La geografia
És emplaçada al centre d’una àmplia badia migpartida pel tómbol del mont Urgull, del qual ocupa l’istme, construït per materials aportats pel riu Urumea, que desguassa a la semibadia del NE, dominada pel mont Ulia. El port de pescadors inicial s’estengué per la semibadia del SW (La Concha), protegida de les galernes pel mont Urgull i l’illa de Santa Clara. La situació vora la vall del riu Oria, ruta de penetració de l’Estat francès a Castella i del golf de Biscaia a Pamplona, la convertí en port de Navarra i empori comercial. Incendiada l’any 1813, més tard s’industrialitzà. El 1864 hi arribà el ferrocarril Madrid-Irun-París, i poc després hi residí la cort d’Isabel II d’Espanya. El casino consolidà des del 1887 aquest nou vessant turisticoresidencial de qualitat, que hi atragué uns 14.000 estiuejants el 1900 (quan a Sant Sebastià no hi havia sinó 38.000 h) fins a superar els 70.000 des dels anys vuitanta. Al segle XX l’edificació vorejà progressivament tota La Concha vers l’W (fins al mont Igeldo) i travessà l’Urumea pel NE, seguint la carretera d’Irun. Ciutat elegant i molt terciaritzada, ha desplaçat la indústria pesant cap a Errenteria i Hernani i el port comercial a Pasaia; juntament amb aquests i altres nuclis forma una aglomeració d’uns 240.000 h. Té les duanes a Irun i l’aeroport a Hondarribia. Té facultats de la Universitat de Navarra, Escola d’Enginyers Industrials i l’Euskaltzaindia o Acadèmia de la Llengua Basca.
La història
D’origen incert de determinar (algú la vol identificar amb la localitat que, en documents antics, apareix amb el nom d’Olarso, Oiarso o Easo), la primera dada certa és la donació que Sanç III de Navarra en feu al monestir de Leyre el 1014. Sanç VI li concedí un fur (1174). Amb la incorporació de Guipúscoa a la corona de Castella (1206), conservà els seus privilegis. El seu port fou important, tant per la pesca d’altura com pel comerç de llana i ferro amb Anglaterra, Flandes i França i, a partir de la creació de la Companyia Guipuscoana de Caracas (1728), de cacau amb Veneçuela. Ocupada pels francesos (1794-95 i 1808-13), i afectada per les guerres carlines, sofrí un estancament, però es recuperà amb la construcció del ferrocarril Madrid-Irun-París i esdevingué el centre turístic de la noblesa i l’alta burgesia madrilenya. El 1930 s’hi concertà el pacte de Sant Sebastià. Durant la guerra d’Espanya fou ocupada per les tropes del general Mola (13 de setembre de 1936). Els darrers anys del franquisme i els primers del postfranquisme ha estat escenari de nombroses manifestacions nacionalistes.
El patrimoni artístic i cultural
Conserva part de les muralles medievals. Del segle XVI és l’església de Sant Vicenç, que té un retaule plateresc; del segle XVIII és la de Santa Maria, obra de P.I. Lizardi i M.de Salazar, acabada, però, per F. Ibero, autor de la façana, barroca amb portada còncava ricament decorada. El convent de Sant Elm (segle XVI), on avui hi ha el Museu Municipal, té la capella decorada per Josep M. Sert. L’Ajuntament (segle XIX) és d’estil neoclàssic. El Club Nàutic (segle XX) segueix les tendències de l’arquitectura racionalista. Des del 1953 hom celebra a Sant Sebastià anualment un important festival internacional de cinema.