Ordenat de sacerdot (1865), es llicencià en filosofia i lletres. Escriví, des del 1869, primer amb el pseudònim Un obscurantista de buena fe , milers d’articles i uns dos-cents opuscles —en català i castellà— volent orientar popularment sobre problemes socials i religiosos. Fou defensor del Syllabus i dels principis de la Revolució Francesa, sobretot a través de la seva publicació “Revista Popular” (1871-1916), on llançà campanyes, de ressò a tot Espanya, contra la francmaçoneria, l’espiritisme, el protestantisme, l’anarquisme, el naturalisme, la Solidaritat Catalana, etc, bo i defensant la unitat catòlica , la primacia espiritual en l’acció social, etc. Fou un fautor del mil·lenari de Montserrat (1888). Impulsà l’edició de periòdics catòlics locals, preparà assemblees i romiatges i la instauració de centres de joventuts catòliques: en fou pionera l’Acadèmia Catòlica de Sabadell (1870). Publicà Apostolado seglar (1885), molt reeditat, i Año sacro (1884), que, amb altres llibres i opuscles pietosos, pretenia de donar una qualitat ascètica a les devocions populars. Tanmateix la seva obra fonamental i discutida molts anys fou El liberalismo es pecado (1884), la polèmica entorn de la qual prengué una dimensió europea. Es convertí en el programa doctrinal del partit carlí, lligat amb els jesuïtes, contra el liberalisme, que era la base de la política de la Restauració. La bel·ligerància sectària i injuriosa que practicava prengué el nom d' integrisme . L’obra assolí un èxit sorollós i ha estat reeditada fins avui. Cal recordar-ne l’edició poliglota, monumental i historiada, en vuit idiomes (1891). Denunciada a Roma per un bisbe català, hom la tingué dos anys sub iudice , fins que la Sagrada Congregació de l’Índex envià a l’autor una carta (1887), molt elogiosa, que alhora condemnava El proceso del integrismo (1885) del seu oponent Celestino de Pazos, canonge de Vic. Part de la jerarquia, el govern i escriptors catòlics feren recurs a Roma amb La exposición a S.S.León XIII... (1887), redactada per l’escolapi Eduard Llanas. Hi presentaven les tesis de Sardà i Salvany com a contràries a les encícliques Cum multa (1882) i Immortale Dei (1885). Roma respongué amb un decret més matisat i elusiu. No s’hi refutava la doctrina que anteriorment havia presentat Sardà en el seu llibre, però s’hi apuntava que no podia aplicar-se a la situació política espanyola com a fautor de les lluites religioses existents en aquells moments. Contribuí més endavant a l’escissió del carlisme que creà el Partido Integrista Español (1888), de Ramon Nocedal, la direcció del qual Sardà rebutjà a Catalunya; finalment hi rompé amb la publicació, llavors sensacional, del polèmic Alto el fuego (1896), que no comportà la seva total renúncia a l’integrisme, atès que continuà atacant les bases liberals del catalanisme polític, principalment en el moment històric de la Solidaritat Catalana. Morí a la casa pairal, convertida en asil de vells.
Felix Sarda i Salvany
© Fototeca.cat
Eclesiàstic i apologeta.