A València intervingué en la revolta dels Llauradors de l'Horta contra els jurats de la ciutat del 1663 a favor dels primers. En ésser nomenat virrei de Sardenya (1665) convocà corts, que dissolgué pel maig del 1668 recolzat en el noble Artau d’Alagó, marquès de Villassor, davant la popularitat creixent d'Agustí de Castellví i de Llança, marquès de Làconi, cap de la facció de la noblesa sarda oposada a la política castellana. Acusat per la veu popular com a responsable de l’assassinat de Castellví (20 de juny), fou assassinat al seu torn el 21 de juliol, als carrers de Càller.
La causa de l’assassinat de Manuel Sarmiento de los Cobos, considerat com a intent de rebel·lió contra la corona, fou dirigida pel nou virrei Francesco di Tutavilla, duc de San Germano. Foren els principals acusats la vídua de Castellví, Francesca Setrilles (que s’havia casat amb Silvestre Aimeric tres mesos després de la mort del marit), la qual aconseguí de fugir; Silvestre Aimeric, Francesc Cao i Francesc Portuguès, els quals foren morts en una emboscada a l’illa Rossa (prop de Castell Aragonès); Jaume Artau de Castellví (cosí d’Agustí), el qual fou decapitat; Gaví Guixoni i Antoni Brondo, condemnats a mort; el jurisconsult Carles Dehonetto, ajusticiat; foren empresonats o exiliats uns 60 nobles i eclesiàstics i exiliats els bisbes de Càller i d’Ales. Des d’aleshores, Càller i l’Alguer tingueren guarnició. Els assassinats donaren lloc a una apassionada i polèmica literatura a partir del mateix segle XVII.