i São Tomé i Príncipe | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

São Tomé i Príncipe

Nom oficial deRepública Democrática de São Tomé e Príncipe (pt)
Estat
São Tomé i Príncipe
Nom oficial deRepública Democrática de São Tomé e Príncipe (pt)
Catedral de Nossa Senhora da Graça a la capital de São Tomé i Príncipe, São Tomé
© Henryk Kotowski
Estat insular d’Àfrica, al golf de Guinea; la capital és São Tomé, a l’illa homònima.
Població: 
172.000 h
[est. 2012]
Extensió: 
1.001 km2

La geografia

El país comprèn les illes de São Tomé (836 km2) i Príncipe (128 km2) i diversos illots, la majoria dels quals deshabitats: Caroço, Pedras, Tinhosas, Rôlas, etc. En el relleu es destaca el pic São Tomé (2 024 m) a l’illa homònima; les muntanyes de Príncipe culminen a 948 m. El clima és càlid i humid, amb una temperatura mitjana anual de 25°C. El sector primari ocupa més de la meitat de la població activa. A les dues illes hi ha conreu de cacau, cafè, palma d’oli i coco. El cacau havia constituït una autèntica monocultura, amb el màxim de producció a començament de segle. Però l’empobriment dels sòls, l’arcaisme de les tècniques, les plagues i la competència d’altres conreus n'han minvat contínuament la producció. També són importants les bananes i, a una altra escala, la cincona. La base de la subsistència és la mandioca, però cal importar el 90% dels aliments. Bestiar boví, oví, cabrum i porcí. La pesca és en expansió, sobretot la de tonyines, però són més importants les compensacions que paguen per poder-hi pescar França, Portugal, Angola i la Unió Soviètica. El sector secundari ocupa el 13% dels treballadors (5% a les manufactures, que només aporten el 4% al PIB). Hi destaca el subsector constructiu, però no hi ha mines, i l’electricitat d’origen hidràulic representa el 27%. Manufactures de cervesa i altres begudes, sabó, productes tèxtils, de l’alimentació (farina de moresc, pa, copra, oli de palma, glaç), fusta escairada, sabó i calç. Les comunicacions són deficients, i l’aeroport principal és a São Tomé. Els ports principals són Ana Chaves (a São Tomé) i São António (a Príncipe). Hom importa, per ordre de volum, farina de blat, arròs, petroli, sucre, vi i cervesa, en canvi de cacau (90% del valor el 1981) oli de palma, bananes, cafè i copra. Només és cobert el 47% de les importacions. La balança de serveis i transferències també és desfavorable, així com la balança corrent. La unitat monetària és la dobra. Després de la independència hom nacionalitzà les 28 plantacions de cacau més importants. Però el 1985, cercant una solució econòmica per a l’agricultura, hom invità el capital estranger a gestionar les 15 més importants, estimulà la propietat privada i començà de liberalitzar el mercat, tot renunciant al monopoli estatal del comerç exterior i passant d’una economia socialista a una de mixta. El PIB cresqué, durant el decenni 1970-80 un 1,2% anual, però la caiguda del 1981 (-10,6%) reduí la mitjana de 1970-81 a +0,19% anual. El PNB per habitant que en resultà és de 370 dòlars. La majoria de la població és mulata, a conseqüència del mestissatge entre colons portuguesos i africans negres. São Tomé concentra el 95% de la població del país. La llengua oficial és el portuguès, però hi coexisteix una llengua criolla. Més de les dues terceres parts dels habitants són catòlics, mentre que la resta pertany a diverses confessions protestants. Independent des del 1975, la constitució del 1982, que proclamava com a partit únic el Movimento de Libertação de São Tomé e Príncipe (MLSTP), fou substituïda per l’aprovada en referèndum el 1990 que defensava el pluralisme polític. L’assemblea nacional popular és l’òrgan suprem de l’estat i és integrada per 40 membres nomenats pel MLSTP. El president de l’estat, elegit per l’assemblea, deté el poder executiu. El país és membre de l’ONU i de l’OUA.

La història

En el moment del seu descobriment, el 1470, per Pedro Escobar i Jõao de Santarém les illes estaven deshabitades, i no passaren a jurisdicció portuguesa fins el 1522. Alvaro de Caminha introduí la canya de sucre des de Madeira el 1483 i fou l’únic territori africà que es lliurà a aquest conreu. El 1494 arribaren 2 000 jueus castellans, que conrearen la canya de sucre amb èxit. Una revolta dirigida per un grup d’angolesos (1574-96) fallí. Al s. XVIII les illes esdevingueren un important centre del tràfic d’esclaus i del conreu de canya de sucre, cacau i cafè. L’abolició de l’esclavitud (1830-80) malmenà l’economia illenca, i durant el s. XX hi hagué diverses revoltes populars, entre les quals es destaca la del 1953. El 1960 fou creada la primera organització nacionalista, el Movimento de Libertação de São Tomé e Príncipe (MLSTP). Arran de la independència de l’arxipèlag (1975), el poder passà al MLSTP, que establí un règim de partit únic, i el seu líder, Manuel Pinto da Costa, esdevingué el president de la república (reelegit el 1985). El govern inicialment professà el neutralisme i intentà instaurar el socialisme en l’economia, però els mals resultats forçàren el govern, a partir del 1985, a allunyar-se dels països de l’Est per tal de poder rebre ajuda econòmica del bloc occidental. L’octubre del 1987 da Costa anuncià una reforma constitucional que introduïa parcialment el sufragi universal. El març del 1988 tingué lloc un nou intent de cop d’estat. Després que algunes personalitats del petit estat insular haguessin denunciat la depapuperació econòmica, el cap de l’estat Manuel Pinto da Costa sotmeté a referèndum una nova constitució pluralista (agost del 1990), aprovada per un ampli suport popular. El gener del 1991, el Moviment d’Alliberament de São Tomé i Príncipe, l’antic partit únic, fou derrotat a les urnes pel Partit de la Convenció Democràtica, circumstància que féu que Pinto da Costa no es presentés com a candidat a les eleccions presidencials del 8 de març de 1991, que donaren la victòria a Trovoada, ex-primer ministre i durant molt de temps exiliat a França. D’ençà de la seva arribada al poder el 1991, el Partit de la Convenció Democràtica intentà rellançar l’economia mitjançant un acord amb l’FMI. Però la política econòmica del govern provocà manifestacions i vagues, i el president Trovoada, el 1992, es veié obligat a substituir el primer ministre, Lima dos Santos, per Norberto Costa Alegre. Aquest, però, seguí la política del seu antecessor, i el Moviment per l’Alliberament de São Tomé i Príncipe (MLSTP) recuperà popularitat i aconseguí imposar-se en les eleccions legislatives del 1994. Al mes d’agost del 1995, un grup de militars dugué a terme un cop d’estat, que fracassà per la solidesa dels poders civils. Al desembre del 1995 es constituí un govern d’unitat nacional, amb l’objectiu de reestructurar l’economia del país, molt afectada pel deute extern. Aquest govern intentà la reactivació mitjançant la promoció del turisme i la creació d’una zona franca a Príncipe (patrocinada per inversors sud-africans). Per superar els problemes financers, el 1997 São Tomé ingressà a la zona franca. A l’abril el país visqué una onada de violentes protestes per la pretensió del govern d’apujar un 140% els preus dels carburants. Amb aquesta mesura el govern volia donar una resposta a la incapacitat de l’estat per fer front al pagament de la demanda nacional d’un petroli que calia importar. Mentrestant, els conflictes entre la presidència, ocupada per Miguel Trovoada, i el govern de Raul Bragança Neto es prolongaren fins i tot després de les eleccions legislatives del novembre del 1998. Aquestes eleccions foren guanyades pel partit governant, el Moviment d’Alliberament de São Tomé i Príncipe, que hagué de fer front a la crítica situació del país amb més deute extern del continent amb l’única esperança de poder trobar petroli a les seves aigües territorials. El primer ministre Guilherme Posser da Costa hagué d’enfrontar-se el 2000 a una vaga dels funcionaris que demanaven augment de sou, i també al preocupant increment del deute extern, que aconseguí alleujar al desembre amb l’ingrés a la Iniciativa dels Països Pobres Greument Endeutats, de l’FMI. L’any 2001 São Tomé i Nigèria pactaren un acord d’explotació conjunta dels jaciments petroliers en les aigües territorials d’ambdós, i a l’abril del 2003 s’obriren els contractes d’adjudicació per a les empreses. Les perspectives de l’extracció petroliera generaren grans expectatives. En les eleccions presidencials del juliol del 2001 l’empresari exportador Fradique de Menezes aconseguí una victòria contundent, i el 2002 nomenà com a nou ministre Gabriel Costa, al capdavant d’un govern de coalició constituït pel Moviment d’Alliberament de São Tomé i Príncipe (MLSTP) i el Moviment Democràtic Força per al Canvi (MDFC), els partits més votats en les eleccions del març. Tanmateix, al setembre De Menezes féu dimitir Costa, que el substituí per Maria das Neves. Al juliol del 2003 un cop d’estat enderrocà el govern, que fou restablert gràcies a la mediació internacional en canvi d’una amnistia per als colpistes. Al llarg del 2004 hi hagué enfrontaments entre la presidència i el govern a causa de disputes sobre l’adjudicació de contractes d’explotació petroliera i escàndols de corrupció, que culminaren en la dimissió en bloc del govern, forçada per De Menezes al setembre. Al juny del 2005 dimití el primer ministre, Damião Vaz de Almeida, que nou mesos abans havia substituït Maria das Neves. En el lloc de primer ministre, el president De Menezes nomenà Maria do Carmo Oliveira. De Menezes fou reelegit al juliol del 2006 i al maig del 2008 nomenà un nou primer ministre, Joaquim Rafael Branco, en substitució de Trovoada, que havia accedit al govern pel febrer de l’any anterior. Branco anuncià que les prioritats del govern serien la lluita contra la corrupció i la continuació de la política austera pel que fa a l’economia. També amb relació a l’economia, De Menezes mantingué una política orientada a sanejar les finances públiques, atreure inversions i reduir la pobresa, que afectava més de la meitat de la població.

Llegir més...