Situació i presentació
Limita amb els municipis d’Olivella (N), Canyelles (NW), Vilanova i la Geltrú (W) i Sitges (E i S). El 1937 el municipi canvià el seu nom pel de Ribes del Penedès.
El terreny és accidentat pels vessants meridionals del massís de Garraf, que arriba als 358 m al Montgròs, al NW, des del qual es contempla una bella panoràmica de Sitges i Vilanova fins a Olèrdola i la depressió de l’Alt Penedès. A la part de tramuntana hi ha el puig dels Sumidors (285 m), a més d’altres que oscil·len entre els 200 i els 288 m. A migdia hi ha Penya Riscla (308 m), el puig de Prubelles (168 m) i el Pedroell (75 m). Aquest sector és format per materials calcaris i pendents molt forts en alguns indrets, solcat per barrancs. El sector més muntanyós és cobert de bosc de pins i alzines i de matollar, i una petita part pertany al Parc Natural del Garraf. Al centre del municipi el terreny és pla, cobert de sediments quaternaris que formen sòls molt aptes per al conreu.L’eix hidrogràfic del terme és la riera de Ribes, que recull les aigües de la riera de Canyelles i de la riera de Jafre i desguassa a la mar a la platja de Sitges, al cap dels Grills. La riera de Ribes, que més amunt s’anomena de Begues, ja que neix en aquest terme, penetra al municipi de Ribes pel penyal del Bisbe, on passa engorjada, i rep la de Canyelles, per la dreta, al lloc de les Parellades, a tocar del poble de Sant Pere de Ribes. La riera de Jafre penetra a Ribes pel fons de l’Infern i desguassa a la riera de Ribes aigua avall del poble, prop de Can Quadres de la Timba. Altres cursos secundaris són el torrent de la Piera, que procedeix del pla de Jorba i a la part més occidental del municipi passa per la Torre del Veguer i, ja en terme de Vilanova, per Santa Magdalena i desguassa a la mar entre la platja de Sant Cristòfol i el Port. El torrent de la Terrosa, també a ponent, drena la quadra dels Solers i els nuclis de Vilanoveta i les Roquetes; vora el lloc on hi havia la masia d’en Torrents desguassa al torrent de la Piera.
El municipi comprèn, a part el poble de Sant Pere de Ribes, cap administratiu, el raval de Sota-ribes, els pobles de Vilanoveta, de Puigmoltó i de les Roquetes (una part del qual és una urbanització), el barri de les Parellades i el veïnat de les Torres, a més d’algunes masies esparses i un gran nombre d’urbanitzacions com el Mas d’en Serra, Vallpineda, Rocamar, etc. Pel sud del terme circula l’autopista C-32 de Barcelona al Vendrell, que hi té un accés que connecta amb la carretera de Sitges a Sant Pere de Ribes i a Canyelles (C-15B), on s’uneix a la C-15 de Vilanova a Vilafranca i a Igualada. Una altra carretera local procedeix de Vilanova i continua fins a Olivella i enllaça amb la N-340 prop de Vilafranca, a Sant Pere de Molanta. El ferrocarril circula pel rocam costaner, però l’estació més propera és a Sitges.
La població i l’economia
La població de Sant Pere de Ribes (santperencs o ribetans) es mantingué pràcticament estacionària en les primeres sis dècades del segle XX: l’any 1900 hi havia 2.081 h i el 1960 eren 2.282 h, però a partir d’aquesta darrera data inicià un increment, accentuat els anys noranta: el 1970 els habitants havien pujat fins als 5.291, el 1981 als 10.517 h i se situaren en 13.662 h l’any 1991, 23.134 h el 2001 i 26.108 h el 2005, de manera que ha esdevingut el segon municipi més habitat del Garraf, després del de Vilanova. Com a la majoria de localitats costaneres, la població té un augment estacional, a partir del mes d’abril i durant els mesos d’estiu. El poblament és distribuït d’una manera desigual, concentrada sobretot al cap de municipi i la zona industrial propera a Vilanova (les Roquetes i Vilanoveta).
Entre els recursos econòmics del municipi cal esmentar, primer, l’agricultura, activitat que ha patit una regressió les darreres dècades del segle XX, com a la resta de la comarca. El conreu principal és la vinya, que ja havia tingut importància des d’antic, en un sector localitzat a la depressió (des del peu de Sant Pere de Ribes fins a la costa), dins el territori de la denominació d’origen Penedès. També destaquen els cereals, sobretot l’ordi. Els darrers anys, la proximitat de la costa i del nucli turístic de Sitges ha afavorit la construcció de nombroses urbanitzacions en terrenys que eren antigues vinyes. La ramaderia és poc rellevant; destaca només el bestiar oví.
La indústria és molt diversa i es concentra als barris de les Roquetes i Vilanoveta. Les activitats amb més forta implantació són la metal·lúrgica i la mecànica, seguides de la fusta, els mobles i el suro, l’extracció i la fabricació de minerals no metàl·lics i l’alimentària, entre d’altres. La construcció ha estat un sector molt dinàmic, afavorit per l’orientació econòmica del terme com a lloc d’estiueig.És el sector del comerç i dels serveis el que ha adquirit més importància quant a ocupació, sobretot a partir de la dècada del 1990. El municipi disposa de l’Hospital Residència Sant Camil i l’ensenyament és cobert fins al batxillerat i la formació professional, amb els principals centres al poble de Sant Pere de Ribes i a les Roquetes. Hi ha també un subcentre de la Universitat Nacional d’Educació a Distància (UNED) que depèn del centre de Terrassa. El turisme disposa d’establiments d’allotjament i restauració al municipi. El Gran Casino de Barcelona, que era situat al municipi, fou traslladat el 1999 a Barcelona.
El poble de Sant Pere de Ribes
El poble de Sant Pere de Ribes (44 m d’altitud), que tenia 11.482 h el 2006, és a l’esquerra de la riera de Ribes. Aquest nou nucli de població s’originà al segle XIV sota l’actual barri de Palou, on hi havia el Castell Nou. L’engrandiment d’aquest nou nucli s’esdevingué a partir de mitjan segle XVIII; aleshores els bisbes Francesc del Castillo i Vintimilla (1738-47) i Gabino de Valladares y Mejía (1775-94) prohibiren de construir cases sense llicència, primer pas per a una ordenació urbana. El nucli, amb carrers alineats, sorgí de la unió dels llocs de Palou, el Racó, la Barceloneta i les Planes. La plaça de la Vila (on hi ha la casa del comú, obra de Bonaventura Pollés i Vivó, del 1893) i la plaça del Centre formen un eixamplament de la carretera, que passa pel mig del poble. El carrer de l’Ajuntament porta a la placeta de la Font, on hi ha una font pública d’estil modernista, obra de l’arquitecte Josep Font i Gumà, construïda el 1906 per commemorar la tramesa d’aigües encanonades que s’havia inaugurat de poc; també és obra d’aquest arquitecte el redós de Sant Josep i de Sant Pere (1901).
La nova església parroquial de Sant Pere, bastida el 1910 dins el nucli actual de Sant Pere de Ribes, és d’estil neogòtic i fou construïda amb ciment armat i pedra artificial. De tres naus i amb dos campanars bessons, que atorguen al poble una silueta inconfusible, fou patrocinada per Francesc Mercer, propietari de Can Coll, a l’altra banda de la riera. Al costat del temple hi ha la plaça dels Arbres, o plaça de Mercer, on hi ha la rectoria. Al davant hi ha la plaça de l’Església i, a continuació, l’avinguda de l’Onze de Setembre, eix de l’expansió urbanística del poble de Ribes. A ponent de l’eixample esmentat hi ha el camp d’esports municipal (1947) i d’altres instal·lacions esportives. A l’extrem oposat del poble, a partir de la plaça del Centre, hi ha el carrer del Pi i vora la carretera d’Olivella l’antic lloc del Palou, topònim que hom creu derivat de palatiolo. El 1286 és esmentat un Bord de Palou, habitant del terme de Ribes. Avui, Ca l’Artigues del Palou és una masia que conserva dues arcades gòtiques de pedra i una cisterna de construcció molt antiga.
Entre les celebracions principals del poble de Ribes es poden esmentar les activitats organitzades per una de les principals entitats culturals del poble, Els Xulius-Centre Social Ribetà, durant les festes de Nadal. Destaquen la representació d’un pessebre vivent i l’Exposició de Pessebres Artístics, que figura entre les més prestigioses del país. La festa major d’hivern, en honor de sant Pau, és al 25 de gener. A la vigília, entre altres actes, es dansa el tradicional ball de bastons per les masies del poble; el dia de la festivitat inclou la cercavila de pujada i baixada de l’ermita de Sant Pau, precedida pels diables, i a la plaça de la vila es fan els balls, alguns dels quals (pastorets, cercolets i diables) inclouen la recitació de versos. L’element gastronòmic més característic de la festa és el sabre (brioix ensucrat). La festa major se celebra per Sant Pere, al juny. Durant els dies posteriors a la festa major, les entitats culturals i esportives del poble ofereixen diverses activitats, entre les quals sobresurt el cicle Música al Castell, a la plaça del Castell de Ribes.
Altres indrets del terme
Sota-ribes, el castell de Ribes i l’ermita de Sant Pau
Si bé el poble de Sant Pere de Ribes és a l’esquerra de la riera de Ribes, el nucli antic, on hi ha el vell castell de Ribes, és a la dreta de la riera i s’anomena Sota-ribes. L’origen del poble es remunta a la repoblació de l’antic castell de Ribes.
L’antic castell de Ribes o de Bell-lloc és situat dalt un petit turó (48 m d’altitud) espadat, entre la riera de Ribes i el barranc de l’Espluga. El 990, pocs anys després que el castell fos pres per Almansor, el bisbe Vives de Barcelona, a qui pertanyia, atorgà una àmplia carta de franqueses als habitants del castell de Ribes i, també, als qui anessin a poblar-lo. Posteriorment el castell fou encomanat en feu a la família que es cognomenà Ribes, descendent de Geribert, que fou vescomte de Barcelona i pare de Mir Geribert, que havia reconquerit i usurpat el lloc. Els Ribes posseïren també els castells veïns de Sitges, la Geltrú i Miralpeix, i mantingueren llurs drets fins a la fi del segle XIV. El 1390 el bisbe Ramon d’Escales readquirí tota la jurisdicció i els drets sobre el castell. Uns quants anys abans, Alfons III havia concedit, el 1333, una carta de franqueses per a poblar els llocs de Puigmoltó i de Llop Sanç; el nucli de població actual es formà sota el barri del Palou, on els síndics de la Universitat del terme havien erigit una nova fortalesa anomenada Castell Nou. El 1620 el castell de Ribes fou cedit al comú de Ribes. D’aleshores ençà ha tingut diversos usos, des de casa del terme, a botiga, magatzem, arxiu i presó. De l’època en què serví de presó es conserven uns curiosos grafits, probablement de la fi del segle XIX. La part que ha restat de l’antic castell de Ribes (del qual posseïm una descripció del 1364, any en què Berenguer II de Ribes encomanà la fortalesa a Pere de Fluvià, on es diu que constava d’una torre, un pati, un vall i una muralla) és una magnífica torre de planta circular, amb dos pisos coberts amb volta (la superior és de mitja taronja) i una porta elevada d’arc de ferradura, construïda al segle X. La torre i la casa adjacent van ser arrendades al coreògraf Josep Lluís d’Udaeta, que hi té una col·lecció de gravats d’època i una altra de castanyoles.
L’església vella de Sant Pere de Ribes, construïda vora el castell de Ribes, fou església parroquial fins el 1910, que es construí un nou edifici al nucli de població de Sant Pere de Ribes. La primera notícia documentada de l’església vella de Sant Pere és del 1154 en un breu d’Anastasi IV. L’edifici de l’església vella actual fou construït entre el 1663 i el 1674 (el portal de migdia, anomenat de les Ànimes, del 1664, és d’estil renaixentista) aprofitant, en part, restes anteriors, com el portal adovellat de la façana de ponent, amb sengles impostes; a la mateixa façana es pot veure la silueta de la primitiva església, amb un campanar de paret a la part superior. Dins l’església es conserva una pica baptismal d’immersió, una petita pica beneitera del 1761 i l’altar major barroc, del qual hom diu que fou portat de Sant Pere de Reus. A ponent, tancant el recinte format pel castell i l’església, hi ha la casa rectoral vella i, a tramuntana, el cementiri. No gaire lluny, en un petit grup de cases vora el torrent de l’Espluga, hi ha la casa del terme. El 1727 l’ajuntament acordà la compra d’una casa a les Planes per a fer-hi la nova casa del terme, si bé algunes antigues dependències del comú, com la carnisseria i les tavernes d’oli i de vi, continuaren al nucli antic de Sota-ribes.
L’ermita de Sant Pau és dalt un turó (75 m d’altitud), al NW del poble. Documentada des del 1485, l’edifici actual fou construït entre el 1744 i el 1804, amb les almoines dels fidels. Conserva un altar major barroc, dedicat a sant Pau i amb imatges de la Dolorosa i de sant Magí, una pica de beneir (segle XVI?) i, entre els nombrosos exvots, una fragata en miniatura. S’hi accedeix per un camí de carro que surt de les Parellades, a mig camí del qual hi ha un minúscul oratori, Sant Pau Xic. S’hi celebra la diada de Sant Pau, al gener.
La Torre del Veguer
La Torre del Veguer és una antiga possessió senyorial a l’indret de l’antiga quadra del Cortei, quadra que segons el fogatjament manat fer el 1359 tenia un sol foc. Pel testament del 1358, hom sap que Guillem de Cortei, que residia a Vilanova de Cubelles, es titulava senyor de la quadra de Cortelio. Sembla que devers el 1400 els frares jerònims fundaren, a la quadra “des Cortei” del terme de Ribes, un monestir que s’anomenà Sant Jeroni de Montolivet, en el qual s’instal·là una comunitat el 1413. Al cap de poc temps, per manca d’aigua i de llenya, els frares abandonaren el lloc i anaren al monestir de la Murtra de Badalona. Després de la guerra contra Joan II, el Cortei passà a possessió de Gaspar d’Avinyó, a qui Joan II havia encomanat el 1464, des del Vendrell, la castlania de Cubelles i de Vilanova. Per testament de Frederic d’Avinyó, del 1601, foren hereus de la quadra del Cortei la seva filla Jerònima i el seu gendre Lluís de Vilafranca. Fou durant la possessió dels Vilafranca que la quadra del Cortei començà a anomenar-se Torre del Veguer, probablement perquè un dels Vilafranca en detingué la vegueria. El 1882 la Torre del Veguer fou adquirida per Josep Ferrer i Vidal, industrial de Vilanova que hi féu força reformes que alteraren l’obra primitiva en un fantasiós i arbitrari castellet. A la seva mort passà al seu fill Joan, que hi afegí un petit teatre on es representaren algunes obres seves. De l’obra antiga resta, encara, algun vestigi, com la portalada de punt rodó amb un escut de marbre amb les armes dels Avinyó (segle XVI), alguns contraforts atalussats i, a l’interior, un gran celler amb tres arcades ogivals i una arcada de mig punt a la cuina. En aquest sector ha estat construïda una urbanització que ha adoptat el nom de la Torre del Veguer, compartida amb Vilanova i la Geltrú.
Els Solers i Puigmoltó
El lloc de Cortils Vell de la batllia de Barcelona és documentat el 1281; el 1556 és documentada la Cortvedra de la quadra dels Solers; probablement a l’edat mitjana hi devia haver ramaderia, posteriorment al lloc dels Solers hi hagué una residència de monjos agustins, als quals el comú de Ribes hagué de manllevar diners els anys 1676-98. Amb la desamortització, l’heretat dels Solers, que tenia 106 jornals de vinya, una gran extensió de bosc i altres conreus, va ser adquirida per Casimir Girona i Agrafel, que hi efectuà algunes reformes durant els anys 1870-83. El palau dels Solers, que és situat 1 km al SE de la Torre del Veguer, va ser construït el 1918 per Eduard Maristany, primer marquès de l’Argentera, que havia comprat l’heretat al banquer Girona; a la dreta del palau hi ha la masoveria on s’elaboraren els vins de la marca Marquès de l’Argentera. El palau fou arranjat com a casino (el Gran Casino de Barcelona, traslladat el 1999 a Barcelona). Al bosc dels Solers es troba ceràmica ibèrica.
El poblet de Puigmoltó és al sud del nucli urbà, amb el qual es comunica per una carretera de construcció recent. Alfons el Benigne atorgà el 1333 una carta de franqueses per a repoblar el lloc de Puigmoltó. Hom tenia notícia ja anteriorment de l’existència de Pere de Puigmoltó (1286). S’hi ha trobat ceràmica romana. Davant el trencall que duu a Puigmoltó hi ha la masia del Carç. Té una capella dedicada a sant Jaume. El 1286 s’esmenta Pere del Carç i Muntaner del Carç, i en la carta de poblament de Puigmoltó, del 1333, s’esmenta el lloc de Carcium. Hi ha una torre quadrada de defensa.
Les Torres
Les Torres és un veïnat situat 2 km al SE del cap de municipi, a 45 m d’altitud, a l’esquerra de la carretera de Sitges a Ribes. Tenia 68 h el 1960, 56 h el 1970 i 67 h el 2005. Es conserven algunes masies de factura medieval, algunes restaurades. Les Barones és una casa molt gran. En la seva restauració sorgí una finestra gòtica, doble, sense columneta. Els darreres de les Barones són ara Cal Vaquero, amb contraforts a la façana. S’han d’esmentar les Cases del Jaques i de Cal Virella. Hom diu que, davant d’aquesta darrera, fins al principi del segle XX hi havia una torre de les tres que, segons l’heràldica, degueren donar nom al lloc. Cal Roig de les Torres, amb façana a ponent, és d’origen antic, modificada en diferents èpoques, tal vegada per darrera vegada al segle XVIII, en què adoptà l’actual forma de tipus basilical. Una finestra dels baixos té una llinda artísticament treballada amb la data 1791. A l’interior es conserven dues premses de barra de l’any 1800 i una premsa de lliura del 1818. Destacat del nucli, en direcció a llevant, hi ha el casal modernista de Cal Miret de les Torres, amb un gran rellotge solar de rajoles vidriades i altres elements decoratius. Seguint el camí de la Fita, de les Torres cap a llevant, hom arriba a les Casetes, on hi ha l’encreuament de la Carretera, antic camí que anava de Sitges a Vilafranca.
Actualment el lloc de les Torres s’identifica amb l’antiga quadra de Vila-roja o de Vila-rúbia. S’esmenta el Mas Junyents, situat a Vila-roja, com a donació testamentària de Ponç de Ribes a l’Hospital de Sant Valentí (1258). La quadra de Vila-rúbia també s’esmenta el 1389 en la compra de tots els drets jurisdiccionals del castell i el terme de Ribes pel bisbe Ramon d’Escales a Jaume de Ribes.
El Clot i antics llocs
Per iniciativa del fabricant de Sabadell Francesc Armengol, promotor de Terramar, es formà un grup financer per a construir un autòdrom (Autòdrom Nacional), situat al sud del terme, prop del límit amb Sitges; el grup financer, presidit per Joan Pich i Pon, inaugurà les obres amb una traca connectada amb la primera barrinada de la pedrera del Pedroell, d’on sortiria la pedra per a construir l’autòdrom, que fou inaugurat el 28 d’octubre de 1923. La pista, d’uns 2 km i dividida en zones per velocitats entre 50 i 180 km, aviat resultà insuficient a causa del gran progrés dels motors. Al cap d’uns trenta anys s’instal·là en aquell lloc una fàbrica d’automòbils anomenada Nacional Sitges, que tampoc no prosperà.
L’autòdrom s’havia erigit en l’indret anomenat quadra del Clot, que en el fogatjament de vers el 1370 tenia 7 focs del beneficiat de la capella de Santa Maria, que es reduïren a 4 el 1378. El nom popular del Clot dels Frares es deu, probablement, a les estades que hi feren els jesuïtes durant el segle XVIII, per anar a prendre banys a l’estiu. La Casa del Clot té una torre quadrada emmerletada.
Un quilòmetre a llevant del Clot dels Frares, sobre Can Baró de la Cabreta, dalt un turonet, hi ha unes ruïnes que han atret l’atenció dels estudiosos. Els germans Miret i Mestre les han identificades com a restes de la fortalesa que el 1316 Bernat Guillem de Ribes començà a erigir al puig de Llop Sanç, sobre el lloc que en diuen el Clot. El lloc de Llop Sanç era esmentat en la carta de franqueses del 1333, però cap indicació precisa no permetia de fixar-ne la posició. El lloc de la Cabreta és documentat el 1286 com a determinatiu de persona. La identificació d’aquest lloc amb el de Llop Sanç no és, doncs, del tot segura.
Vilanoveta i les Roquetes
El poble de Vilanoveta (40 m d’altitud) és situat uns 4 km al SW del cap de municipi, a migdia de la carretera C-31. El 1960 hi havia 178 h i 44 h empadronats el 2005. Els documents més antics que esmenten el lloc són del segle XVII, pels encontorns, però, hi ha alguns masos més antics, com el Mas d’en Serra, Can Mironet i el Mas de Xoriguera. En el seu àmbit queda inclòs un polígon industrial.
El poble de les Roquetes es formà a partir del 1960 al mateix límit del terme de Ribes amb el de Vilanova i la Geltrú. Inicialment fou un barri de treballadors industrials, en la major part immigrats, i actualment en forma part una gran urbanització; el 2005 les Roquetes comprenia 10 925 h i havia iniciat els tràmits per convertir-se en una entitat municipal descentralitzada (EMD). En terreny lleugerament elevat a migdia per la falda de la muntanyeta de Solicrup (el lloc encara era conreat a la segona meitat del segle XIX, ja que formava part de l’heretat de Solicrup, propietat d’Antoni Samà), passa el torrent de la Terrosa, que baixa de Xoriguera. El poble celebra festa major per Sant Joan, al juny, i la festa major d’hivern per Santa Eulàlia, al febrer.
Altres masies i les urbanitzacions
Entre les masies d’interès del terme, a més de les esmentades, es troben la de la Serra, a ponent de Bell-lloc o Sota-ribes. Donen fe de la seva antiguitat els noms de Bernat Sasserra i Giralt Sasserra, que habitaven al terme el 1286. Ja el 1177 s’esmenta una peça de terra del mateix nom que era de la canònica de Barcelona. El 1540 era ja de la família dels Roig de la Serra, que engrandí la casa i la proveí d’una torre quadrada de 10 m d’alçada. Vora seu hi ha el camí que va a la Torre del Veguer i el que duu al Montgròs (358 m), el cim més alt del terme, dalt del qual hi ha diverses antenes i repetidors de televisió i on s’han trobat fragments de ceràmica ibèrica. El camí que duu al Montgròs passa per la masia de la Coma i per la urbanització dels Vinyals (també denominada el Mirador de Sitges), prop del terme de Canyelles.
Al vessant del Montgròs que mira a Vilanova hi ha les masies del Montgròs i de Masalleres. La masia de la Mata s’anomenava antigament el Corral Nou; es troba sobre la carretera comarcal de Vilanova (C-15) i vora seu hi ha un aljub ombrejat per un llentiscle. Can Quadres de la Timba és una gran masia situada vora la confluència de la riera de Jafre amb la de Ribes. Documentada des del segle XIV, hi passa un vell camí al lloc de Jafre pel fons de l’Infern. Davant aquesta masia hi ha la de Can Macià, que s’ha convertit en centre d’una altra urbanització d’estiueig de les que s’han construït els darrers anys al terme de Sant Pere de Ribes. La de Vallpineda, al SE de Ribes, hi fou començada el 1964; la urbanització és sobre la serra que va des del Corral d’en Cona fins a la Creu de Ribes (creu de terme de les més interessants de la rodalia) i d’ací fins a les Torres; s’estén també pel terme de Sitges i és una de les més reeixides. Hi ha un notable edifici, anomenat el Castell, a la part alta de la urbanització, obra de Ricard Bofill.
Les Portes de Ribes, 1,5 km a llevant del nucli urbà, és l’indret on es produïa l’encreuament dels camins medievals de Ribes a Olivella i de Sitges a Vilafranca. Vora seu, Can Lloses, també coneguda com Valles Altos, sFha convertit en punt d’accés d’una gran urbanització. El barri de les Parellades al N del nucli urbà, a la dreta de la riera, té un pont que hi fou construït el 1849. Guillem Parellades és documentat el 1286.
Can Panxampla és una masia l’interès de la qual es limita al fet que va donar el nom al pont de Can Panxampla, de la carretera de Vilanova a Sitges, construït el 1879, darrera obra important de la dificultosa carretera que enllaça totes dues viles costaneres. Es formà prop seu, cap a l’E, la urbanització de Rocamar, que forma una conurbació amb la urbanització dita Minivil·les.
A part les urbanitzacions ja esmentades, n’hi ha ddaltres esparses pel terme, com els Cards, els Colls, el Mas Alba, el Mas d’en Serra, el Mas Perers de Dalt, els Garrofers i Can Pere de la Plana.