i Carles Santos i Ventura | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Carles Santos i Ventura

Carles Santos i Ventura
© David Ruano / Théâtre de l’Archipel
música mús
Pianista i compositor.
Vinaròs, Baix Maestrat, 1 de juliol de 1940 — Vinaròs, Baix Maestrat, 4 de desembre de 2017

Estudià al Conservatori del Liceu de Barcelona, on rebé diversos premis i distincions com a pianista. Establert a París, estudià amb mestres tan prestigiosos com Jacques Février, Magda Tagliaferro i Marguerite Long, i més tard ho feu amb Harry Datymer a Suïssa. El 1961 es professionalitzà com a pianista i compongué el Concert irregular, una creació de teatre musical sobre guió de Joan Brossa, el qual amb el temps esdevindria un dels seus referents. El 1968, becat per la Fundació Joan March, anà als Estats Units, on conegué l’avantguarda musical nord-americana i artistes com John Cage, que l’influïren decisivament. Director, juntament amb Josep M. Mestres i Quadreny, del Grup Instrumental Català (1977-79), a partir dels anys vuitanta la seva trajectòria adoptà tant en la composició com en la interpretació una direcció acusadament personal. Becat per la Deutscher Akademischer, en 1986-87 residí a Berlín, on desenvolupà la seva activitat a l’Akademie der Künste.

La seva música és influïda pel minimalisme i també per altres llenguatges i estils, des del Romanticisme fins a l’atonalisme. A partir dels setanta començà a preocupar-se per la comunicació amb l’audiència i optà per fer-la participar activament en les actuacions. En aquesta línia, després d’algunes experiències dins dels paràmetres de la performance, considerades com el preludi de les seves posteriors obres, a l’inici dels vuitanta inicià la creació d’espectacles escenicomusicals de concepció propera al %ihappening%i pels aspectes visuals, dinàmics i humorístics, on la música s’amalgama en escenificacions heterodoxes i anticonvencionals.

És autor de composicions escèniques de difícil classificació que incorporen expressions molt diverses que responen a l’univers particular de cada obra: Beethoven, si tanco la tapa, què passa? (1983), Té xina, la fina petxina de Xina? (1983), Santos-Gelabert (1985), Tramuntana tremens (1989), La grenya de Pasqual Picanya, assessor jurídic-administratiu (1990), Asdrúbila (1992), L’esplèndida vergonya del fet mal fet (1995), Figasantos-fagotrop missatge al contestador, soparem a les nou (1996), La pantera imperial (1997), Ricardo i Elena (2000), L’adéu de Lucrècia Borja (2001), Sama Samaruck, Samaruck Suck Suck (2002, premi Max de les arts escèniques 2003), l’homenatge a Rossini El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora (2003, premi Max de les arts escèniques 2005), La meua filla sóc jo (2005), El fervor de la perseverància (2006), l’homenatge a Joan Brossa Brossalobrossotdebrossat (2008) i Sis tenores i un senyor (2009), centrat en el món de la sardana i la cobla. Incorporat com a compositor resident al Teatre Lliure, hi estrena els concerts espectacle per a orquestra Piturrino fa de músic (2010), Chicha Montenegro Gallery (2010), Schubertnacles humits (2012), Cantúria cantada (2012) i Patetisme il·lustrat (2015), muntatge de dansa, veu i percussió sobre un text seu. Compongué també cantates i obres vocals (Tocaticotocata, 1978; La sargantaneta, 1980; La boqueta amplificada, 1985; La veu de la terra, 1997), bandes sonores i música instrumental (Minimalet-Minimalot, 682-3133 Buffalo-MinnessotaNo al No, 2002; He de ser castigat per no estimar mai ningú, 2007; Sense títol, 2012, per a piano sol).

En la seva producció són també rellevants les nombroses col·laboracions amb artistes plàstics, dramaturgs o directors escènics: entre d’altres, el 2009, amb l’artista plàstic i escriptor Perejaume, creà l’espectacle participatiu Els Munts, dedicat al cant coral; el 2010 col·laborà amb la música original en l’espectacle d’Israel Galván La lucha libre vuelve al Price (premi Max de les arts escèniques 2011); el 2011, conjuntament amb el director Calixto Bieito estrenà una versió d’El gran teatro del mundo, de Calderón de la Barca, i el 2017 retornà a la recreació de l’univers de Brossa amb l’espectacle de poesia escènica Esquerdes Parracs Enderrocs, en col·laboració amb el dramaturg Jordi Oriol. Iniciatives d’un caràcter més puntual en la seva trajectòria són la composició de la música per a les cerimònies dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992) i de la Biennal de les Arts de València (2001), la participació com a director escènic en una producció de l’òpera El barber de Sevilla, de Rossini, per al Festival Castell de Peralada (2003), i el muntatge fotogràfic Els crits de Crist al Crist dels crits (2007) de denúncia de la censura.

Fou també intensa la seva vinculació al cinema: des del 1967 fins als anys setanta realitzà curts experimentals que mostren el seu interès per la relació so/imatge des d’una òptica conceptual i minimalista: des del film sense imatges L’àpat (1967) als prop de 30 minuts focalitzats en un objecte estàtic (La cadira, 1967), o altres que, paradoxalment, estan mancats de so. Amb La Re Mi Fa… (1979) s’allunyà del minimalisme, es deixà influir per la poètica de Joan Brossa i compongué un homenatge a l’art de Fregoli i al de Méliès. Compongué també bandes sonores, camp en el qual s’inicià en les produccions experimentals de Pere Portablella (Miró, l’altre,1969; Play-Back, 1970; Vampir-Cuadecuc, 1970), que també li dedicà el curt Acció Santos (1973), i Manuel Esteban (... i després ningú no riurà, 1968). Després de compondre per al curt Semejante a Pedro (1970, de Francesc Bellmunt), s’inicià en el cinema comercial amb els films de Jordi Cadena L’obscura història de la cosina Montse (1977), Barcelona sud (1980) i És quan dormo que hi veig clar (Homenatge a J. V. Foix) (1988) i posteriorment amb Pa d’àngel (1983, de Francesc Bellmunt) i El pianista (1997, de Mario Gas).

Rebé nombrosos premis al conjunt de la seva obra, entre d’altres, el Ciutat de Barcelona (1993 i 1996), l’Octubre (1996), el Crítica Serra d’Or (1998), la Creu de Sant Jordi (1999) i el Nacional de Cultura (2001). El 2008 rebé el Premio Nacional de música i el 2011 el Premi Internacional Terenci Moix a la trajectòria. Del 2010 al 2012 fou membre del Consell Valencià de Cultura. Després de la seva mort, la Generalitat Valenciana instituí els Premis Carles Santos de la Música Valenciana amb la finalitat de difondre i potenciar la creació i interpretació musical al País Valencià. La primera edició se celebrà el novembre de 2018 i constava de 15 categories.

Llegir més...