En foren sobirans des de l’origen membres de la família dels Banū Tuǧib (tugíbida), fins que, en morir assassinat Munḏir II ibn Yaḥyà (1039) i en alçar-se en revolta la població, el governador de Lleida, Sulaymàn ibn Muḥammad, s’emparà del territori i hi instaurà la dinastia dels Banū Ḥūd. El període de la taifa saragossana es caracteritzà pels successius enfrontaments i aliances dels seus sobirans amb els regnes cristians —navarrès, lleonès i comtats catalans—, per la variabilitat de les seves fronteres (la taifa comprengué, en certes èpoques, els territoris de Tortosa, 1059, i Dénia, 1076), per la intervenció final del Cid i, en el terreny cultural, per un considerable grau de desenvolupament: del govern d’Abū Ǧa'far Aḥmad al-Muqtadir data la construcció del palau de l’Aljafería, derivat del nom del sobirà, astrònom, matemàtic, filòsof i protector de la ciència en general, el fill del qual, Yusūf alMu'tamid, es destacà també com a matemàtic. La fi del domini dels Banū Hūd a Saragossa fou deguda a l’avanç almoràvit.
fototeca.cat
©