i Sant Just Desvern | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sant Just Desvern

L’edifici Walden 7, a Sant Just Desvern, abans de l’actual remodelació
© Arxiu Fototeca.cat
Municipi del Baix Llobregat, al vessant SW de la serra de Collserola.
Població: 
15.811 h
[2009]
Extensió: 
8 km2

Situació i presentació

Forma una conurbació urbana amb els municipis de Sant Joan Despí (S), Sant Feliu de Llobregat (W) i Esplugues de Llobregat (E). També a l’E i al N el terme confronta amb el de Barcelona.

La capçalera del terme, a la part de tramuntana, la forma la serra de Vallvidrera (la divisòria passa pel coll de Can Cuiàs, pel collet de l’Espinagosa i pel turó d’en Corts o Puig Aguilar, de 387 m d’altitud). El terme forma una vall (la vall de Vercio , com és documentada el 1011) arrecerada dels vents del nord, les aigües de la qual, a través de petits torrents (com el Torrentbò, el torrent de Can Cortès, el de la Font del Ferro, el de la Font del Rector i altres) van a la riera de Sant Just, que desguassa al Llobregat, al terme municipal de Sant Feliu de Llobregat.

Les majors altituds són el turó d’en Merlès, a la serra de Vallvidrera, amb 416 m; el de Sant Pere Màrtir (antigament puig d’Òssa), a llevant, amb 389 m, fa de partió entre Sant Just, Esplugues i Sarrià (Barcelona); i la penya del Moro (276 m), a la part de ponent, límit amb Sant Feliu de Llobregat. Com a la major part de la serra de Collserola, el terreny és constituït bàsicament per esquists paleozoics, mentre que a la part baixa del terme, com a tot el pla de Llobregat, hi ha potents estrats d’argiles quaternàries d’al·luvió.

Les seves comunicacions són la carretera cap a Tarragona N-340, que travessa la part meridional del municipi, i l’autopista de Molins de Rei (AP-2), amb sortida a la localitat i connexió amb l’antiga N-340. Sant Just Desvern és una de les poblacions per on passa el Trambaix (tramvia lleuger), que el 2004 va millorar les comunicacions amb els municipis veïns i sobretot amb Barcelona.

La població i l'economia

La població de Sant Just Desvern (santjustencs) era, segons una visita pastoral del 1414, d’uns cinquanta parroquians o caps de casa, la major part de les masies. Aquesta mateixa xifra, amb poques alteracions, es repetí durant molts anys fins que a la visita del 1584 es registrà una forta davallada i la població quedà reduïda gairebé a la meitat. Per dades de l’arxiu parroquial, sabem que el 1650 tenia 33 cases amb 168 ànimes de comunió i el 1739 hi havia 200 ànimes. Aquesta xifra es duplicà l’any 1778. A partir del 1800 l’ascens demogràfic ens mostra el creixement dels diferents nuclis del Raval, el Poble, la Carretera i la Muntanya.

La casa de la vila, a Sant Just Desvern
© Fototeca.cat
El 1857 hi havia 961 h i el 1900 n'hi havia 1 101. Fins el 1920 la població no ultrapassà els 1 386 h i fins el 1930 la població va tenir un augment de mil habitants. El 1940 hi havia 2 738 h i 2 931 el 1950. A partir d’aleshores, el municipi rebé una munió d’immigrats procedents, sobretot, d’Andalusia, Galícia i Extremadura, de tal manera que la població se sobreduplicà (6 401 h el 1960). El 1970 s’arribà als 9 226 h i el 1981 als 11 022 h. Al llarg dels anys vuitanta i sobretot al final dels noranta el creixement demogràfic s’alentir, si bé va continuar essent positiu: el 1991 s’assoliren els12 471 h i el 13 870 h el 2001. L’any 2005 s’arribà a 15 282 h.

Fins a la primeria del segle XX l’economia era bàsicament agrícola i els conreus, essencialment de secà, eren localitzats al voltant de les masies. Antigament, els cereals tenien major importància al costat d’altres conreus. Ja al segle XIV són documentats alguns molins fariners vora la riera de Sant Just.

Vista aèria de Sant Just Desvern
© Fototeca.cat
Des de la segona meitat del segle XVIII fins a l’arribada de la fil·loxera la vinya era el conreu predominant, seguida dels cereals i l’olivera. Després de passada aquella plaga, molta vinya es replantà de nou amb les noves varietats americanes, però aviat el garrofer ocupà la part més important del conreu i fou, durant molts anys, la principal riquesa econòmica del terme, seguit dels cereals, el blat i l’ordi, les ametlles i els fruiters.

La indústria, fins al decenni del 1950, era reduïda a una fàbrica de ciments força important, a diverses bòbiles, forns d’obra, una fàbrica de teixits i petits tallers i obradors d’explotació familiar. L’art de la construcció, ja de ben antic, ha estat sempre força important. Un altre recurs econòmic era la llenya del bosc, que era portada amb carros als diversos forns d’obra de la rodalia. La proximitat de Barcelona, el fet d’estar ben comunicat i el fort expandiment esdevingut després d’aquells anys cinquanta produí un creixement industrial força important, localitzat al sector de ponent de la part baixa del terme, a la zona industrial del Pont Reixat. La indústria, ben important i diversificada, ha integrat els sectors dels transformats metàl·lics, el químic (productes farmacèutics, del cautxú, perfums, cosmètics), d’aparells elèctrics, etc.

Amb el creixement demogràfic i industrial s’ha vist impulsat també el sector de serveis. Vers l’abril i el maig, cada dos anys se celebra la Firadesvern, de caràcter multisectorial. La població gaudeix de mercat (el mercat setmanal es fa els dimecres). L’ensenyament és cobert fins al batxillerat i la formació professional.

El poble de Sant Just Desvern

El poble de Sant Just Desvern (122 m d’altitud i 15 327 h el 2006) és situat a la part de migdia del terme, entre la riera de Sant Just i la carretera N-340. Es formà entorn de l’església parroquial, vora la qual hi ha la casa del comú. La part més antiga és prop de l’antic camí ral (carrers del Raval, sota el turó d’en Ramoneda, i de Badó). Hi ha cases de planta i pis amb jardí; més a migdia, entre aquest nucli i la carretera, s’ha format un eixample amb carrers de quadrícula, paral·lels (les primeres cases s’hi bastiren a la primeria del segle XX), com una mena de ciutat jardí, que ha estat sotmesa a un procés de renovació urbana, amb la substitució de cases baixes per blocs d’habitatges. Més als afores, i també en urbanitzacions vers la muntanya, s’han edificat habitatges unifamiliars. Prop de la carretera i a la zona anomenada del polígon de Sant Joan, vers els termes de Sant Joan Despí i Esplugues, també s’han bastit alguns edificis d’habitatges.

L’església parroquial de Sant Just i Sant Pastor és documentada antigament sota l’advocació de sant Just, i no és fins al segle XV que són esmentats els dos sants. L’església, que ja existia abans del 985, apareix ja com a parròquia el 1010. Al segle XVI se segregà part del terme parroquial, que, juntament amb una altra part segregada del de Sant Joan Despí, formà la nova parròquia de Sant Feliu de Llobregat. L’església actual, molt modificada i completament restaurada després del 1939, és d’una nau ampla, amb capelles laterals; fou construïda, segons la documentació, el 1571, llevat del campanar, que és més antic, i així pervingué fins el 1936, que fou cremada i mig aterrada. Fins aleshores, a part altres objectes litúrgics, conservà un magnífic retaule renaixentista que havia estat construït pel mestre escultor Joan Forner, de Mataró, i pintat per Joan Pau Camps, de Barcelona; fou adquirit de segona mà per la universitat o comú del poble de Sant Just als obrers de l’església de Palamós el 1579.

A Can Madriguera, edifici modernista, hi ha un col·legi de monges amb capella pròpia (també en tenen les monges de la Presentació i la residència de vells, dedicada a la Mare de Déu de Lorda). Aquest casal, amb el Sanatori i Can Ginestar, són bells edificis modernistes. Can Ristol és un antic hostal de la darreria del segle XVIII, que substituí l’antic hostal de la Creu o del Garrofer quan s’obrí la carretera actual en temps de Carles III. Sota el cementiri, al lloc que ocupava la fàbrica de ciments Sanson (traslladada el 1969 a Olorda), hi ha el bloc d’habitatges Walden 7, de Ricard Bofill, que aprofità algunes estructures de la fàbrica com ara els antics dipòsits, on té el seu taller d’arquitectura. La xemeneia de l’antiga fàbrica ha estat restaurada i rehabilitada i s’ha convertit en un mirador. Al límit amb el nucli urbà de Sant Feliu de Llobregat hi ha el barri de la Torreblanca, prop del qual es troba un magnífic parc compartit amb els municipis de Sant Feliu i Sant Joan Despí.

La consolidació del caràcter residencial del municipi ha provocat una expansió de la zona urbana. Així, vers el 2005 la vertebració de Sant Just depenia encara de la determinació de l’estructura urbana definitiva de la zona de Can Modolell i del Mas Lluhí (que formarà un continu urbà amb Sant Feliu de Llobregat).

L’antiga masia de Can Ginestar, reformada al gust modernista i voltada d’un parc espaiós, fou habilitada com a casa de cultura; conté l’Arxiu Històric Municipal i altres serveis culturals. L’Ateneu de Sant Just Desvern, fundat el 1918, és el centre coordinador d’una bona part de les activitats culturals i esportives de la població. Hi són integrades diverses entitats, com el cor Lo Pom de Flors, fundada el 1882; la Secció Excursionista de l’Ateneu Santjustenc, del 1934, i l’Orfeó Enric Morera. De les entitats esportives cal mencionar per la seva tradició el Club de Futbol Sant Just, fundat el 1911. Entre les nombroses celebracions i activitats que es porten a terme a Sant Just podem esmentar la tradicional cavalcada de reis i la festa dels Tres Tombs, al gener, la cantada de caramelles per Setmana Santa, la confecció d’una catifa de flors per Corpus i les revetlles de Sant Joan i de Sant Pere pel juny. La festa major se celebra a l’agost, en honor de san Just i sant Pastor, durant la qual es fa la ja tradicional guerra d’aigua. Entre octubre i novembre s’organitzen les populars festes de Tardor. Altres activitats destacables són la Setmana Cultural de la Casa Regional d’Extremadura (entre els mesos de maig i juny), l’Adifolk (al setembre) i la baixada de karts de coixinets (al novembre).

Altres indrets del terme

De les masies destaquen Can Gelabert, Can Pedrosa, Can Candeler, Can Cortès i Can Fatjó, amb finestrals gòtics (alguns de geminats) a les façanes. Totes són envoltades de terres de conreu, d’horta i de secà. Les de Can Modolell, Can Ginestar, Can Cardona i Can Campreciós són avui integrades al nucli urbà. Can Vilà i Can Modolell tenen capella.

Al límit amb Vallvidrera (del municipi de Barcelona), al coll de Can Cuiàs hi ha el mas que acollí antigament un monestir de monges deodates anomenat de Sant Joan de l’Erm o Salerm, que posteriorment es traslladà al carrer dels Tallers de Barcelona. El 1361 la capella (que s’anomenava el 1228 Sant Joan del Coll) amenaçava ruïna i el bisbe demanava almoines als seus diocesans per a reparar-la. El 1466 les deodates de Sant Joan Salerm s’uniren a les cartoixanes de Montalegre i s’instal·laren a la capella de Sant Joan.

El 1884 es descobrí, darrere l’actual estació de servei de gasolina, en terrenys que aleshores eren de Gaspar Modolell, de Sant Just, un mosaic romà de figures geomètriques i de colors, que devia formar part d’una rica vil·la romana. El senyor Modolell cedí el mosaic al que aleshores era incipient Museu d’Antiguitats de Barcelona, però sembla que s’esmicolà durant el trasllat. Hi ha un camp de sitges a la Riba, a Ca n'Oliveres (on fou excavat, també, un sepulcre de fossa neolític), i entre el material, ibèric i romà, que s’hi ha trobat es destaca una col·lecció d’eines agrícoles de ferro, com també una làpida sepulcral romana. Prop de Can Cortès s’ha excavat un fons de cabana neolític, amb potents estrats de cendres i ceràmica.

El jaciment arqueològic més important és, però, el poblat ibèric de la Penya del Moro, darrere Can Solanes. S'hi destrien dues fases d’ocupació, la primera entre els anys 550-500 aC i la segona entre el 425-300 aC, moment en què s’abandonà definitivament. Dels materials que ha proporcionat es destaquen, entre abundants fragments de ceràmica indígena, algunes peces de ceràmica àtica de figures roges i una petita planxa de plom amb epigrafia ibèrica meridional, que fa 32 x 34 mm i és escrita per les dues cares, una de les quals conté dues línies i l’altra una, amb un total de 34 caràcters. L’any 1985, en el lloc de Bullidor s’hi féu una excavació de salvament de materials d’un jaciment medieval, en el qual aparegué, principalment, ceràmica en verd i manganès dels segles XV-XVI.

La història

El lloc és esmentat el 987 en el testament sacramental que juraren els marmessors de Muç o Moció, que morí a Saragossa quan retornava del captiveri que havia sofert a Córdova, on havia estat dut presoner per Almansor quan aquest prengué la ciutat de Barcelona el 985. En l’esmentat testament es feia una deixa a l’església de Sant Just que és in Berce . Un altre document, coetani de l’anterior bé que no porta data, és transcrit en els Libri antiquitatum de l’Arxiu de la Catedral de Barcelona. En aquest document consta que Dàdil fou duta captiva a Osca, on romangué molt de temps sense que mai ningú no es preocupés de redimir-la; finalment, féu arribar una carta a Barcelona, on notificava que dels béns que posseïa a Sant Just Desvern en donava una meitat a la seu de Barcelona i l’altra a Bonfill de Gelida. El que posseïa a Sant Just era al lloc de la torre de Foret (“ ad ipsa turre de Foreto ”). Més tard s’esmentarà també la torre de Muredina . També posseïa terres a Sant Just el monestir de Sant Pere de les Puelles, segons un testimonial que féu aixecar el cenobi el 991, que afrontaven amb la terra de Llopard i amb la del difunt Moció.

La seva adscripció històrica i geogràfica al Pla de Llobregat és documentada ja el 1185 (“ in Lubricato, in parroecia S.Justi de Vercio ”).

La parròquia de Sant Just (documentada el 1010) formà part del territori de Barcelona i gaudí dels privilegis i afranquiments concedits pels comtes de Barcelona, que en posseïen la jurisdicció civil i criminal; així mateix, la parròquia de Sant Just formà part de les Franqueses del Llobregat i fou, juntament amb les Corts de Sarrià, dels únics que conservaren aquestes franqueses fins a la primeria del segle XVIII (vigents des de temps immemorial, les Franqueses de Llobregat foren confirmades el 1274 per Jaume I). Quan el 1304 es dividí Catalunya en vegueries, Sant Just pertangué a la vegueria de Barcelona.

Per un capbreu del 1347, de l’Arxiu de la Catedral de Barcelona, s’esmenten diversos emfiteutes d’aquesta parròquia que paguen censals sobre diverses terres, cases, horts i molins a la Pia Almoina de Barcelona. També el monestir de Santa Maria de Valldonzella (l’emplaçament primitiu del qual era a la Torre de Santa Margarida, en una vall paral·lela a la de Sant Just, dins l’antic terme d’Olorda) posseïa a Sant Just drets dominicals, que havien estat adquirits per cessions o infeudacions, algunes dels Durfort. Aquests, el 1243 havien fet una permuta amb el rei Jaume I, per la qual els Durfort rebien en franc alou la vila de Sant Feliu de Llobregat amb la batllia de les parròquies de Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Santa Creu d’Olorda i Sant Vicenç dels Horts; se'n retenia, però, el rei, les franqueses de la parròquia de Sant Just Desvern i de Santa Creu d’Olorda. Els Durfort, en canvi, lliuraren a Jaume II tota la senyoria, els honors i les pertinences del lloc i castell de Tuir al Rosselló.

De ben antic, la parròquia de Sant Just adoptà el costum i la pràctica general de ser regida i governada, pel que fa a la part civil, per jurats, síndics i batlles electes pel comú o universitat, mentre que la jurisdicció criminal la continuava exercint el batlle reial.

.

Col·laboració: 
CMC
Llegir més...