i Sant Vicenç de Montalt | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sant Vicenç de Montalt

Nom adoptat el 1937 per al municipi deLlavaneres de Montalt, SinònimSant Vicenç de Llavaneres
Nom adoptat el 1937 per al municipi deLlavaneres de Montalt, SinònimSant Vicenç de Llavaneres
Plaça de la casa del comú de Sant Vicenç de Montalt
© Fototeca.cat
Municipi del Maresme situat al llarg de la costa de llevant de Mataró, entre Sant Andreu de Llavaneres i Caldes d’Estrac, envoltat pel N i l’E per Arenys de Munt i Arenys de Mar, respectivament.
Població: 
5.627 h
[2009]
Extensió: 
8 km2

Situació i presentació

El sector septentrional forma part del sector de la Serralada Litoral del massís de la serra del Corredor, que s’estén als peus del turó de Montalt (597 m), cim culminant del terme, al límit amb el de Sant Andreu de Llavaneres i el de Dosrius. De les diverses rieres que davallen de la part muntanyosa, es destaquen la riera del Balís, límit amb Llavaneres, la riera de Sant Vicenç, que travessa el poble de Sant Vicenç de Montalt, la riera dels Gorgs i la de Caldes, límit de llevant i important fita divisòria històrica entre les diòcesis de Barcelona i de Girona i entre les terres del vescomtat de Cabrera i les del terme del castell de Mataró. Fou anomenat Sant Vicenç de Llavaneres fins el 1935 (que va obtenir de la Generalitat de Catalunya l’aprovació del nom actual) i també Llavaneres de Montalt el 1937.

Formen el municipi el poble de Sant Vicenç de Montalt, cap municipal, i diversos nuclis i urbanitzacions. La costa és resseguida per la carretera N-II de Barcelona a França (antic camí ral) i per la línia del ferrocarril de Barcelona a Girona. Des de la carretera nacional hi ha un brancal d’uns 2 km que porta al poble de Sant Vicenç, i al N d’aquest mateix nucli i en direcció W-E passa la carretera local de Mataró a Arenys de Munt, on enllaça amb la C-61, que va d’Arenys de Mar a Sant Celoni. L’autopista C-32 de Montgat a Palafolls creua el terme a tocar del poble de Sant Vicenç, on té accessos d’entrada i sortida.

La població i l'economia

La població (santvicentins) era relativament important ja al segle XV, quan encara depenia eclesiàsticament de Sant Andreu de Llavaneres: 45 parroquians o focs (unes 225 persones) el 1421. Al segle XVIII gairebé es va duplicar (de 385 h el 1718 va passar a 641 h el 1787), però des d’aleshores va restar molt estacionària (682 h el 1860, 658 h el 1900) fins al segle XX, que ha tingut un procés demogràfic de signe generalment positiu, especialment els darrers anys: 823 h el 1930, 959 h el 1940, 947 h el 1960, 939 h el 1970, 1.175 h el 1981, 1.600 h el 1991 i 3.847 h el 2001. L’any 2005 s’arribà als 4.771 h.

La zona muntanyosa manté els boscos de pins i alzines malgrat les urbanitzacions que s’hi han construït. L’agricultura, que havia estat una de les activitats bàsiques de la població, s’ha vist notablement reduïda davant la creixent funció de zona de segona residència i estiueig. Quasi han desaparegut les vinyes que s’enfilaven pels vessants de la muntanya i es conserven en petita proporció els productes hortícoles tradicionals (maduixes i hortalisses). L’antiga tradició de les puntaires va comportar la creació d’una petita indústria tèxtil, que es manté dins unes discretes dimensions. La indústria de la construcció, que havia assolit un bon desenvolupament en la dècada del 1960, va patir la crisi general dels anys vuitanta, però a partir de mitjan decenni va iniciar una recuperació.

La funció residencial es troba molt diferenciada entre el sector septentrional del terme i el marítim. Al primer hi ha urbanitzacions de molta categoria, com Supermaresme, el Rocar, la Ferrera, la Plana d’en Marent i Can Pi i alguns grans xalets de luxe (es destaca el de la família Balañà, obra d’Antoni Bonet i Castellana), mentre que a la façana marítima hi ha grans blocs d’apartaments entre els jardins de l’antic convent de germans gabrielistes i el barri de les Ànimes (Montalt Parc) —barri marítim format a partir del segle XVIII, paral·lel al poble “de dalt”, que no va prosperar per la proximitat del nucli urbà de Caldes d’Estrac (la zona urbana de Caldes s’estén en una bona part pel sector marítim dins el terme de Sant Vicenç de Montalt)—, entre d’altres, i un sector d’hotels, xalets i apartaments que es disposen al llarg del passeig del Marquès de Casa Riera. Entre les nombroses infraestructures esportives del municipi, cal mencionar les instal·lacions del Club de golf Sant Vicenç de Montalt.

El poble de Sant Vicenç de Montalt

El poble de Sant Vicenç de Montalt (2.655 h el 2006) és situat a 142 m d’altitud, al sector interior del terme, enlairat en un turó prop de la riera de Sant Vicenç, dominant la mar. Conserva el caràcter tradicional, amb cases antigues (dels segles XVIII i XIX) que es van anar agrupant prop de l’església en carrers costeruts centrats per la plaça on hi ha la casa del comú. A la dreta de la riera hi ha un antic raval i vers llevant, prop de la carretera d’Arenys de Munt, s’ha creat el barri d’habitatges de Montaltnou. L’església parroquial de Sant Vicenç de Montalt (dita abans de Caldes o de Llavaneres) va ser bastida damunt la primitiva a la fi del segle XVI, arran de la independència com a parròquia. La construcció es va iniciar el 1591 (va ser contractat el mestre de cases Dionís Torres de Calella) dins l’estil gòtic tardà, freqüent encara a l’època. És d’una nau, amb campanar de torre quadrada i té fortificacions que encara dominen la façana; el portal, simple, renaixentista, coronat per un frontó triangular, és del 1598, obra de Pierre Dalquer. El magnífic retaule renaixentista i barroc d’Agustí Pujol (1616-18), fet en col·laboració amb Gabriel Munt i Sebastià Carbonell, d’una banda, i els retaules del Roser, obra de Domènec Rovira (1648) i Josep Tremulles, i de Sant Isidre, obra de Pau Costa (1704), ambdós magnífiques mostres del barroc, de l’altra, van ser cremats juntament amb altres objectes d’art el 1936. De la parròquia depèn el Casal del Delme, un dels centres d’activitats locals, entre les quals figura l’orfeó, que manté les tradicionals caramelles. L’antic ajuntament ha estat rehabilitat com a casa de cultura i biblioteca.

Casa del Passeig Marítim
© Alberto González Rovira
Entre les cases més notables del nucli urbà hi ha la de la família Móra, que va heretar el títol del marquesat de Casa Riera i està emparentada amb la reina Fabiola de Bèlgica; la masia de Can Brunet, amb una torre de defensa quadrada; la casa dita la Mongia, amb una notable torre medieval, i Can Coll (o Can Rams), a l’entrada de la població. Al sector més pròxim a la mar hi ha laantic convent dels germans gabrielistes, voltat d’un gran parc, amb la notable torre del Baró. Al passeig del Marquès de Casa Riera, continuació del Passeig Marítim de Caldes, hi havia notables torres modernistes i del començament del segle XX, algunes de les quals han estat substituïdes per blocs d’apartaments.

Dins el terme hi ha un bon nombre de masos antics, alguns de restaurats, com Can Misser (segle XVI, amb esgrafiats notables a la façana), Can Móra de Dalt (segle XVIII), Can Riera, la Casa Nova, Can Montalt, Can Solà, Can Sègal, Castell de Ca l’Oliver o Can Milans del Bosc (segle XVII, d’on procedeix el llinatge de militars homònim) i Can Berto.

El Museu del Pessebre de Catalunya acull una exposició permanent de més de 50 diorames de pessebristes de tot el païs, i també una exposició de figures de pessebres dels millors escultors. La vila també disposa d’un Museu Etnològic.

Sant Vicenç celebra la festa major d’hivern pel 22 de gener i la festa major d’estiu pel 15 d’agost. Altres actes festius són la castanyada popular i la fireta de Nadal.

La història

La primera vegada que surt esmentat el topònim de Montalt és el 1017 (o 1016), en un document exhumat per Fidel Fita i Carreras i Candi on consta l’existència d’un castell de Monte Alto, que hauria tingut un extens terme entre la riera de Caldes i la capçalera de la d’Argentona (Dosrius), castell que desapareix molt aviat de la documentació (hi ha restes d’una construcció de pedra molt antiga al cim del Montalt). Ja avançada la segona meitat del segle XII consta l’existència de l’església de Sant Vicenç (1169, 1174, 1188), que és determinada com a Sant Vicenç de Caldes o de Llavaneres. Aquesta església, que presidia una població rural disseminada en masos, va ser inicialment parròquia i després va passar a sufragània de la de Sant Andreu de Llavaneres. Totes dues formaven part del terme del castell de Mataró, de jurisdicció reial, i el 1543 van aconseguir conjuntament de Carles V el privilegi de separar-se de la vila de Mataró, que Felip II de Castella va confirmar el 1552 en les corts de Montsó; en les mateixes corts Felip II va concedir a Sant Andreu i a Sant Vicenç de tenir consell municipal. En un decret del bisbe Joan Dimes Lloris del 1577 l’església de Sant Vicenç aconseguia la independència parroquial de la de Sant Andreu de Llavaneres (la butlla de Gregori XIII confirmant la separació és del 1584), desig expressat ja de molts anys abans, i la divisió eclesiàstica va afavorir la divisió civil en dos municipis. Efectivament, al juny del 1599 Felip III de Castella, des de la cort de Barcelona, concedia a la parròquia de Sant Vicenç de formar consell municipal propi separat del de Llavaneres.

Col·laboració: 
TLlC
Llegir més...