Situació i presentació
Limita al N i l’E amb Mura, al SE amb Rellinars (Vallès Occidental), al S amb Castellbell i el Vilar, l’enclavament de Monistrol de Montserrat i Marganell i a l’W amb Castellgalí i Manresa.
El topònim del municipi conté l’esment explícit de la vella parròquia de Sant Vicenç, nucli original de la població, existent almenys des del segle XII, i del petit castell sota l’empara i domini del qual visqué durant llargs segles.
Les terres del municipi formen una conca d’erosió, que limita al N amb els relleus tabulars de Castellgalí i Cirerencs, que s’allarguen fins al Confon, o mesclant dels dos rius, i amb les serres laterals de Vallhonesta i de Castellet, a l’E i l’W respectivament de la vall. Les terres del municipi de Sant Vicenç de Castellet s’estenen pel pla al·luvial i les serres i les petites valls dels marges muntanyosos. El Llobregat travessa calmós, de cap a cap i en direcció N-S, tot el terme. No hi ha altres corrents fluvials importants; només les petites rieres, o més aviat torrents, del Rubió (o de Vallhonesta) i de Castellet, afluents del riu principal, que drenen els sectors perifèrics del territori situats respectivament a l’esquerra i a la dreta del seu curs. La llarga serra de Sant Jaume —contrafort del sistema de Sant Llorenç del Munt que avança fins al Llobregat— assoleix el punt més alt del terme (543 m) al sector NE, entre Vallhonesta i la riera de Santa Creu, de Mura. Altres accidents orogràfics remarcables són el puig Soler (523 m), el turó de Castellet (277 m) i el serrat de la Beguda (292 m) a migdia, en la divisòria d’aigües amb la riera de Marganell.
El terme comprèn, a més del poble de Sant Vicenç de Castellet, cap administratiu, els ravals del Clot del Tufau (51 h el 2001), Can Xesc (224 h el 2001) de Vallhonesta, de la Farinera (de la Carretera o de l’Altra Banda), del Raval Nou i de les Boades (12 h el 2001), compartit amb el terme de Castellgalí, i la urbanització de la Balconada (214 h el 2001). Travessa el terme la carretera C-55 d’Abrera a Manresa i l’autopista de Terrassa a Manresa. Cal ressaltar l’existència de dues línies de ferrocarril: la de Barcelona a Lleida, de la RENFE, que tanta importància tingué en el desenvolupament de la població, i la línia dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, de Barcelona a Manresa.
La població i l’economia
En els censos de població (santvicentins) de Floridablanca (1787) figuraven un total de 51 h a Sant Vicenç de Castellet, als quals cal afegir-ne 58 més que habitaven a Vallhonesta. El 1846 tenia unes 30 cases i 195 ànimes. El 1860, però, el poble tenia ja 404 h, a part 158 h més que habitaven al terme. El motiu d’aquest increment foren les obres del ferrocarril de Barcelona a Saragossa i la instal·lació de la primera indústria tèxtil.
El castell de Castellet de Bages
© Fototeca.cat
El poble va créixer gràcies a la immigració de pobles i masos de la rodalia rural i de comarques i de regions llunyanes. Al segle XX, el creixement fou particularment important durant dos períodes, entre el 1920 i el 1930 i entre el 1950 i el 1960. En les darreres dècades del segle XX, la forta crisi que ha patit també s’hi ha deixat sentir, i el nombre d’habitants ha baixat lleugerament: 7.625 h el 1986, 7.393 h el 1991, 7.419 h el 1996 i 7.37 h el 2005. La població ocupada del terme es dedica principalment al sector dels serveis i a l’industrial.
Una bona part del territori és ocupada per pastures, brolles i algunes pinedes de pi blanc. Pel que fa a l’activitat agropecuària, els principals conreus són les hortalisses, l’olivera, els presseguers i els ametllers, i es complementa amb la ramaderia. Té una gran tradició i un extraordinari valor econòmic l’explotació de les pedreres situades al voltant del poble. La pedra de Sant Vicenç (calcària i blava) té fama i acceptació per part d’arquitectes i constructors; brunyida, té un aspecte de marbre negre, molt decoratiu. També s’extreu pedra sorrenca, de qualitat inferior.
El 1850 s’instal·là la primera indústria tèxtil, la fàbrica Mercader, indústria cotonera a la qual s’afegiren altres fàbriques del mateix ram, fins que Sant Vicenç es convertí en un dels primers centres industrials de la comarca. Actualment la diversificació industrial és molt important, i el municipi compta amb vuit polígons industrials. Pel que fa al comerç, s’hi celebra mercat setmanalment.
El poble de Sant Vicenç de Castellet
El poble de Sant Vicenç de Castellet (176 m; 7 506 h el 2006), que el 1937 canvià el seu nom pel de Castellet de Llobregat, és gairebé del tot situat a l’esplanada de l’esquerra del Llobregat, en terrenys que foren de les primitives masies Gimferrer i Sant Joan. La primera urbanització, que llavors comprenia tres carrers: de Migdia (o Gran), de Castellet i de Sobre-roca, data del 1871. El poble s’enfilà, fins i tot abans de la urbanització sistemàtica de la part baixa, pel sector del camí vell de Vallhonesta (raval de les Roques), proper al Mas Sant Joan de Dalt.
L’església parroquial de Sant Vicenç de Castellet esdevingué sufragània de Castellbell fins al darrer terç del segle XIX. En independitzar-se de l’antiga parròquia matriu, li arrabassà també l’altra sufragània, Sant Pere de Vallhonesta, que passà a dependre’n. Al segle XVI, hom té notícies d’un temple situat vora el Mas Gimferrer. El 16 de novembre de 1879 era beneïda la primera pedra del modern temple parroquial, projectat per Josep Torres i Argullol i habilitat per al culte el 1888. Després de l’incendi que sofrí el 6 d’octubre de 1934, es va acabar segons el projecte de l’arquitecte Josep M. Pericas. La decoració interior és obra de Fèlix Albagés, pintor i escultor.
El poble de Sant Vicenç de Castellet té una important vida cultural. L’agrupació més antiga és la Societat Coral l’Estrella (1888); no menys importants són l’Ateneu Sant Vicenç de Castellet (1920) i l’Agrupació Sardanista (1950). Com a centres culturals, cal destacar entre altres el Centre Cultural Popular Carme Baldelló i la Biblioteca Popular Salvador Vives i Casajuana (1950). El nombre de grups esportius també és força destacat.
La festa major d’hivern se celebra el dia 22 de gener i el segon cap de setmana de juliol s’escau la festa major d’estiu. Per la Segona Pasqua és destacable el ball popular de gitanes, tradició típicament vallesana que van introduir a Sant Vicenç un grup de picapedrers de Caldes de Montbui al principi del segle XX.
Altres indrets del terme
Entre els altres indrets del terme hi ha l’agregat de Vallhonesta i l’ermita de Castellet. Al costat de l’ermita hi ha el castell de Castellet.
Com a conseqüència de la seva antiga industrialització, Sant Vicenç conserva interessants testimonis de patrimoni industrial. Destaca la seva gran estació ferroviària del Nord, on encara es poden observar el moll de mercaderies, els dipòsits d’aigua o la plataforma giratòria, que permetia el canvi de locomotores.
La història
El turó de Castellet és la fita històrica principal, on hi ha el que resta de l’antic castell i l’ermita de la Mare de Déu de Castellet. Els antecedents del castell i la senyoria de Castellet de Bages es remunten al segle X. El diminutiu amb què fou sempre anomenat Castelleto subtus Menresa “Castellet més avall de Manresa”, diu una escriptura datada el 1099) expressa prou clarament l’escassa importància de la fortalesa. Fou patrimoni de la mitra d’Urgell fins que el bisbe Arnau de Preixens, el 1179, el vengué al rei Alfons I el Trobador (dit el Cast). Més endavant fou domini dels Castellet, documentats des del 1279. La senyoria feudal s’extingí amb el primer i l’últim baró de Castellet, Marià d’Alegre i d’Aparici, el qual, en morir el 1831 sense successió, llegà els seus béns a l’hospital barceloní de la Santa Creu.