Situació i presentació
Comprèn tota la vall de la riera de Campmajor, des del seu naixement sota la serra de Trentinyà fins a l’aiguabarreig amb el Ritort, que acaba desguassant al Ser. Aquest riu drena la part septentrional del terme, la qual, pel coll de Salom, a la serra de la Creu Blanca, i el torrent de la Miana o del Junyell, afluent del Fluvià, limita amb el municipi de Sant Ferriol (Garrotxa). Formen la vall de Campmajor, a llevant, els contraforts septentrionals de la serra de Rocacorba, que pel collet de Guixeres, la serra del Ginestar, el serrat del Mig i el serrat del Bac, limita amb el terme de Porqueres. A ponent, Puigcastellar, la serra d’en Plana, el turó d’en Bac o de Montfalgons, el puig de Bossol i el collet de Bastarra formen la vall i el límit occidental amb el municipi de Mieres, de la Garrotxa. A migdia clouen el terme, separant-lo del de Sant Martí de Llémena (Gironès), la serra de Trentinyà i la de Portelles, contraforts nord-occidentals del massís de Rocacorba.
Completen el quadre hidrogràfic de la vall de Campmajor, a més de diverses rieres que conformen la principal que dóna forma a la vall, set estanyols d’origen tectònic, alguns de formació recent (1872 i 1908), situats a la capçalera de la riera de Campmajor, al SW de l’estany de Banyoles, del qual depenen hidrològica i tectònicament i són residus de la primitiva extensió d’aquest, com ho palesen els materials travertínics. L’estanyol de la Cendra és el més gran del grup, té aigües abundoses i un color de llot característic; en surt un petit cabal d’aigua que alimenta un altre estanyol, anomenat d’en Rovira. El de la Guàrdia sol romandre eixut i ple de llot durant la major part de l’any. L’estanyol de la Sorra pren el nom de la sorra grossa que té al fons i és alimentat per una deu subterrània que li aboca uns 2 000 m3 per dia. El d’en Coromines té aspecte de cràter, amb una forma perfectament circular, les seves aigües no tenen sortida i es manté en un nivell constant. L’estany d’en Camós i de Plana-ferrana actualment és eixut, tan sols s’omple en temps de pluges molt intenses. Un dels més antics és l’Estany Negre, d’uns trenta metres de diàmetre i sense desguàs.
El terme comprèn els pobles de Sant Miquel de Campmajor, cap de municipi, Brió (o Briolf), Falgons, Sant Martí de Campmajor i Ventajol. Una carretera local recorre gairebé del tot la vall de Campmajor, des de Falgons, passant pel poble de Sant Miquel i des d’aquí, resseguint el perímetre de Puigcastellar fins el santuari de Santa Maria del Collell, ja al terme de Sant Ferriol. Una altra carretera local travessa el terme d’E a W, al S del poble de Sant Miquel; és la que duu de Banyoles a Olot, per Mieres i Santa Pau.
La població i l’economia
Les primeres notícies sobre la població (santmiquelencs) daten del fogatjament de vers el 1380, que ens dona les següents dades demogràfiques: a Sant Miquel de Campmajor hi havia 8 focs eclesiàstics i un i mig de cavallers, més deu i mig al terme del castell de Falgons. El castell de Falgons en tenia 17, 11 de cavallers, 4 d’eclesiàstics i 2 d’aloers. Sant Martí de Campmajor en tenia 25, 13 focs eclesiàstics i 12 de cavallers. La parròquia de Brió tenia 5 focs de cavallers i la de Ventajol en tenia 5 d’eclesiàstics i 1 de cavaller. El 1860 hi havia al terme 958 h, agrupats en 62 cases a Sant Miquel, 45 a Sant Martí de Campmajor, 13 a Brió, 39 a Falgons i 13 a Ventajol. El 1857 hi havia 994 habitants al terme; a partir d’aquesta data, però, la població no va parar de disminuir (842 h el 1900, 735 h el 1930 i 626 h el 1960). El procés de despoblament i minva demogràfica s’acusà encara més a partir del 1970, amb 437 h. L’any 1981 tan sols restaven 241 h, que havien baixat a 217 el 1991. Amb el canvi de segle el descens de població continuà, més alentit però (201 h el 2001 i 197 h el 2005).
L’agricultura i la ramaderia són les activitats econòmiques predominants. Els principals conreus són els cereals (blat, ordi i civada) i el farratge (farratges verds i alfals). Cada cop són més significatius els conreus industrials de colza, llavor de nap i gira-sol. Hi ha pastures per al bestiar boví i oví, tot i que les explotacions més importants són avícoles i porcines. Hi ha abundants ruscos destinats a la producció de mel.
El poble de Sant Miquel de Campmajor
El poble de Sant Miquel de Campmajor (217 m i 104 h el 2006) és a les ribes de la riera de Campmajor, aproximadament en la part central del terme, aigua avall de la cruïlla de la carretera que duu a Olot i a Porqueres. L’església de Sant Miquel és documentada el 1319 quan Galceran de Cartellà, senyor de Falgons, prestà homenatge al bisbe de Girona pel delme de diversos masos situats dins aquesta parròquia. De l’edifici primitiu resta l’absis romànic, sobrealçat, amb arcuacions i bandes llombardes. Conserva també un campanar antic. A la sagristia es conserven algunes peces gòtiques i renaixentistes i una custòdia del segle XVIII que fou donada pel canonge Dr. Rovira, capitost guerriller de la guerra del Francès, la casa pairal del qual, Can Rovira, es conserva, molt transformada. Al segle XVII era lloc reial. El poble celebra la festa major de Sant Miquel el darrer diumenge de setembre.
Altres indrets del terme
Sant Martí de Campmajor i Ventajol
El poble de Sant Martí de Campmajor (48 h el 2005) és situat a la dreta de la riera de Campmajor, prop de la seva confluència amb el Ritort. La seva església parroquial de Sant Martí, sufragània de la parròquia de Sant Miquel de Campmajor, va ser fundada per Bonit, abat de Banyoles, durant el segle IX. Del 866 és un projecte de Carles el Calb atorgat a favor d’aquell monestir en què li confirmava les seves possessions, entre les quals figura Sant Martí de Campmajor, possessió que li va ser altre cop reconeguda el 889 quan el bisbe Servusdei de Girona consagrà l’església de Sant Esteve de Banyoles i li reconegué els delmes de Sant Martí de Campmajor. En temps posteriors tingueren béns a Campmajor els senyors de Cartellà, que posseïren el castell de Falgons. Al segle XIV el bisbe arrendà els delmes de Sant Miquel i de Sant Martí al ciutadà de Girona Pere de Prat, que al seu torn traspassà l’arrendament a Jaume Cornellà, de Besalú. El 1372 es redimí l’impost de bovatge al rei Pere III. Al segle XVII era lloc reial. De l’església antiga, reedificada i inacabada, es conserva l’absis mutilat i una part de campanar, de planta quadrada. S’hi venera una imatge de santa Quitèria, raó per la qual el lloc és conegut també per Santa Quitèria de Campmajor. S’hi celebra un aplec el diumenge més proper al 22 de maig en el qual es beneeix la coca de Santa Quitèria.
Al sector nord-occidental del terme hi ha el poble de Ventajol (4 h el 2005), amb la seva església dedicada a sant Feliu, antiga parròquia, actualment sufragània de la del Torn (Garrotxa). El lloc és esmentat el 978. El 1698 era lloc reial.
Falgons, Brió i les masies
El poble de Falgons (51 h el 2005) és situat al vessant oriental de la serra de Falgons, contrafort septentrional de les serres de Finestres i Rocacorba. El lloc és esmentat el 947. L’església parroquial de Sant Vicenç depenia del monestir de Sant Esteve de Banyoles, del qual era possessió ja l’any 1017. Posteriorment va pertànyer al bisbe de Girona. És un edifici romànic modificat i ampliat al segle XVIII; l’absis és sobrealçat. Té una pica baptismal ornada. El segon diumenge de setembre s’hi celebra l’aplec de Sant Ferriol, l’acte central del qual és una cavalcada històrica que representa la donació d’una relíquia de Sant Ferriol a la parròquia de Falgons per part d’un baró de Cartellà.
El castell de Falgons fou el centre de la baronia de Falgons, propietat de la família Cartellà, almenys des del segle XIII. És un castell de planta gairebé quadrada amb una torre de planta rectangular a cada angle, torres que sobresurten del cos central de l’edifici. Ha estat restaurat. Al segle XVII Falgons era de la jurisdicció del rei. Al poble hi ha els Planters, mas del segle XVII, bastant ben conservat. Ran del poble de Falgons, se situa el parc de Can Ginebreda, propietat de l’artista gironí Xicu Cabanyes, on hi ha instal·lada part de la seva obra.
A la riba esquerra del Ser, aigua amunt de Serinyà, en la part septentrional del terme, hi ha el despoblat de Brió o Briolf. L’església de Sant Esteve, romànica, és força desfigurada al seu interior. El lloc és esmentat al testament del comte-bisbe Miró, on consta com a Briulfo, i va ser llegat a l’església de Sant Pere de Besalú durant el segle X. Se’n conserva una torre de defensa del segle XII.
Dins el terme de Sant Miquel de Campmajor hi ha diverses masies d’interès, entre les quals Can Planaferrana és la més gran de les cases pairals, formant un conjunt d’edificacions fetes en diverses èpoques, sense guardar un estil definit; hi ha un oratori particular, dedicat als Dolors, i la família conserva un interessant arxiu, des del segle XII. El mas Guixeres sembla que pot identificar-se amb un vilar Guissarias, citat ja el 889 en un precepte carolingi. El mas del Castell de la Roca és format per tres cossos d’edifici: la torre, habitatge central amb entrada al recinte i un tercer cos molt més senzill. Encara s’hi pot apreciar la porta d’entrada, de pedra adovellada, i una finestreta romànica tardana. Prop del castell hi havia un molí mogut per les aigües del Ser. Una altra masia interessant és la de Rouregròs.