Situació i presentació
Limita al NE amb Sant Pere de Torelló, al S amb Torelló i a l’W amb Orís. Té una forma com de tascó entre els termes de Torelló i de Sant Pere de Torelló. La base d’aquest tascó és al sector NW, i va des del puig dels Tres Batlles (825 m) fins a sobre Borgonyà, a tocar del Ter. Aquest és el sector més accidentat i menys poblat del terme, el qual limita amb l’antiga parròquia de Saderra, que al segle X formà també part del terme del castell de Torelló. La seva punta, en canvi, es troba vers els masos Collfred i Calverons, on coincideix amb els altres dos termes torellonencs, a poca distància dels límits municipals de Santa Maria de Corcó o sector de Sescorts. Biogeogràficament, les seves terres són dins el domini de la vegetació eurosiberiana i potencialment s’hi faria un bosc de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis).
El terme, que el 1937 hom conegué amb el nom de Lloriana de Ter, comprèn, a més del poble de Sant Vicenç de Torelló, cap de municipi, els nuclis de Borgonyà i Vila-seca, a més de diverses masies esparses arreu. Travessa el municipi una carretera local que uneix el poble amb els de Sant Pere de Torelló i Torelló.
La població i l’economia
Les primeres dades de població (santvicenços) són del 1553 i fan referència a 12 famílies. L’espectacular augment que es donà al llarg del segle XVIII no es mantingué, però, durant la primera meitat del segle XIX. Tot i això, durant la segona meitat del segle la població es triplicà. El terme de Sant Vicenç de Torelló ha mantingut una lleugera tendència al creixement. El 1991 la població era de 1.702 h que van ascendir a 1.806 h el 2001 i a 1.927 h el 2005.
Pel que fa a l’economia, l’agricultura es basa principalment en el conreu de cereals (ordi, blat) i la ramaderia se centra en la cria de bestiar porcí, boví i de conills.
L’activitat industrial ja era força destacada al segle XIX i com en altres indrets de la comarca es crearen al municipi colònies industrials. La colònia Vila-seca rebé el nom d’un antic mas, prop del qual foren creades cap al 1880 les dues indústries de filatures de Frederic Marcet i Francesc Sindreu i la de Ferran i Pere Almeda i successors de Rafael Puget. Aquestes dues fàbriques es fusionaren el 1932 i es creà la indústria Almeda, Alemany i Companyia. A Borgonyà, l’empresa Fabra i Coats (posteriorment Coats Fabra) va iniciar la seva activitat el 1890 i va ser considerada durant molt de temps la més important de la comarca. L’any 2000 va tancar les seves portes després d’un període de crisi. Actualment les principals indústries establertes al terme es dediquen al sector tèxtil, metal·lúrgic i a la construcció. Destaquen també les empreses relacionades amb el sector agropecuari.
El mercat setmanal se celebra els diumenges i des del 1988 es fa el Mercat de l’Avet, pel desembre, a la mateixa plaça de l’Ajuntament.
El poble de Sant Vicenç de Torelló
El poble de Sant Vicenç de Torelló (555 m i 1.401 h el 2005) es troba enmig del terme, en un petit serrat, abocat a la vall del Ges, prop de la carretera de Torelló a Sant Pere de Torelló. Principalment és format per dos sectors. El sector antic es troba al voltant de l’església parroquial de Sant Vicenç, documentada des del 1059, i anteriorment continuava amb un segon nucli vers el N, conegut per raval de Serrallonga.
L’església parroquial de Sant Vicenç de Torelló
© Fototeca.cat
És un poblet de formació moderna que encara no existia al segle XVI. El 1626 només hi havia quatre famílies entorn de l’església. Sembla que a la baixa edat mitjana tenia un petit nucli o sagrera, que desaparegué arran del despoblament dels segles XIV i XV. La proximitat de Torelló i el desenvolupament de la indústria en aquesta zona han estat la causa del notable creixement del poble.
L’església de Sant Vicenç de Torelló, un bell edifici romànic, fou anomenada esporàdicament Sant Vicenç de Cervià, i es refeu a la fi del segle XI amb un edifici de nau i petit creuer, amb un gran absis i un campanar de torre. Al segle XII hom li afegí un gran atri a la banda de migdia, on hi havia l’antic portal. Les noves devocions sorgides a la fi del segle XVI foren causa de l’afegitó de capelles laterals, i d’una transformació més radical el 1624, quan es construí una nova portada en el mur de ponent i s’hi afegí l’antic atri o galilea a manera de nau secundària. Al Museu Episcopal de Vic es conserven les taules d’un retaule gòtic de Joan Gascó, pintat vers el 1520 i dedicat a sant Vicenç, i que havia estat traslladat a Borgonyà, d’on el recollí el bisbe Morgades.
D’entre les diferents celebracions que tenen lloc al poble de Sant Vicenç, destaquen la Calçotada (única a la comarca) del mes de febrer, la festa major d’hivern, que s’escau al gener, en honor a sant Vicenç, i la d’estiu, el primer cap de setmana de setembre. El 1991 es recuperà el contrapàs llarg, anomenat El Divino, dansa popular que s’havia ballat a Catalunya i una bona part del Rosselló fins ben entrada la segona meitat del segle XIX. Aquest ball és documentat durant la primera meitat del segle XVI i el seu origen és religiós, com es fa ben palès en el caràcter greu i auster dels moviments que el caracteritzen. En Miquel Puigbó fou qui deixà aquest tradicional llegat. El Divino es balla el dissabte de rams a la plaça de l’església del poble.
Altres indrets del terme
Vila-seca, Borgonyà i les masies
El nucli de Vila-seca (128 h el 2005), antiga colònia fabril del terme, es manté com a nucli residencial, malgrat la crisi de la seva indústria, ja que es troba prop de Torelló. Creada entorn del 1880, el 1883 s’hi erigí una església dedicada a la Sagrada Família.
Prop de l’enllaç de la carretera C-17 de Barcelona a Ripoll amb la local provinent de Torelló hi ha el nucli de Borgonyà (398 h el 2005), a l’extrem W del terme, en un revolt del Ter. Rep aquest nom tradicional d’una masia i antic santuari marià, dedicat a la Mare de Déu de Borgonyà i existent al segle XIII. El 1890 s’hi inicià la construcció d’una gran indústria de filatures (Filatures del Ter o Fabra i Coats), que hi construí també una colònia per als obrers i reedificà l’antic santuari, que fou beneït pel bisbe Morgades l’any 1895. La colònia de Borgonyà és coneguda també amb el nom dels Anglesos. Els seus habitatges, de construcció típicament anglesa, amb els seus jardins, constitueixen un bonic indret. La festa major s’escau el 25 de juliol, en honor a sant Jaume.
Les masies antigues del terme eren Borgonyà, el Jolis, la Roca, mas Grau (o Guerau), el Vilar, el Camps, el Puig, el Pontí, el Viver i Vilardell, algunes de les quals mantenen la funció tradicional; altres, en canvi, s’han transformat en casal residencial, com l’antic mas del Viver, situat a l’entrada de la població. Cal fer esment, a més, d’altres masos nous, com la Riereta, Cal Cisquet, Comadebò o Can Peix.
El castell de Torelló
El castell de Torelló, emplaçat en un turó de 781 m, era el centre jurisdiccional de la vall, gairebé al límit amb Sant Pere de Torelló. Una part de la seva antiga torre és visible des de tota la vall, i és pràcticament l’únic vestigi que queda, perquè només es veuen els fonaments dels antics murs i de la porta. Les muralles i defenses foren abatudes el 1554 per tal que el castell no servís de refugi als bandolers.
La possessió del castell representava la del domini i la jurisdicció del seu terme. Tanmateix, mai no fou residència dels seus senyors, i estigué només a cura de cavallers castlans.
La seva història i existència és coneguda des del 881. El seu domini era de la casa comtal, i estigué algun temps (1017-1030) en poder dels comtes de Besalú. Entre els feudataris i senyors més antics hi hagué la família Besora, que el mantingué fins als volts del 1050; després tornà al domini directe dels comtes, que vers el 1090 l’infeudaren als Montcada. Per aquest temps se’n separà la parròquia de Sant Marcel de Saderra, que consta que hi havia estat unida des del 930. Entre el 1009 i el 1312 el rei la confiscà als Montcada, i després de diversos infeudaments la vengué a carta de gràcia a Pere de Milany, i els Milany la vengueren a Bernat de Cabrera el 1351. Es pot dir que a partir d’aquest moment no se separà ja més del domini dels Cabrera, creats comtes d’Osona el 1356, ja que, si bé el rei se n’emparà en algunes ocasions, continuà en els Cabrera, en llurs successors, els marquesos d’Aitona (1577), i més tard en els Medinaceli, fins al principi del segle XIX.
Sant Vicenç i Sant Pere de Torelló formaren una batllia pròpia i independent de la de Sant Feliu de Torelló entre el 1630 i el 1806. El 1806 Sant Vicenç assolí la seva independència i es constituí en municipi propi, amb la mateixa demarcació que ha conservat fins avui dia.