i Sant Pere de Rodes | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

Sant Pere de Rodes

SinònimSant Pere de Roda, Sinònimmonestir de Rodes
Arquitectura religiosa
Alt Empordà
SinònimSant Pere de Roda, Sinònimmonestir de Rodes
L’antiga abadia benedictina de Sant Pere de Rodes, a la serra de Rodes
© JoMV
Abadia benedictina del municipi del Port de la Selva (Alt Empordà), situada al vessant est de la serra de Rodes, dominant la badia del Port de la Selva.

Fou un important focus de pietat per a la comarca empordanesa, en especial amb els seus jubileus, els anys que Santa Creu de Maig s’esqueia en divendres, i la seva església monumental és un compendi d’art i d’interès arqueològic. Malgrat això, el seu origen és fosc: l’any 878 era una petita cel·la monàstica discutida entre els monestirs de Banyoles, Sant Policarp de Rasès i la seu de Girona. Prevalgué el domini de Banyoles, però obtingué la independència el 944 per un privilegi de Lluís d’Ultramar, recaptat pel noble Tassi, que sotmeté també el monestir a la Santa Seu. Tassi (926-979) i el seu fill Hildesind

Planta del monestir de Sant Pere de Rodes
© Fototeca.cat
(947-991), que fou el primer abat, donaren l’empenta definitiva a la casa i la convertiren en un gran monestir: ells començaren la reedificació de l’església, que no es consagrà fins el 1022, a causa de la penúria econòmica ocasionada per les depredacions dels comtes d’Empúries i de Besalú. Superada aquesta primera crisi, el monestir conegué un període florent al llarg dels segles XI i XII, que li permeté d’ampliar i gairebé renovar del tot la seva església. El resultat fou el discutit temple actual, de tres naus, la central amb volta de canó i de gran altura, contrarestada per estretes naus laterals amb voltes de quart de cercle. Les naus són separades per massissos pilars, reforçats per columnes adossades, sobre un alt basament, amb capitells ornats d’entrellaçaments i formes vegetals que recullen els arcs torals. L’església té un transsepte amb dues absidioles molt aprofundides i un gran absis central amb girola amb pilars alternats per columnes geminades. Aquest singular temple, precedit d’un atri i amb una portada avui gairebé del tot perduda del Mestre de Cabestany, és un dels més impressionants del romànic català; respon bàsicament a una concepció i execució del s. XII i és, per tant, una renovació del temple que fou consagrat el 1022.

Aspecte del monestir de Sant Pere de Rodes
© CIC-Moià
El monestir, compost inicialment de dotze monjos, havia arribat el 1215 a 25 comunitaris. Entrà tot seguit a la Congregació Claustral Tarraconense i es mantingué amb força vitalitat fins a la fi del s. XIV. Es fortificà al llarg dels segles XIII i XIV i fou una talaia contra la pirateria. A partir del 1447 fou regit per abats comendataris i començà una clara decadència, agreujada per diverses espoliacions, que començaren el 1654, època en què el monestir fou abandonat durant sis anys, i les guerres amb França foren objecte de noves violències i depredacions el 1675 i el 1693, quan el duc de Noailles s’emportà la famosa Bíblia de Rodes, ara conservada a la Bibliothèque Nationale de París. El s. XVIII fou de plena decadència de la vida religiosa; ja el 1726 fou saquejat el monestir, i de nou la casa fou robada per contrabandistes i foren morts alguns servents el 1731; des d’aquest moment els monjos habitaven en cases particulars com a canonges, s’havien repartit els béns i la comunitat s’intitulava capítol. El 1793 la Revolució Francesa obligà a evacuar la casa, i la comunitat es traslladà a Vila-sacra (1798), on començà l’edificació d’un monestir, que no es conclogué per haver passat a residir la comunitat a Figueres el 1809. El monestir fou depredat a partir del 1835, i no començà l’obra de rehabilitació fins el 1928, que fou declarat monument nacional, i fins el 1935, que la Generalitat hi manà les primeres obres de consolidació. Aquestes es reprengueren posteriorment, sobretot a partir del 1973.

Abaciologi de Sant Pere de Rodes

Abaciologi de Sant Pere de Rodes
Abat Període
Hildesind 947-991
Joan 990-992
Pere Agoratxi 992-?
Pere 1008-1030
Ponç 1031-?
Pere Dalmau 1040-1054
Pere 1054-1072
Guillem 1072-1084
Guiscafred 1086
Macfred 1088-1096
Ramon Juiçard 1096-1108
Regimon 1111-1116
Deodat 1118-1138
Arnau de Gaudis 1139
Gausfred 1144
Ramon 1150
Berenguer 1150-1191
Gausfred 1196-1201
Bernat d’Avinyonet 1208-1223
Ponç 1224-1248
Ramon 1252-1292
Ramon de Pont 1293-1302
Arnau de Serrà 1302-1308
Berenguer de Riumorts 1309-1334
Ramon 1334-1347
Arnau 1348
Ramon 1349-1352
Pere 1354
Ramon de Pont 1533-1357
Arnau 1357-1369
Pere 1369-1372
Bertran 1374-1409
Bernat Astruc 1410-1413
Esteve d’Agramunt 1416-1432
Berenguer d’Espasens 1437-1446
abats comendataris  
Joan, cardenal de Sant Pere 1447
Antoni Cerdà, cardenal i bisbe de Lleida 1449-1459
Antoni Alemany, prior de Sant Cugat 1459-1460
Bernat de Margarit, bisbe de Catània 1462-1486
Joan Jordà de Castre-Pinós i Roig, cardenal i bisbe d’Agrigent 1494-1506
Pere, cardenal titular de Sant Ciriac 1508-1532
Ferran Ram 1532-1545
Tomàs de Llupià 1547-1569
Gaspar de Vallgornera 1569-1592
Francesc Queralbs 1598-1612
Antoni de Carmona 1614-1616
Pere Joan Desgüell 1616-1632
Francesc de Ponts i de Turell 1634-1644
Pau Tristany 1648-1660
Joan Baptista de Castellarnau 1663-1670
Francesc de Soler 1674-1686
Rafael de Moner 1687-1698
Feliu de Pinyana 1701-1703
Josep Despalau 1707-1717
Josep de Gaiolà 1721-1739
Francesc de Cortada 1740-1757
Francesc de Guanter i Pi 1757-1793
Joaquim de Clavera i de Guadell 1794-1807
Josep de Viladecans 1820

Col·laboració: 
APl
Llegir més...