Sant Pau del Camp

Exterior de l’església de Sant Pau del Camp

© Fototeca.cat

Monestir benedictí, situat a l’antic raval de la dreta de la Rambla de la ciutat de Barcelona; del conjunt romànic es conserva l’església, el claustre i algunes de les dependències que l’envoltaven, totalment transformades.

L’església

L’església és d’una nau coberta amb volta de canó amb un ampli transsepte i una capçalera de tres absis semicirculars. Al creuer s’alça una cúpula sobre quatre trompes formada per vuit sectors de volta que evolucionen en un perfil gairebé esfèric en arribar a la clau de volta. En aquest sector hi ha diversos ulls de bou. A l’absis central s’obren tres finestres de doble esqueixada disposades simètricament, i una altra al centre de les absidioles.

La porta principal s’obre als peus de la nau, mentre que la que comunica amb el claustre es troba propera al braç sud del transsepte; encara hi ha una tercera porta, molt modificada, al ­transsepte sud, arran de l’absidiola que el corona.

Veiem l’interior de l’església desproveït d’ornamentació, llevat d’un fris d’arcuacions de gran diàmetre que ressegueix l’arrencada de les voltes. No és gaire freqüent trobar aquest tipus d’ornament a l’interior dels edificis, perquè és més propi de l’exterior.

Les arcuacions es repeteixen per la part de fora, sota les cobertes dels absis (al central en parelles separades per bandes o lesenes i a les absidioles en sèries seguides), i també a la façana oest del transsepte, on els arcs cecs formen un fris a mitja alçada del mur. La façana oest presenta un sistema doble d’arcuacions: l’un, sota el ràfec de la teulada, segueix el pendent de la coberta; l’altre, a mitja alçada, forma part del cos notable de la portada principal. Els arquets arrenquen de permòdols amb aplicacions escultòriques, la majoria de temàtica vegetal i geomètrica.

La façana oest, capçada per un matacà que defensa la porta, la corona un campanar de cadireta amb dos ulls de factura barroca.

La portada consta de diversos elements ornamentals de factura molt diversa. Els més antics són els dos capitells que sostenen l’arquivolta que em­marca l’entrada, d’estil co­rinti i fets en marbre, amb les cor­responents impostes, datades entre el final del segle VI i el segle VII. Completen la portada una llinda amb una inscripció, un timpà amb figuració, un arc guar­dapols amb motius esculpits que corona l’arquivolta i alguns elements en relleu disposats sobre el matacà.

La inscripció de la llinda es ­refereix a una donació per a la construcció de l’església. Al centre hi ha una creu inscrita en relleu amb les lletres alfa i omega, i a banda i banda es llegeixen els noms dels apòstols sant Pere i sant Pau, que identifiquen els personatges que acompa­nyen Crist al tim­pà, situat al damunt de la inscripció.

El tema representat al timpà és el de la Traditio Legis, on Crist lliura a sant Pere, en presència de sant Pau (a qui és dedicada l’església), les claus del Regne dels Cels. El relleu de les figures es troba en força mal estat, però es pot apreciar que són obra d’un artista de qualitat. Les figures del tetramorf, que normalment apareixen al costat de Crist en majestat, han estat desplaçades fora del timpà: sant Joan (àguila) i sant Mateu (àngel) sobre el mur del matacà, i sant Lluc (bou) i sant Marc (lleó) sobre les mènsules que sostenen l’arc guardapols. Cal datar tot el conjunt escultòric al segle XIII, en un període proper a la construcció del claustre.

Tot l’edifici té un aparell ordenat de carreus sense polir però ben escairats. Només els elements singulars (lesenes, arcuacions i parts central i superior de la façana principal) es van fer amb carreus polits. Es tracta, doncs, d’un conjunt senzill però realitzat amb una tècnica sofisticada, aplicant una solució constructiva que trobarem en edificis posteriors barcelonins (segle XIV), com ara Santa Maria del Pi o Santa Maria de Pedralbes. Per això cal pensar que es tracta d’un conjunt realitzat al segle XIII.

El claustre

Es troba al sector sud de l’església i consta de quatre galeries cobertes amb embigat que delimiten un pati molt petit, amb uns porxos formats per quatre arcades i suportats per dobles columnes, amb pilars massissos als angles i al centre. L’element més destacat són les arcades, que adopten formes trilobulades en tres dels porxos, i pentalobulades en l’altre, però constructivament no són arcs, sinó retalls al mateix mur (els carreus segueixen la seva disposició sense interrupció), sense cap element que defineixi l’arc. No hi ha a Catalunya cap conjunt semblant; només a la cripta de Notre-Dame du Port, a Clarmont d’Alvèrnia, hi trobem una solució similar.

La decoració escultòrica apareix principalment als capitells que aguanten les falses arcades. Predomina la temàtica de tipus vegetal, sobretot la que deriva de l’ordre corinti, i només en un cas s’utilitza el motiu de l’entrellaç. El repertori no és gaire variat, i tan sols es trenca per la presència de figuració, tant humana com animal: animals i éssers híbrids, escenes de lluita (en especial guer­rers que lluiten contra animals i monstres) i un sol tema historiat. Aquest darrer es troba a l’angle sud-occidental i representa l’escena d’Adam i Eva a banda i banda de l’arbre del bé i el mal, amb la serp enroscada i després d’haver comès el pecat (tenen la mà a la gola i es tapen el sexe). El capitell que hi ha al costat presenta una figura femenina seminua, de cabells llargs i pits caiguts, atacats per dos gripaus; es tracta del càstig a conseqüència del pecat, en al·lusió als turments de l’infern i a la luxúria.

El conjunt escultòric no es troba en gaire bon estat de conservació, i sovint hi ha mutilacions i erosions. La qualitat estilística i formal no és tan bona com la de la portada principal de l’església, tot i que, segons sembla, en l’elaboració dels capitells devien intervenir dos artistes: l’un que es devia encarregar dels capitells amb figuració i l’altre dels ornamentals. Tots dos devien ser contemporanis i estar actius ben avançat el segle XIII.

A l’antiga sala capitular es conserva la làpida sepulcral del comte Guifre II (mort el 911). És un bloc de pedra romà (té una inscripció romana) amb una inscripció referent al lloc on reposava el cos del comte.

Procedent del monestir, el Museu Diocesà de Barcelona guarda una talla policromada de la Mare de Déu, que probablement data de la darreria del segle XIII. El Nen, que devia seure al genoll esquerre de la Verge, ha desaparegut.

La història

Hi ha molta confusió i manca de notícies pel que fa als orígens històrics del monestir. La làpida del comte Guifre Borrell o Borrell I (897-911), fill de Guifre el Pelós, que s’hi conserva, fa suposar que la comunitat religiosa es va fundar a l’inici del segle X. A causa de la seva situació fora muralla devia ser víctima de l’atac d’Almansor (segons es creu, en va destruir l’arxiu). El cenobi s’esmenta l’any 991 en una confirmació dels béns del monestir de Sant Pere de les Puelles.

Sembla, però, que va estar mancat de comunitat fins al final del segle XI, quan Geribert Guitard, casat amb Rotlendis, dotava l’església de Sant Pau i la unia al monestir de Sant Cugat del Vallès perquè aquest hi establís una nova comunitat. L’establiment es va consumar l’any 1117, sota la direcció del prior Ponç, però com que la seva actuació no devia ser bona, el 1127 Oleguer, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona, va instar el nou abat de Sant Cugat, Roland, a portar la direcció de l’església de Sant Pau, nomenar un nou prior i posar ordre en la direcció i les actuacions de la comunitat. Malgrat això, el monestir de Barcelona sempre va actuar amb plena autonomia.

D’altra banda, la família Bell-lloc també consta com a fundadora del monestir de Sant Pau, segons figura en una làpida que es conserva a l’interior de l’església. Aquesta família, que es va establir a Barcelona a l’inici del segle XII procedent del castell de Bell-lloc de la Roca del Vallès, apareix vinculada al monestir de Sant Pau des dels darrers anys del segle XII. Fou un dels importants benefactors d’aquesta comunitat, a la qual van cedir l’impost del mercat del peix que cobraven.

La construcció de l’església cal atribuir-la a Geribert i Rotlendis, segons recull el document del 1127 del Cartulari de Sant Cugat; de la construcció del claustre, no en tenim cap referència documental. Les advocacions tradicionals del temple eren les de sant Pau, sant Jaume i sant Nicolau; al segle XIII hi ha deixes a l’altar de Santa Maria (1274) i un segle més tard al de Sant Benet (1396).

Sant Pau fou un monestir benedictí petit, amb un prior i de quatre a set monjos al llarg del segle XIII. A la segona meitat del segle XIV va començar una davallada important, a causa dels priors comendataris, que no residien al lloc, fins que al segle XV la comunitat constava només de dos o tres monjos.

Tanmateix, fou un dels monestirs benedictins catalans importants perquè, atesa la seva situació, prop de la ciutat i ben aviat dins d’ella, s’hi reuniren fins al final de la seva existència molts capítols de la Congregació Claustral Tarraconense.

Al segle XVI, el papa Gregori XIII el va unir a l’abadia de Santa Maria de Montserrat. Al cap de pocs anys, però, a causa de l’oposició dels monjos de Sant Pau, va anul·lar aquesta unió. Finalment, al segle XVII es va unir al monestir de Sant Pere de la Portella (Berguedà). La comunitat va ser exclaustrada definitivament el 1835.