El castell de Castellterçol, té dintre del perímetre de les seves velles muralles, plenes de sageteres (probablement dels segles XIII i XIV), el cos ruïnós d’una antiga fortalesa medieval (segle XII) i un mas o antiga estada refet al segle XVI aprofitant els murs antics i les rampes d’accés de la part E del puig del castell. Fa la impressió que és enclotat, però des d’allí es veu ben bé que era un lloc òptim, en les condicions guerreres medievals; en la seva part W, més accessible, hom va excavar un fossat artificial a la penya.
Rebé el nom d’un noble de nom Terçol, que consta difunt el 898, i des del segle XI i fins a la fi del segle XIII era en poder de la família que adoptaria com a nom familiar el de Tedmar, Xetmar i finalment Xemmar, i que al segle XIII emigraria cap a terres gironines. Els seus senyors, almenys des de Tedmar Mir el 1108, feren notables donacions al monestir de l’Estany i aquest senyor, en morir el 1111, deixà el castell sota l’alt domini del prior de l’Estany, de manera que la seva muller Ermessenda i els seus fills Bernat i Guillem Tedmar l’havien de posseir sota l’alt domini del monestir canonical. D’aquesta família procedia Ramon Xetmar de Castellterçol, lliurat com a canonge de Vic el 1142, que fou bisbe de Vic del 1185 al 1194 i arquebisbe de Tarragona del 1194 al 1198. A partir del segle XVI, la propietat del castell passà per diferents famílies, com els Guardia, Tost, Maresch, Barraquer, Oller i Anzizu.
La capella de Sant Miquel, que li ha donat el nom, és a migdia del castell, en part en ruïnes i en part convertit en masia. La va erigir Tedmar o Xetmar de Castellterçol i va manar de consagrar-la en el seu testament de 1111. Més coneguda com a santuari de la Mare de Déu del Remei, guarda bona part de la fàbrica romànica, però fou modificada abans del 1829 pel paborde Tomàs Vila, que hi és enterrat.
© C.I.C. - Moià
Des del 1990, els actuals propietaris i diverses entitats públiques han consolidat les parts històriques del recinte i les han destinat a activitats culturals.