Situació i presentació
Es troba a llevant de les terres guillerienques, i forma la separació natural entre la Plana i les Guilleries. Limita al N amb el municipi de Folgueroles, a l’E amb Sant Sadurní d’Osormort, al SE amb Viladrau, al SW amb Taradell, a l’W amb Santa Eugènia de Berga i al NW amb Calldetenes.
Les terres de llevant es configuren com les serralades del sector de Guilleries, estenent-se des de la collada del Vilar, al límit amb Taradell i Viladrau, fins a Coll Pedrís, en la confluència del límit amb Folgueroles. Tot aquest sector fronterer, format amb materials del Terciari, s’estén per una petita serra amb altituds que oscil·len entre els 750 i els 850 m. Des d’aquesta serra cap a ponent, el terme s’allargassa per petites valls i terrasses situades per sota dels 700 m.
Les terres d’aquest terme són drenades per la riera de Sant Julià o de la Noguera o riu de Peres, a la qual va a parar el torrent de Cànoves, a més del torrent del Pi i el de Rocafarigola. Gran part dels cursos de capçalera de la riera de Folgueroles drenen també el terme, al sector nord-oriental.
Biogeogràficament, el territori es troba dins del domini potencial de la vegetació euro-siberiana, que és caracteritzada pel bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum). La part més elevada del terme és poblada per densos boscos de pins i alguns claps d’alzinar, amb racons d’una especial bellesa, mentre que el sector planer forma extenses i grans planes dedicades al conreu. Una bona part de les terres es troba dins l’espai natural de Savassona.
El terme, que el 1937 i fins el 1939 va canviar el nom pel de Vilatorta, comprèn el poble de Sant Julià de Vilatorta, cap administratiu, la caseria de Vilalleons, que fou annexada al terme de Sant Julià el 1942, els masos de la Carrera i les urbanitzacions de Pleuna i les Pedreres, ambdues al voltant del poble, amb el qual formen pràcticament una conurbació.
Una carretera local comunica el poble, per una banda, amb la N-141 (que des de Vic es dirigeix cap a Vilanova de Sau), i per l’altra amb la C-25 (l’Eix Transversal, que passa pel sector central del terme i es dirigeix cap a la Selva). La carretera local porta, a més, cap el sector de les Guilleries. Una altra carretera comunica el poble de Sant Julià amb la caseria de Vilalleons.
La població i l’economia
Les primeres dades de població (santjulianencs) es remunten al 1553, que el poble tenia 22 famílies, xifra que augmentà ràpidament als segles XVII i XVIII. La primera meitat del segle XIX fou una etapa amb una certa estabilitat demogràfica, tot i que experimentà un important creixement enregistrat ja en el primer cens modern. Els darrers anys del segle XIX i les primeres dècades del XX foren etapes de creixement, afavorit per l’atracció del lloc com a centre d’estiueig. Entre el 1887 i el 1910, un cop superat el miler d’habitants, la població tornà a estabilitzar-se. Durant els anys de postguerra es visqué un periode de crisi demogràfica i la població davallà per sota el miler d’habitants; tot i així, entre el 1940 i el 1950 s’aconseguí el màxim creixement, amb un 3% anual. Des d’aleshores la població no deixà de créixer: 1.934 h el 1991, 2.414 h el 2001 i 2.729 h el 2005.
Quant a l’economia del terme, cal destacar un predomini del sector ramader per sobre l’agrícola. Els principals conreus del teme són els cereals (ordi, blat, civada) i el farratge. Pel que fa a la ramaderia, hi ha un predomini de la cria de bestiar porcí, boví i oví. Cal remarcar també la cuniculicultura, un altre sector que es desenvolupà amb força al llarg de la darrera dècada del segle XX.
Tradicionalment, els oficis més freqüents dels vilatans eren el de paraire i els relacionats amb l’art tèxtil en general, i el de terrisser, a més d’altres de comuns a tots els pobles, com són ara sastres, ferrers, basters o mestres de cases. La tradició terrissaire, que té una història local de més de dos segles i per la qual cosa el poble havia estat conegut popularment com Sant Julià de les Olles, pràcticament ha esdevingut testimonial. Els voltants del poble tenen abundosos dipòsits d’argiles, molt aptes per a la construcció dels atuells de terrissa que antigament donaren fama a la població. Les principals empreses que s’han instal·lat al terme són del ram tèxtil (confecció).
El poble de Sant Julià de Vilatorta
Morfologia urbana
El poble de Sant Julià de Vilatorta (600 m i 2.615 h el 2005) és el centre indiscutible del municipi. És situat gairebé a la ratlla fronterera amb el municipi de Calldetenes, a la vall de la riera de Sant Julià, en un indret que té aigua i fonts abundoses, famós sobretot per l’antiga font de la Noguera o font de Sant Julià, de set abundoses canelles, envoltada d’una raconada o petit parc enjardinat. L’edificació del Col·legi d’Orfes, ara Col·legi de la Mare de Déu del Roser, erigit gràcies al llegat de Josep Puig i Cunyer a la part N de la població, va facilitar la construcció d’avingudes i carrers en aquell indret, ocupat tot per torres i xalets amb grans jardins, que en bona part foren fruit de la tradició que tingué durant el segle XIX com a lloc d’estiueig. Són moltes les cases de tipus modernista, i algunes amb estucats, que donen un aspecte senyorial a la població; aquestes cases són conegudes normalment pel cognom de llurs estadants, com les cases Mariol, Planas, Matheu Pallàs. De fet, el creixement de la vila es pot seguir força bé per les llindes de les cases, sobretot del carrer Major, que tenen gravat el nom del propietari, l’any de la construcció, algun emblema religiós o una indicació de l’ofici de l’amo, com unes tisores de sastre o una paleta de mestre d’obra.
Església parroquial de Sant Julià de Vilatorta
© C.I.C - Moià
L’església parroquial de Sant Julià de Vilatorta és un dels edificis més importants de la població. Inicialment fou erigit i consagrat pel bisbe Idalguer entre els anys 899 i 914, però l’edifici actual guarda només una bona part de l’església consagrada pel bisbe Guillem de Balsareny el 1050 i reedificada pels veïns del poble a mitjan segle XI. Es coneix de l’any 927 una documentació que l’esmenta com a parròquia i una segona, entre els anys 981 i 982, en la qual apareix com a basílica. De la construcció del segle XI resta l’absis, més tard sobrealçat, el campanar i l’àmbit de la nau central. Al segle XII se li annexà un atri. L’edifici, però, és molt modificat a causa dels afegitons, les voltes noves i altres obres que hom hi féu. El 1592 la nau central fou perforada per dos arcs per tal de donar pas a les dues naus laterals afegides, el 1655 la reforma afectà la façana i el pòrtic, el qual fou incorporat, i el 1890 fou decorada amb estil neoclàssic. La transformació es completà, però, el 1896 amb una gran capella del Santíssim, comunicada amb el temple des del 1939. Així, doncs, de la construcció inicial solament resten visibles l’absis i una part del campanar, de torre, situat a tramuntana. D’altra banda, cal esmentar que a l’altar aparegué la lipsanoteca, amb relíquies, pergamins i una tapadora de fusta amb inscripcions, on figuren els noms dels Bonfills i altres veïns que aixecaren l’església i la feren consagrar. Aquesta lipsanoteca, el text de l’acta de consagració —l’original fou destruït— i l’abundant arxiu de la parròquia, que comença al segle XI, es conserven al Museu Episcopal de Vic.
La població es formà a l’entorn del temple de Sant Julià. El nom de Vilatorta apareix per primera vegada en la documentació l’any 926. Als segles XIII i XIV hi ha notícia d’un petit nucli de cases o sagrera entorn de l’església de Sant Julià, que desaparegué pràcticament amb el despoblament dels segles XIV i XV. La formació del poble actual es féu a partir de mitjan segle XV.
La cultura i el folklore
El poble de Sant Julià es caracteritza per una intensa activitat cultural dedicada, en una bona part, a promoure i fer arrelar les tradicions del país, fet que es reflecteix en l’existència d’un important nombre d’institucions. Entre les entitats més destacades hi ha la que organitza les tradicionals caramelles del Roser. Destaca també el Col·legi de la Mare de Déu del Roser, que contenia un important museu, una bona part del qual fou destruït per un incendi. Gràcies a les còpies de Conrad Villarrúbia s’han conservat la majoria de les observacions meteorològiques que el pare Manuel Cazador i López, docte en agronomia, física i astronomia, féu quan dirigí l’observatori meteorològic del col·legi d’ençà el 1897. Hi ha també sales d’actes, com el Saló Catalunya (1925), mostra d’una forta tradició relacionada amb el teatre.
Des del 1420, hom realitza, el dia 11 de maig, un aplec a l’ermita de Sant Ponç, conegut com l’aplec del Pa pels panets que es reparteixen als assistents, i el tercer diumenge del mateix mes es fa una caminada popular a les Guilleries. El tercer diumenge de setembre hom celebra la festa major, la qual inclou diversos concursos, com ara el de colles sardanístiques. Però el poble de Sant Julià és sobretot conegut per les seves caramelles centenàries; la cantada, que es realitza des del 1590, es fa tradicionalment el dia de Pasqua de Resurrecció.
Altres indrets del terme
Vilalleons i el santuari de Puig-l’agulla
La petita caseria de Vilalleons (114 h el 2005) és situada al cantó meridional del terme de Sant Julià, vora les muntanyes baixes que tanquen la Plana. A Vilalleons hom fa, per l’Ascensió, un aplec al santuari de Puig-l’agulla, i la festa major se celebra per la Mare de Déu d’Agost.
L’església parroquial de Santa Maria de Vilalleons centra el petit nucli de cases. És un magnífic temple romànic construït pels volts del 1080 i allargat al segle següent amb un atri i una portada que va sobrealçar-se en forma de campanar. L’edificació primitiva subsisteix íntegrament, només amb un afegitó d’època gòtica, dues capelles laterals en forma de creuer i l’adjunció de la part inferior de l’atri com a prolongació de la nau. Aquesta darrera modificació fou la causa de la desaparició de la portalada romànica, bé que se’n conserven les arquivoltes, ornades d’entrellaços i temes vegetals, com a ressalt exterior de la gran rosassa construïda al segle XIX (1849) al mur de ponent. L’absis i els murs laterals tenen decoració de lesenes i arcuacions cegues, ornades amb pedra vermella o d’esmolar. Dissortadament, la volta es va carregar amb una golfa tardana per tal d’evitar humitats i amb un comunidor, que reposa sobre l’absis, els quals li donen una silueta típica, però que deforma la construcció romànica. L’interior, té cinc retaules d’escultura i pintura, refets després de l’incendi i el pillatge que hi practicaren els francesos el 1654. L’altar major prové del 1683, i els altres es feren en dates situades entre aquell any i el 1727. Són, sens dubte, el millor conjunt de retaules barrocs que s’ha conservat a la Plana de Vic.
La parròquia de Vilalleons s’originà a l’entorn d’una gran propietat o vila rural, esmentada des del 927 amb el nom de villa Leonis, cosa que sembla indicar que prové del nom personal de Lleó. Probablement, la primitiva vila rural es trobava a l’indret de la casa forta de la Sala, ja que els seus antics propietaris duien el cognom Vilalleons. La parròquia tenia una part de la demarcació dintre el municipi de Viladrau. Existia ja el 1021, i pertanyia, amb tota la seva demarcació, a l’antic terme del castell de Taradell. Va restar unida a Santa Eugènia de Berga d’ençà del 1385. El municipi tenia batlle autònom des del 1787, però a efectes d’impostos formà una unitat amb Santa Eugènia de Berga fins als volts del 1823. Del 1823 al 1941 tingué plena independència, fins que es va fusionar amb Sant Julià.
En l’àmbit de Vilalleons hi ha la Sala, l’antiga casa senyorial del terme, habitada pels cavallers cognomenats Vilalleons, que es refongueren amb els Alta-riba al principi del segle XV. L’antic casal, que sembla documentar-se el 1231, es convertí en masia i fou renovat al segle XVII. Tot i que l’anomenada presó de Vilalleons ha estat objecte d’una restauració total en el curs de la qual ha aparegut, al mur de ponent, on també es veuen antics carreus romànics, un petit finestral partit per un mainell de la fi de l’època romànica, sembla que no es pot considerar ben bé una obra medieval; de fet, a la llinda d’una de les finestres, hi ha la data de 1743 i l’aparell dels murs és molt desordenat, amb pedres de mides molt diferents i amb juntes imprecises.
Dins l’antic terme de Vilalleons hom troba la Pedra del mas el Gili, una roca amb gravats situada a la propietat del Gili de Vilalleons. El suport de les representacions és una roca d’un metre d’alçada que té forma de bolet. Es tracta d’un testimoni d’erosió en un terreny geològic que pertany a la formació anomenada gres de Folgueroles, de ciment calcari i fòssils marins. Els gravats es troben a la superfície plana que forma la part superior d’aquest testimoni. Hom pot apreciar nombroses creus i cassoletes, algunes d’elles unides per canalons. Les figures es disposen en cercle, tot seguint el perímetre de la roca, de manera que sembla que van ser executades des de terra ferma.
El santuari de la Mare de Déu de Puig-l’agulla és l’indret més famós de Vilalleons i un dels centres piadosos més visitats de la comarca. Es troba al SE del terme, al vessant del Montagut o puig l’Agulla (810 m). Una llegenda, documentada des del segle XV, explicava que la Mare de Déu de Vilalleons fou trobada per un ermità —de nom Ramon Ferrer— i cinc lleons, prop de la font de puig l’Agulla. Això fou causa de la construcció, en aquest indret, d’un senzill pedró, que el 1661 fou transformat en una petita capella. Entre el 1704 i el 1712 els ermitans hi feren construir un gran hostal al costat i més tard, cap al 1775, s’erigí l’actual santuari, un edifici barroc amb alguns retaules antics i una imatge mariana, a imitació de l’antiga del segle XVII, destruïda el 1936. Els nombrosos exvots i la gentada que hi acut per l’aplec de l’Ascensió i tots els diumenges de tardor són un bon exponent de la devoció comarcal envers Puig-l’agulla.
Sant Llorenç del Munt
El centre històric i religiós més important de l’antiga demarcació de Planeses és l’antic i encastellat monestir de Sant Llorenç del Munt (antigament de Planeses), situat a l’extrem d’una cinglera on hi ha l’únic pas practicable al puig de Sant Llorenç (856 m), envoltat de tallats i timberes de gresos roigs. Sant Llorenç del Munt, antic casal i canònica augustiniana, fou unit el 1824 al municipi de Sant Julià de Vilatorta i es troba dins un petit apèndix que forma el terme al NE, a frec de la cinglera que separa la Plana de Vic de les Guilleries. Sobre la cinglera hi ha un gran pla plantat de pins i amb una font, on hi ha feixes de conreus i on hi hagué antigament una torre de vigilància al punt més alt. L’extrem de llevant de la cinglera és un excel·lent mirador vers les Guilleries. S’hi accedeix per una carretera que arrenca de la Mina o foradada de la carretera de Vic al pantà de Sau.
Quan l’antic castell de Sant Llorenç, el terme del qual s’estenia pels actuals municipis de Sant Sadurní d’Osormort, Espinelves, Sant Julià de Vilatorta i Folgueroles, perdé la seva jurisdicció a favor del de Sameda, els seus propietaris, els Meda i Vilagelans, el destinaren a casa religiosa. El 1067 Guillem Bernat de Vilagelans i Adalbert Bompar de Meda cediren l’església de Sant Llorenç al monestir de Sant Marçal de Montseny perquè hi fundés un priorat o casa benedictina. Dificultats internes de Sant Marçal feren que no es portés a terme la fundació i, posteriorment, sota la protecció dels descendents dels primitius donants, s’hi reuní una comunitat de clergues o canonges regulars de Sant Agustí, sota la direcció del sacerdot Ramon Pere (1125-68). La casa tingué una relativa vitalitat fins al principi del segle XV i després començà una etapa d’estancament i decadència, prolongada tot el segle XVI. Continuà només amb un sacerdot i un prior titular, que no hi residia, fins el 1760, que les seves rendes foren unides al seminari conciliar de Vic. En el temps de màxima esplendor (segle XIII) tenia un prior, sis canonges, un clergue secular i deu familiars o servents. En depenien les parròquies de Sant Sadurní d’Osormort, Sant Feliu i Planeses, Santa Maria de Folgueroles i Sant Cristòfol de Cerdans, i els seus béns consistien en la possessió de molts masos i alous en aquestes parròquies i també a Vilanova de Sau, Balenyà, Espinelves, Tavèrnoles, Centelles, Viladrau, Tona i Taradell. El prior tenia la jurisdicció civil sobre el terme o la quadra que envoltava el priorat, des del coll de Portell i el coll de Llobera al Coll Pedrís i els cingles de Puig Castellar.
El conjunt monumental del castell i l’església fou restaurat per un particular de Vic. Foren refets dos absidiols mutilats al segle XVI i es reconstruí la volta de l’església de tres absis, consagrada el 1140 que, refeta ja al segle XVI, havia caigut feia més de cent anys. Prop seu hi ha un casal amb elements gòtics i altres de més tardans, que indiquen que fou restaurat al segle XV i fins al XVIII. El 1579 es cobrí una cambra o cova sota l’església que ha estat excavada de nou. El 10 de desembre de 1974, a l’interior de l’ església, fou trobat un fragment dedolium o atuell similar, el qual és probable que originàriament fos utilitzat per a tapar les relíquies que hi havia dipositades a l’altar.
Els masos
El castell dels Moros és l’antic casal de Bellpuig que es troba al cim d’un turó d’una petita serralada que separa les carreteres de Vilalleons i de Sant Hilari Sacalm, sobre les fonts properes al poble de Sant Julià. És un casal documentat el 1147, d’obra molt unitària, que encara alça els seus murs descarnats fins al segon pis. Depenia de l’antic castell de Sameda, i els seus estadants foren algun temps castlans d’aquell castell i feudataris dels bisbes de Vic. Els primitius cavallers es cognomenaven Bellpuig, i a mitjan segle XIII es refongueren amb la família Centelles. Quan es desféu la unitat del castell de Sameda i sorgiren petites divisions senyorials, la població de Sant Julià passà a dependre, dels senyors del casal de Bellpuig, i per això és corrent de trobar que la parròquia de Sant Julià de Vilatorta s’anomena, als segles XIV i XV, Sant Julià de Bellpuig. La ruïna del casal fou ocasionada per les lluites de la guerra civil contra Joan II, vers el 1470. Des d’aleshores continuà el domini dels Centelles sobre Sant Julià, però el casal no es va refer mai més. La domus constava inicialment d’una torre de planta rectangular allargassada, situada a l’extrem de tramuntana, al punt més alt. L’interior, que consta actualment d’un sol àmbit, és cobert amb volta de canó.
El Puigsec és un mas antic, transformat en un gran casal residencial, que es troba a l’E de la població, enfilat vers la serra de llevant. Ja existia al segle XI, i els seus hereus posseïen una gran extensió de territori, amb diferents masoveries. Restaurat a l’exterior i precedit d’un gran arc d’entrada, té a prop una ermita, dedicada a sant Ponç, que també ha estat modernitzada.
Cànoves també és un antic mas transformat en casa forta durant l’edat mitjana i en residència senyorial dels marquesos de Vilallonga que es troba a prop de la carretera de Sant Julià a Sant Hilari Sacalm. Ja existia el 947 com a vila rural i és esmentat com a mas als segles següents, i com a domus o casal fortificat al segle XV. Li resta una antiga torre de defensa, però tota l’edificació ha estat modernitzada amb galeries, un gran jardí i un parc amb un llac artificial i columnata romàntica. Té una capella de la Mare de Déu de Núria, construïda cap al 1770.
L’Albereda, que es troba pràcticament inclosa en el poble, és una gran casa del segle XVIII que ha reemplaçat el mas que hi havia al segle XII. Té a prop una capella de Sant Roc, construïda entre el 1783 i el 1853, amb motiu d’una de les pestes del còlera que afectà el poble.
De la resta dels masos, alguns han estat restaurats o refets en època recent, com el Pujol i la Mata, o bé ampliats amb obres successives, com el Lleopard, que guarda un antic i valuós arxiu, mentre que d’altres, com Casadevall, la Boixeda o la Carrera, tenen els antics edificis de pedra rovellada pel pas del temps, fet que els dóna un atractiu especial.