predominava una religiositat de tipus supersticiós, amb culte als morts. La gent procedia inicialment sobretot del Baix Aragó i després, amb el conreu de l’arròs, s’hi instal·là gent d’Amposta i d’ascendència valenciana.

A la fi del segle XIX Enveja tenia 763 h i 96 edificis i 136 barraques. L’evolució, sobretot a partir de l’últim terç del segle XX, té com a tendència una certa estagnació; l’índex de creixement ha estat mínim i predomina la gent que emigra a la recerca de treball sobre els immigrants que arriben i que havien format la base del considerable augment de població al llarg del segle XX, un cop consolidat el conreu de l’arròs. Així, el cens del 1960 donava per als distints nuclis o sectors que el 1978 van passar a formar el municipi un total de 3 306 h (2 638 al nucli de Sant Jaume d’Enveja, 504 als Muntells, 100 a Balada, i disseminats a les partides de l’Illa de Buda i de l’Illa de Riu, 46 i 18, respectivament). El 1970 havien passat a 3 348 h (2 866 a Sant Jaume, 504 als Muntells, 50 a Balada i 9 i 19 disseminats a les dues partides esmentades), amb un procés clar de concentració al nucli més gran. La població era el 1981 de 3 407 h, que van passar a 3 429 el 1991. A partir d’aquesta data la població ha manifestat una tendència al descens: 3 309 h el 2001 i 3 355 h el 2005.

L'economia

L’economia tradicional, purament de subsistència, amb unitats familiars aïllades sense intercanvi comercial, es basà fonamentalment en les explotacions agropecuàries i en el rendiment cinegètic. Marcà un canvi decisiu per al sector la construcció del canal de la Dreta de l’Ebre, el qual des del 1857 corre paral·lelament a l’Ebre. Des d’aquell moment s’anà estenent la bonificació dels terrenys pantanosos i s’intensificà el conreu de l’arròs, que ocupa actualment la major part de les hectàrees dedicades a l’agricultura, especialment a la franja de llevant i de migdia del terme, mentre que a la resta es localitza tradicionalment l’horta, també de regadiu. L’economia agrària actual se centra, doncs, en la pràctica monocultura de l’arròs.

La ramaderia té una certa importància en l’economia del sector primari. És força important la producció d’aviram, i es pot esmentar també, entre altres, el bestiar porcí.

A desgrat de les moltes inestabilitats que aquestes terres oferien als qui les habitaven, és ben cert que bona part d’aquests colons van viure de les pròpies produccions naturals, la pesca i la caça, durant molt de temps. En els terrenys de l’actual municipi, hi hagué Port Fangós, l’antic port de Tortosa, on hi ha les basses de l’Alfacada i de la Platjola, que restà inutilitzat ja a la fi del segle XIV pels dipòsits de sorra; aquest sector era conegut amb el nom del Pantà i fou substituït pel port dels Alfacs, davant la Ràpita.

El sector industrial no ha tingut una importància destacable dins la totalitat econòmica del terme, tot i que s’ha impulsat alguna iniciativa de tipus agroalimentari, com la Cooperativa Sant Jaume d’Enveja, que canalitza la producció de l’arròs.

A Sant Jaume se celebra mercat setmanal els divendres. La bellesa i l’interès natural del delta de l’Ebre, a més d’una gastronomia típica que es fonamenta en les espècies de riu, com ara les anguiles, les angules i les anques de granota, han possibilitat diverses iniciatives per a fomentar l’anomenat turisme rural (rutes amb bicicleta, creuers turístics per l’Ebre fins a la desembocadura, etc.), que disposa de diversos establiments d’allotjament.

El poble de Sant Jaume d'Enveja

El poble de Sant Jaume d’Enveja (2 843 h el 2005) es formà a l’antiga partida d’Enveja, vora l’Ebre, entre el canal i el riu, prop del pas de la Barca, a 7 m d’altitud. Com les altres poblacions deltaiques, té un urbanisme poc compacte, de cases bastant esparses, amb un nucli central on es localitzen els principals carrers i edificis i una artèria a llevant que hom denomina de Pugó, però amb un radi ampli de cases disseminades.

és destacable la petita església parroquial de Sant Jaume, obra de principi del segle XX, senzill edifici d’una nau de línia neoromànica, amb campanaret d’espadanya.

La població disposa d’un interessant Museu Ornitològic. El 2005 s’inaugurà a les antigues escoles del Puó el Centre d’Interpretació de les Barraques del Delta de l’Ebre. D’altra banda, se celebra la festa major al juliol, per Sant Jaume, i són festes tradicionals la benedicció de pa per Sant Blai i les de Sant Antoni Abat. Per recordar la constitució del municipi el 1978, se celebra també la Festa de la Segregació, al juny. Al desembre s’organitzen unes Jornades Culturals. En el folklore, té vitalitat la jota tortosina i la glossa popular improvisada o cant d’enversar, activitat en la qual excel·lí el popular poeta Francesc Balagué i Beltri, dit popularment Boca de Bou.

Altres indrets del terme

El barri de Balada (13 h el 2005) es troba a l’extrem NW de l’actual municipi, prop de l’Ebre, davant l’illa de Gràcia, a uns 2 km de Sant Jaume, i compartit amb el terme municipal d’Amposta. Té interès el baladre de Balada, declarat arbre monumental.

Més importància té la caseria dels Muntells (499 h el 2005), uns 5 km al SE de Sant Jaume i també al límit amb el terme d’Amposta, a ponent de la bassa de la Platjola i a la dreta de la sèquia del Riuet. La petita església de Sant Llorenç dels Muntells és sufragània de la de Sant Jaume d’Enveja. Entre les edificacions destaca la barraca del Tio Blanco, construcció tradicional de barraca deltaica. La població dels Muntells celebra la festa major a l’agost, per Sant Llorenç.

A l’extrem de llevant del terme, entre les dues goles per on desemboca l’Ebre, la de Tramuntana o de Llevant i la de Migjorn, s’estén l’illa de Buda, delimitada per cordons litorals sorrencs de forma triangular i d’uns 6 km de longitud. Al seu extrem E es bastí el 1862 el far de Buda, que després restà apartat del límit costaner del cap de Tortosa per la progressió de les arenes (uns 500 m), però la pèrdua actual d’al·luvions del riu ha fet canviar aquesta situació (durant algun període el cap ha avançat fins a 10 m anuals). Dins l’illa, a més de la masia de la Casa de Buda, que té una capella, hi ha habitatges disseminats. Els conreus d’arròs aprofiten el canal de Buda i hi ha diverses llacunes: el Calaix Gran, o de Dalt, el Calaix de la Mar, o de Baix, i la bassa del Pradot. Pel juny s’hi celebra la Festa de la Plantada i la Mostra d’Arts i Oficis tradicionals. Segons J. Coromines, el nom de l’illa fa referència a la boga, planta típica d’aquest indret i que en llatí es diu buda, la qual s’hauria conservat a través de la parla dels moriscs que habitaven la zona.

De les masies esparses per tot el terme, cal citar el Mas d’Avaria, la Masia de Cigarret, els Bitxacs, lo Cabrer, la Xula, Baladeta, Paiall, el Mas Fabre, la Torrassa, la Vil·la Emília (segueix el model popular, amb forn de pa davant de la casa i uina boca de cisterna), la Vil·la Tomàs (del 1920, amb porxo i columnes clàssiques), el Casol, el Mas de Villòria, la Comandanta, el Mas de Peperri, el Matar, el Barceloní, el Mas de Joanot, la Casa de Llupià, el Mas d’Ignasiet, el Mas Mosquit i la Casa de Buda.

La història

El primer nucli s’establí amb motiu de l’explotació de les Salines Reials, que vers el 1800 estaven localitzades a l’actual heretat de la Llanada. L’explotació de les antigues salines de Tortosa es remunta a l’època àrab. La caseria de les Salines, dita també les Salines del Cabiscol, es componia de sis grans edificis tancats per una forta muralla (casa de l’administrador, magatzems, cases dels guardes, església al centre, dipòsit d’aigua, forn, etc.) i alguns edificis disseminats, com els de Bordis i Caleu. Les Salines sortiren a subhasta en la segona desamortització (1871) i a la fi del segle es trobaven en estat bastant ruïnós. Posseïren grans extensions al terme els Suelves de Tortosa, marquesos de Tamarit, que havien militat activament en el camp del carlisme.

D’aquest primer nucli potenciat per les Salines es coneix un primer cens del 1817, any en què hom hi instituí una parròquia, prova clara de l’existència d’una comunitat ja estimable. En aquest cens consten les partides de les Salines, on hi havia l’església i encara hi ha restes d’un vell cementiri, Enveja, nom que ja trobem en un important llinatge tortosí al segle XV, que probablement tenia terres en aquest indret, davant l’Illa de Riu, i on es troba l’actual cap del municipi, i l’Illa de Riu. Els primers cognoms d’aquest cens, corrents encara avui, són Llambric, Macià, Porres, Tomàs, Magrinyà i Fumador. També és antic el nom dels Muntells, llinatge tortosí de la mateixa època, però l’actual petit nucli és molt més modern.

Llegir més...