i monestir de Sant Sebastià dels Gorgs | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

monestir de Sant Sebastià dels Gorgs

Arquitectura religiosa
Alt Penedès
Priorat benedictí, actualment església parroquial del poble de Sant Sebastià dels Gorgs, al municipi d’Avinyonet del Penedès (Alt Penedès).

El conjunt monàstic

El monestir, que sembla tenir els orígens al s. XI, respon a un conjunt de construccions bastides i reformades en diverses etapes que es palesen tant en l’arquitectura com en els elements ornamentals. Consta d’una església, situada al nord, amb un gran campanar de torre al costat sud-est, i un claustre, adossat al sector sud de l’església i a unes cases modernes que probablement han substituït antigues dependències monacals.

L’església

L’edifici que podem visitar és el resultat de les reformes realitzades després del 1380, durant uns treballs que van afectar l’antic temple i el sector nord del monestir. Té una sola nau, capçada a l’est per un absis quadrat i cobert amb una volta de creueria, amb contraforts als angles. Entre dos contraforts de la paret nord s’obre una capella rectangular, amb volta de canó de perfil apuntat. La nau és coberta per una volta de rajol que amaga l’embigat, suportat per arcs diafragmàtics.

Al mur sud de l’església és on es conserven més elements de l’edifici original del s. XI. Aquesta paret s’allarga més enllà de l’actual façana oest i assenyala probablement el lloc on era situada la primitiva façana. A l’interior, es conserven cinc arcs formers, de petit diàmetre, que arrenquen de pilastres rectangulars i de mènsules, formant dues sèries de dos i tres arcs sobre pilastres. A l’interior de la primera sèrie d’arcs, per sota de la mènsula que els aguanta, hi ha una porta paredada, en arc de mig punt, i a l’intradós d’uns altres dos arcs s’obren dues finestres d’una sola esqueixada. A l’exterior del mateix mur sud, hi ha una altra porta que comunica l’església amb la galeria nord del claustre. L’aparell de la paret s’ha obrat amb carreus a penes escairats, ben disposats en filades horitzontals, mentre que a les portes i finestres els carreus són més treballats. A la part alta del mur es conserva un tros del ràfec, format per dues peces en voladís, suportades per un fris de permòdols motllurats de forma senzilla.

A la façana oest s’obre la porta d’accés al temple. Durant les reformes del s. XVII, la porta que s’havia obert al s. XII va ser desmuntada i muntada de nou, fet que devia comportar la simplificació de la seva estructura i la des­aparició d’alguns elements, com ara els dos capitells a banda i banda de la línia d’impostes. La porta, inscrita dins un cos de paret una mica avançat respecte a la resta del mur que tanca la nau i protegit per un frontó a dues aigües, a manera de teulada, consta d’una llinda i un timpà esculpits que recolzen sobre dues mènsules. El timpà està extradossat per una arquivolta que descansa, en cada extrem, sobre una imposta també decorada. L’escultor —probablement el mateix que va treballar a la galeria est del claustre— va situar en el timpà una Maiestas Domini amb dos àngels a cada costat que sostenen la màndorla mística. Aquest tema, i amb un estil semblant (vestits de formes arrodonides, homes amb rostres molsuts i barbes peculiars), es troba també en els portals de Covet (Pallars Jussà), Pelagalls (Segarra) o Montanyana (Ribagorça), que palesen, com aquí, la influència de l’escola de Tolosa. Una sanefa de dues tiges amb tres fulles que s’entrellacen ressegueix tot el timpà, motiu que també es troba, ara simplificat, a les impostes que aguanten l’arquivolta. Les mènsules que suporten el timpà s’han esculpit amb un atlant (la de la dreta entrant al temple) i una àguila que ataca un lleó (la de l’esquerra).

El campanar és una gran torre de planta quadrada, bastida probablement al s. XI, accessible des de l’absis de l’església, amb el qual comparteix el mur. En aquest mur, i en els altres de la part baixa del campanar, coberta amb una volta de canó, s’obre un gran arc de descàrrega. Al mur sud hi ha una finestra de doble esqueixada i, a l’oest, una porta adovellada i extradossada, que s’obre al claustre. A partir de la planta baixa el campanar va perdre tot el mur est original, segurament en les reformes del s. XIV. Les altres tres façanes presenten una composició semblant, amb un sol nivell de finestres en el terç més alt de la torre, format per dues finestres geminades i acabades en arcs de mig punt adovellats, que recolzen sobre columnes centrals de capitells esculpits del s. XI. Tres capitells encara es conserven in situ, un altre és a la galeria oest del claustre i un va restar durant molt de temps al pati. L’estil respon a una versió simplificada del capitell de tradició califal, i recorda els capitells de l’interior de la capçalera d’Àger (Noguera), amb motius ve­getals de fulles d’acant, molt estilitzades i geometritzades, a vegades decorades amb una sèrie d’incisions. Entre les fulles de la part superior del capitell i les quatre que sobresurten a la inferior hi ha una mena de floró que de vegades és quadrat i d’altres, circular.

A partir del primer pis de les façanes oest, nord i sud, arrenquen tres lesenes —una de central i dues que corresponen a les cantonades—, que pugen fins a les finestres geminades i les emmarquen amb dues arcuacions llombardes. Al primer nivell de la façana sud hi ha, a més, un fris continu, entre lesenes cantoneres, de quatre arcuacions llombardes, dues de les quals, les situades més a l’oest, han estat malmeses per l’obertura posterior d’una porta. A la part més alta dels murs nord i sud hi ha dues finestres, molt alterades pels diferents processos de reforma. Per altra banda, cal notar l’important regruix del mur, fins al primer pis, de la façana oest, que correspon a les estructures originals de la torre. Els paraments del campanar s’han obrat amb un aparell molt cuidat i uniforme, de carreus molt ben tallats i polits.

A l’interior de la sagristia, situada a la planta baixa del campanar, es conserva un sarcòfag amb co­berta de dos vessants, sostingut per dues pa­relles de columnes coronades amb capitells. La cara frontal dels dos capitells davanters és ornada amb uns motius a ma­nera de pinyes, decoració que ja correspon al s. XIV. A la caixa es pot llegir una inscripció del s. XVIII que fa referència als ossos que va trobar un prior dins el sepulcre.

Més interessant, per l’època que aquí ens ocupa, és un sarcòfag, descobert al monestir el 1916 i datat de la primera meitat del s. XIII, que es troba en el Museu Diocesà de Barcelona. És un sepulcre mo­nolític que té el frontal decorat amb l’escena de l’elevació de l’ànima del difunt al cel tractada amb el mateix tipus de composició, tant pel que fa al nombre de personatges com per l’organització, que es troba als sepulcres romans però amb una interpretació cristiana. L’estil de l’escultura del sarcòfag palesa una clara influència de l’escola rossellonesa.

Les restes del claustre

Situat al sud de l’església, el claustre devia centrar les dependències monacals. Malgrat les restes parcials que han subsistit, representa un dels conjunts més interessants de tota l’arquitectura catalana del s. XI, amb una estructura ben complexa. La construcció d’una casa va destruir els costats sud i oest, encara que el porxo de la galeria oest, que hi va quedar incorporat en bona part, s’ha fet visible gràcies a l’obertura d’un pas en el seu interior. L’antic embigat de fusta que cobria les galeries també s’ha perdut.

Les galeries

El porxo de la galeria nord, construït probablement a mitjan s. XI i anterior, per tant, a la resta del claustre, presenta un pilar quadrat al centre i dos pilars rectangulars als extrems units per dues arcades suportades per columnes de fust molt curt que reposen sobre un podi. El porxo de la galeria oest té una composició semblant, amb una alternança de pilars rectangulars i columnes, que en tots dos casos són formats per peces reaprofitades que no encaixen prou bé. El porxo de la galeria est, bastit durant les ampliacions del priorat de la segona meitat del s. XII, només conserva dues arcades de mig punt senceres i part d’una tercera. La seva estructura devia consistir en una sola filera que alternava columnes cilíndriques amb semicolumnes adossades que reposaven directament a terra ja que el porxo no té podi. L’aparell d’aquest porxo meridional s’ha fet amb carreus ben tallats però ara molt erosionats, mentre que la resta de porxos s’ha obrat amb carreuons irregulars, més ben treballats a les dovelles dels arcs i dels pilars, on hi ha grans carreus al llarg i de través.

La de­coració escultòrica del claus­­tre reflecteix les diverses etapes en què va ser construït. Del claustre originari de mit­jan s. XI sembla que cor­res­ponen dos cimacis en forma de mènsula i un capitell situats a la galeria nord. Aquestes peces, que presenten analogies amb un grup de capitells i cimacis de Sant Pere de Rodes (Alt Empordà), són ornades amb decoració tallada amb bisell. La que es distribueix sobre els cimacis, diferent en cada peça, és de tipus vegetal, com ara palmetes o un seguit de brots amb fulles que neixen de la tija, motius que es repeteixen alternativament invertits formant una sanefa.

D’aquest moment fundacional del monestir pot correspondre també la reutilització d’un capitell hispanoromà a l’ala oest. Es tracta d’un capitell de marbre blanc, amb decoració vegetal, que presenta analogies amb una peça conservada a Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). L’ús de peces antigues era un fet habitual durant l’època medieval.

Les arcades de la galeria est, que daten de la segona meitat del s. XII, arrenquen de quatre capitells posats sobre tres pilastres i una columna. Un rosari de perles i puntes de diamant ressegueix les tres arcades i s’estén als angles bisellats dels pilars rectangulars. La decoració dels capitells s’ha treballat amb senzillesa, i és molt probable que els hagi esculpit el mateix ar­tista que va realitzar la porta d’entrada al priorat. El capitell adossat a la pilastra a tocar de l’ala nord té una decoració geomètrica, constituïda per un doble bordó en ziga-zaga, amb incisions perpendiculars a la direcció de la motllura; a la part alta hi ha un floró, treballat també amb incisions, i un collarí en delimita la part baixa. El següent capitell, que corona una columna i es troba sota un cimaci molt aplanat i decorat amb un escacat, s’ha ornat amb quatre parelles de grius afrontats i girats sobre ells mateixos mentre es mosseguen les ales. Es tracta d’un tema molt comú durant el romànic, treballat aquí segons l’estil dels tallers rossellonesos. El tercer capitell presenta també un tema figuratiu: dos personatges amb barba són devorats per dos animals que cavalquen sobre les seves espatlles (segurament representen el destí dels pecadors). El darrer capitell de la galeria només és esculpit a la zona superior de tres cares, amb cinc puntes de diamant, les dues dels angles més grosses que la resta.

Al costat oest del claustre es conserva un edifici abandonat i d’estructura molt alterada. Per les seves característiques podria contenir elements constructius de les dependències de l’antic monestir.

La història

El lloc dels Gorgs es documenta per primera vegada l’any 976, però fins el 1024 no es tenen notícies de Sant Sebastià. L’església es va convertir en monestir l’any 1030, quan en el testament d’Ermengarda, filla del comte Borrell II de Barcelona, es realitzaven diverses donacions i es disposava que s’hi establissin quatre monjos. Mir Geribert, fill d’Ermengarda, es va ocupar de la dotació del cenobi. En poc temps va esdevenir el principal monestir del Penedès, l’Anoia i el Baix Llobregat, però el 1052 Mir Geribert el va convertir en un priorat vinculat a Sant Víctor de Marsella, centre d’irradiació de la reforma gregoriana. L’abat de Sant Víctor, Miró, va designar Durand, monjo de Marsella, com a prior. El 1059, quan l’abat Miró ja era mort, Mir Geribert va establir que Sant Sebastià restaria per sempre més sota la protecció de la seva família, els Santmartí.

El domini del priorat comprenia les terres que l’envoltaven i altres alous escampats per tot el Penedès. L’any 1095, Arnau Mir de Santmartí, fill de Mir Geribert, va cedir al cenobi la par­ròquia de Sant Pau de l’Ordal, del terme del castell de Subirats, cessió que va provocar l’enfrontament dels priors amb els castlans del castell de Subirats, fins que el 1147 fou reconegut el domini del priorat sobre l’Ordal. Amb la crisi del s. XIV, el priorat va entrar en decadència, la comunitat es va reduir, i l’últim prior elegit per Sant Víctor de Marsella, Nicolau, cardenal de Sant Sixt, no va visitar mai el cenobi. El 1409, mitjançant una butlla del papa Benet XIII, va passar a dependre de l’abadia de Montserrat, i hi va desaparèixer la vida comunitària.

Malgrat les obres realitzades a la capçalera de l’església durant el s. XIV, el conjunt va acabar en estat ruïnós al s. XVI. Les últimes reformes documentades daten del 1606. El priorat va des­aparèixer definitivament entre el 1821 i el 1835, any en què va ser adquirit per particulars. L’església, considerada un annex de la parròquia d’Avinyonet, va esdevenir parròquia independent el 1851. A partir del 1961, i sobretot entre els anys 1970 i 1973, s’hi van realitzar diverses campanyes de restauració.

Col·laboració: 
APl
Data de revisió: 
2016-03-01
Llegir més...