i Sarrià | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sarrià

La casa de la vila de Sarrià
© Fototeca.cat
Barri residencial ( sarrianencs ) de Barcelona, i antic municipi del pla de Barcelona, annexat a la ciutat el 1921.
Població: 
23.802 h
[2009]

Comprenia el nucli de Sarrià i el barri de les Tres Torres, Vallvidrera, Pedralbes i part de l’antic terme de Santa Creu d’Olorda; les Corts de Sarrià havien format municipi independent des del 1836. Situat a l’W de la conurbació barcelonina, s’estén des dels vessants meridionals de la serra de Collserola (Vallvidrera) fins a la Diagonal. El terme, tradicionalment agrícola, actualment és tot urbanitzat. La indústria no s’hi ha desenvolupat, bé que hi és important l’emplaçament d’oficines.

El lloc és ja esmentat el 986 dins el territori de Barcelona, i l’any següent, l’església de Sant Vicenç, que ha sofert nombroses transformacions al llarg del temps: consagrada el 1147, fou eixamplada i reedificada a partir del 1373 i novament el 1781. Un notable retaule gòtic de Jaume Huguet, que havia estat a l’altar major, es conserva al Museu d’Art de Catalunya; el retaule barroc del Roser, d’Agustí Pujol (1619), fou molt malmès el 1936; a la postguerra Josep Obiols hi realitzà unes pintures murals. El 1267 Jaume I atorgà al territori de Sarrià el dret a tenir batlle, però el govern municipal no es desenvolupà realment fins al s. XV. Havien tingut drets sobre l’església parroquial la canonja de Barcelona des del 1046, amb els de la capella de Santa Cecília (desapareguda al s. XVI) i el domini de la torre o força de Sarrià (prop de l’església de Sant Gervasi); al s. XII la canonja infeudà la força als Sarrià (una branca d’aquesta família anà a la conquesta de València al s. XIII). Des del s. XVII aquesta torre fou possessió de la família Vilana (torre Vilana). Els drets de l’església foren concedits al s. XIV per la reina Elisenda de Montcada al nou monestir de Pedralbes. El 1578 s’establí al terme, a l’indret de l’antiga capella de Santa Eulàlia de Sarrià, el desert de Sarrià , primer convent caputxí català (destruït el 1835, fou després traslladat a l’actual indret, prop de la riera Blanca). Altres comunitats religioses, sobretot a partir del s. XIX, s’instal·laren al terme. El 1892 i el 1893 s’hi instal·laren els col·legis dels jesuïtes i dels escolapis.

Lloc de refugi de l’aristocràcia barcelonina en èpoques d’epidèmia, es convertí des de la fi del s. XIX en lloc d’estiueig (després de residència) de la burgesia barcelonina. Hom hi bastí un bon nombre de torres. Lligada a la construcció, s’hi establí una menestralia al voltant del carrer Major. La població gairebé es triplicà entre el 1887 (4.630 h) i el 1920 (11.534 h), i de nou al llarg dels seixanta anys següents (uns 35 000 h el 1980). Posteriorment, inicià una davallada poblacional, que en la primera dècada del segle XXI se situà al voltant dels 20.000 h.

El tren de Sarrià , inaugurat el 1863, n'afavorí la ràpida urbanització. El pas de la carretera antigament dita de Cornellà a Fogars de Tordera (avui passeig d’Elisenda de Montcada i de la Bonanova), al costat de l’església, el 1910, motivà l’enderrocament de la sagrera de Sarrià , el nucli més antic del terme. Fins el 1953, que hom cobrí el tram final del recorregut del tren, entre el carrer de Muntaner i Sarrià, no es pogué acabar d’urbanitzar la via Augusta, eix important de comunicació per al barri, que a la primeria dels vuitanta fou prolongada fins a enllaçar-la amb el passeig de la Bonanova. En aquesta confluència es troba la boca 5 del túnel dit de Vallvidrera, inaugurat el 1991, que permet un ràpid accés del segon cinturó de Barcelona a l’autopista de circumval·lació de la ciutat. D’altra banda, l’obertura al trànsit, el 1992, del tram de circumval·lació de Barcelona anomenat Ronda de Dalt, que recorre el barri paral·lelament al passeig d’Elisenda de Montcada i de la Bonanova per la banda de muntanya, ha millorat l’accés al barri i ha comportat considerables modificacions urbanístiques.

El nou ordenament municipal de Barcelona aprovat el 1984 constituí el districte administratiu de Sarrià-Sant Gervasi , que comprèn, a excepció de la pràctica totalitat de Pedralbes, incorporat al districte de les Corts, l’antic municipi de Sarrià, la totalitat del de Sant Gervasi de Cassoles i una petita porció del de Gràcia.

Joaquim Torres-Garcia hi fundà i dirigí (1914) una Escola de Decoració, en la qual s’integraren J.Obiols, E.Casanovas i E.Monegal, entre altres. Hom publicà en aquesta època (1919-21) la revista La Cònsola , en la qual participaren Josep Carner, Carles Riba, Clementina Arderiu, Marià Manent, J.M.López-Picó i J.V.Foix. Fins els anys seixanta conservà en una bona part el seu aspecte tradicional, però durant els setanta un gran nombre de torres del passeig de la Bonanova i del sector de les Tres Torres foren substituïdes per blocs de pisos de luxe; la instal·lació d’escoles a la part alta ha permès de salvar-ne algunes. A la zona de Pedralbes, els antics camps i les masies (de les quals només es conserva Can Raspall, seu ara de l’escola Lluís Vives) han donat pas a la construcció d’habitatges de luxe. Hi ha també, en aquest sector, el parc del Castell de l’Oreneta i el centre esportiu de la barriada de Can Caralleu.

Col·laboració: 
CMC
Llegir més...