Situació i presentació
El municipi de Sarroca de Bellera, de 87,51 km2, és situat al NW del Pallars Jussà. És format pels antics termes de Sarroca de Bellera, pròpiament dit, i el de Benés, agregat al primer el 1972.
El terme limita al NW amb Barruera (Alta Ribagorça), a l’E amb la Torre de Cabdella i l’enclavament de Larén (Senterada), al S amb Senterada i a l’W amb el Pont de Suert (Alta Ribagorça).
Es troba entre la zona de transició entre els Pallars i la Ribagorça. Al N, el territori és molt accidentat per afloraments granítics i esquistosos i amb una ampla llenca de gres vermellós, a més de jaciments carbonífers. Aquest sector és format per un alterós semicercle de muntanyes: cap dels Vedats d’Erta i pics d’Erta (2.607 m) i pica de Cerví (2.743 m) dominant el riu d’Erta, i cap de les Raspes Roies (2.636 m), tuc de Moror (2.731 m), port de les Cabeçades i cim de Pallassos (2.789 m) dominant el riu de Manyanet, amb alguns petits estanys a la capçalera. Les altituds davallen fins a 1.100 m al sector més meridional, on hi ha l’antiga casa del comú o casa gran a la Mola d’Amunt, a la confluència dels rius de Manyanet i d’Avellanos, amb la petita capella de Sant Corneli. Flanquejant a ponent la vall del riu de Bellera es troben les costes del Mont, el coll de la Creu de Perves (1.372 m) i el serrat de Monevui (1.475 m). A llevant s’aixeca el pui de Far.
El terme abraça gairebé la totalitat de la vall de Manyanet o de Bellera, eix central del municipi, vall afluent del Flamisell per la dreta a l’extrem inferior de la Vall Fosca. El riu de Bellera (o de Bosia) travessa el terme primer en direcció N-S, que canvia abans de Sarroca per la NW-SE. Hi desguassen per l’esquerra el barranc del Cap de Llevata, el del Port de Filià i el riu d’Avellanos, a tocar de la caseria de la Mola d’Amunt. Per la dreta rep les aigües del barranc del Pas de Llevata, el de Cerví, el de la Vinya i el de Cadolla. Formant límit amb l’enclavament de Larén i les terres de la Torre de Cabdella, hom troba el barranc del Diable, afluent per l’esquerra del Flamisell. Al vessant meridional del coll d’Erta es forma la capçalera del riu d’Erta, afluent pel riuet de Viu de la Noguera Ribagorçana.
Quant als dominis de vegetació, hom troba a les parts més altes de les muntanyes un domini dels prats alpins i del bosc de pi negre. Per sota d’aquests estatges de vegetació domina el bosc de pi roig, i a les zones més baixes el bosc de roure martinenc.
El terme comprèn, a més del poble de Sarroca de Bellera, cap de municipi, el de Benés, Erdo, les Iglésies (dit també les Esglésies), Manyanet, Sas i Sentís, el llogaret d’Avellanos, les caseries de Buira, Castellnou d’Avellanos, el Mesull, la Mola d’Amunt, Vilancòs, Vilella i Xerallo, i els despoblats de la Bastida de Bellera i Santa Coloma d’Erdo.
El principal eix de comunicació és la N-260, del Pont de Suert a la Pobla de Segur, que passa per sota del poble de Sarroca de Bellera a la sortida dels colls de Llevata i de la Creu de Perves i continua vers Senterada; al peu del coll de la Creu de Perves surt un camí asfaltat vers Xerallo, que continua per una pista que ressegueix tots els pobles de la vall de Manyanet.
La població i l’economia
La població (sarroquins) moderna havia estat tradicionalment escassa. Al segle XVIII passà de 253 h el 1718 a 297 h el 1787, i, com tota la comarca, assolí un màxim demogràfic el 1860 amb 595 h. S’estabilitzà després per damunt dels 400 h i la creació de la fàbrica de ciment motivà un nou i considerable augment: malgrat tot, i abans ja del tancament de la fàbrica, havia davallat. El 1981 hom censà 151 h, 140 h el 1991 i 153 h el 2001. L’any 2005 hi havia 145 h.
El municipi de Sarroca de Bellera ha mantingut una economia típicament agrària. A mitjan segle XIX, Madoz explica que en els pobles del terme es produia blat, sègol, ordi, patates, llegums i hortalisses i es criava bestiar oví, vacum i també bestiar de peu rodó (mules, egües). La indústria tradicional es basava en la producció dels molins fariners (a Sarroca i les Iglésies), en l’explotació de guixeres, de les quals s’extreia material per a la construcció local, i dos telers i un molí draper. Tenia dues botigues que proveïen els pobles de la rodalia dels productes manufacturats més bàsics. El 1860 tenia igualment un molí draper (el Molí del Baró) i tres de fariners (de Bellera, del Castellà i del Ferrer). Tingué una gran incidència en l’economia municipal i comarcal la instal·lació, el 1950, d’una fàbrica de ciment prop de l’antic hostal de Xerallo, dita la fàbrica de Xerallo, que tenia per funció subvenir a la necessitat de ciments que comportava la construcció de les obres hidroelèctriques de la Ribagorça i que aprofitava bona part del carbó procedent de les mines de Malpàs (Alta Ribagorça); havia arribat a produir 200 000 tones anuals, però fou clausurada, per manca de rendiment econòmic, el 1973.
Així, l’economia continua tenint un marcat caire agrícola, però amb una clara especialització. La instal·lació d’indústries de transformació lletera a la comarca ha afavorit l’especialització de la ramaderia bovina, sense deixar de banda el sector oví i l’especialització dels conreus, enfocats ara a l’alimentació del bestiar, abandonant progressivament aquells que eren destinats a l’autoconsum. Hom conrea principalment cereals (ordi) i farratge. Hi ha cria sobretot de bestiar oví, porcí i boví. Hi ha una fàbrica d’embotits casolans al poble de les Iglésies.
Pel que fa al turisme, la situació de mitja i alta muntanya fa del terme idoni per practicar esports d’aventura i multitud d’activitats com la pesca, la caça, i anar a buscar bolets. El turisme rural s’obre pas i han proliferat diverses residències casa de pagès.
El poble de Sarroca de Bellera
El poble de Sarroca de Bellera (1.002 m i 24 h el 2005) es troba en una situació estratègicament enlairada a la riba esquerra del riu de Bellera, damunt un penyal espadat, presidit per les escasses restes de l’antic castell de Bellera, al S del terme. Encara féu un paper defensiu el 1719, quan les tropes franceses envaïren la comarca des de la Vall d’Aran, però Madoz ja parla de ruïnes a mitjan segle XIX. En un extrem del nucli hi ha l’església parroquial de Sant Feliu de Sarroca de Bellera, petit edifici molt simple, de campanar de torre quadrat, que conserva un retaule, de transició del gòtic al Renaixement, i una bella imatge de la Mare de Déu de Bellera, talla romànica tardana. Entre les cases del poble es destaca la Casa Tonet del Sabater, que tenia una capella. A les afores hi ha les ruïnes de la capella romànica de Sant Salvador, molt escasses.
Hom hi fa festa major el primer dia d’agost i el 12 de maig se celebra la Mare de Déu de Bellera.
Altres indrets del terme
Vilella, Xerallo, Castellgermà, les Iglésies i Biura
Damunt les roques d’Erdo, dominant el poble de Sarroca, al S del terme, hi ha la caseria de Vilella (1.150 m i 8 h el 2005), amb una capella dedicada a Sant Esteve. Més a ponent, igualment a l’esquerra del riu de Bellera, hi ha les instal·lacions de la fàbrica de ciment de Xerallo, avui abandonades, i el poble (13 h el 2005) que es formà al seu voltant; al lloc d’una antiga capella de Sant Joan l’ENHER bastí una moderna església dedicada a la Mare de Déu del Carme per a la nova població, dins les línies de l’arquitectura moderna, com també una capella de l’Ascensió, enlairada en una roca.
A l’altre costat del riu de Bellera, una mica més al N i més enlairat que Xerallo, al peu dels cims de Monevui, hi ha el despoblat de Castellgermà (1.103 m), amb restes de l’antic castell de Castellgermà i la petita ermita de la Mare de Déu de Castellgermà. Dins el mateix sector de la dreta del riu de Bellera, aigua amunt de Castellgermà, es troba el poble de les Iglésies (1.226 m i 22 h el 2005). Les poques cases que hi ha són centrades per l’església de Sant Joan Baptista, sufragània de la de Perves, amb un petit campanar de torre.
La caseria de Buira (1.130 m i 7 h el 2005) és enlairada a l’esquerra del riu de Manyanet o de Bellera, al sector central del terme, a l’E de les Iglésies. La seva església parroquial de Sant Corneli és d’origen romànic, amb una nau, volta de canó i absis. El lloc és esmentat el 1381 dins els dominis dels Erill.
Santa Coloma d’Erdo i la Bastida de Bellera
Al sector E del terme, sota el pui de Farer, hi ha el despoblat de Santa Coloma d’Erdo, petit grup de cases amb l’església de Santa Coloma, sufragània de la de la Bastida de Bellera, que forma part des de molt antic de la baronia de Bellera. Més a migdia hi ha el poble d’Erdo (12 h el 2005) amb l’antiga església parroquial dedicada a sant Julià.
Més a migdia encara, al SE del terme, se situa el despoblat de la Bastida de Bellera. Les poques cases que té són centrades per l’església parroquial de Sant Sebastià, amb campanar de torre quadrada de dos cossos. El lloc consta ja dins la baronia de Bellera el 1381. A llevant, al petit barranc de Sant Genís o del Diable i prop l’antic monestir benedictí, hi ha el pont medieval dit pont del Diable, d’un sol arc, amb la característica llegenda de ser obra del diable. Més a migdia, prop del mateix barranc, hi ha l’ermita de la Mare de Déu de Bellera, de tradició romànica.
Sas, Benés i Sentís
El petit poble de Sas (1.381 m i 4 h del 2005), centre de l’antiga batllia de Sas, es troba enlairat a la riba esquerra del riu d’Erta, al sector de ponent del terme, sota el coll de Sas (1.480 m) i el tossal de Sant Quiri (1.620 m), que pel SE domina la vall. El poble forma un petit nucli amb forts desnivells, presidit per l’església parroquial de Sant Miquel, amb un esvelt campanar, de la qual depenien les de Benés i Sentís. Damunt el tossal de Sant Quiri hi ha el santuari de Sant Quiri de Sas, petit edifici romànic d’una nau i absis refet.
El topònim de Sas és preromà. En un document relatiu al monestir de Lavaix del 887, on foren esmentats els homes del castell de Sas, sembla fals però també hom troba referències del mateix castell en un altre document del 986 aportat per F. Codera. Els homes de Sas tenien ja el 1024 un alou a Erta (Malpàs). Al segle XIV era dels Erill. Al terme de Sas el 1090 és esmentat el castell d’Aguilar.
El poble de Benés (1.249 m i 5 h el 2005) és situat enlairat al vessant dret del riu de Manyanet, a llevant del tossal de Sant Quiri, al SE de Sas. Les poques cases s’esglaonen esparses al vessant de la vall, centrades per l’església de Santa Coloma, petit edifici amb campanar quadrat. El topònim és, segons Coromines, preromà i el lloc formà part de la batllia de Sas: al segle XVII apareix dins la sots-vegueria de Pallars i sota el domini senyorial dels comtes d’Erill.
El poble de Sentís (1.285 m i 7 h el 2005), de l’antiga batllia de Sas, és situat a la solana del tossal de Sant Quiri, al SE de Sas. Les cases s’esglaonen en una petita vall afluent al riu de Manyanet. La seva església parroquial de Sant Julià té per sufragània la de Benés. Topònim preromà segons Coromines, el 848 l’abat Trasoari del monestir de Lavaix restaurà la disciplina monàstica a l’església de Sant Julià de Sentís amb l’intent de crear un monestir independent que no reeixí.
Manyanet, el Mesull, Avellanos, Vilancòs, Castellnou d’Avellanos i Castellvell de Bellera
El poble de Manyanet (1.488 m i 18 h el 2005) s’alça al vessant dret del riu del seu nom, a la meitat septentrional del terme, a migdia del destacat tossal d’Aigua Blanca (2.742 m). L’església parroquial de Sant Pere, edifici de pedra amb campanar de torre, té com a sufragània la de la caseria del Mesull, dedicada a Sant Esteve i situada 1 km aigua avall, a la mateixa riba dreta del riu de Manyanet. El nom de Manyanet ve del llatí Medianetu, que significa “línia on es posa un molló”. El lloc pertanyia el 1381 a la senyoria dels Erill.
A llevant es localitzen altres petits agrupaments vora el riuet de la Ribera o d’Avellanos, afluent per l’esquerra del de Manyanet. Avellanos (1.376 m i 7 h el 2005) és un llogaret situat al vessant dret del riu del seu nom. El topònim, precatalà, és una supervivència del basc. La seva església parroquial de Santa Maria és romànica, de planta rectangular i volta de canó i campanar de torre. El lloc era al segle XVII dels comtes d’Erill, a la sotsvegueria de Pallars, i al segle XIX formava municipi amb Castellnou d’Avellanos i Vilancòs. El lloc de Vilancòs (1.376 m i 3 h el 2005) és a ponent de l’anterior. Al segle XVII era també dels Erill. L’església de Santa Bàrbara és d’origen romànic.
Castellnou d’Avellanos (1.514 m i 6 h el 2005) es troba a l’altre costat del riu d’Avellanos, enfront d’Avellanos, lloc amb el qual formà municipi (al segle XVII depenia dels Erill). L’església parroquial és dedicada a sant Pere, petit edifici amb campanar de torre. A migdia hi ha l’antic santuari de Sant Joan de la Riberola, damunt la riba del riuet, i més avall el despoblat de Castellvell de Bellera (1.383 m). L’església parroquial era dedicada a sant Sadurní. Hi havia diversos molins fariners al llarg dels cursos d’aigua, entre els quals els del Casa, de Fierro i del Batlló.
La història
El nom de Bellera apareix en documents antics, referents al segle IX, com el d’una demarcació territorial o pagus en l’època del repoblament del territori, on el 840 fou fundat el monestir de Sant Genís de Bellera, benedictí, que era situat en l’actual enclavament de Larén (Senterada). Dins aquesta demarcació el castell de Bellera o de Sarroca de Bellera (Sarroca significa “la roca” com a sinònim d’“el castell” o “la fortalesa”) sembla que ja existia el 904, quan fou pres per Llop ibn Muhammad, senyor musulmà de Lleida, al comte Ramon II de Pallars-Ribagorça, en una incursió per terres pallareses. El 1079 el castro de Belera figura entre els que el comte Artau I de Pallars Sobirà donà per conveni al seu cosí Ramon V de Pallars Jussà. El castell esdevingué aviat centre de la important baronia de Bellera, que comprenia la vall de Bellera, algunes localitats del centre de la Vall Fosca i arribava a la Vall d’Àssua fins a Rialb. Fou senyorejada per un llinatge que en prengué el nom, el dels Bellera que donaren figures importants a la vida pública de la corona catalanoaragonesa (destaquem un Guillem de Bellera que acompanyà Jaume I a València, un homònim que es trobava entre els barons rebels a Pere II el 1280 —que li prengué temporalment els castells de Sarroca i Santa Coloma, entre d’altres—, un altre, un homònim al servei de Pere III que fou governador dels comtats de Rosselló i Cerdanya el 1340, o Arnau Guillem de Bellera, que morí després d’una sèrie d’anys al servei de Martí I en la batalla de Morvedre com un dels principals defensors de Jaume d’Urgell el Dissortat en les lluites dinàstiques del moment).
En el fogatjament de 1365-70 la baronia de Bellera tenia 370 focs (més de 1.500 h) i era una de les cinc cases taxades de les vegueries de Lleida i Pallars. En el del 1381 (també en mans de Joan de Bellera) s’esmenten els llocs de la baronia, i la població que hi consta és molt més baixa, 183 focs (menys de 800 h).
La baronia passà al segle XV als Ballester, per matrimoni, barons de Cervelló i de Sant Vicenç dels Horts (es cognominaren, però, Bellera, com també els Luna, successors seus); també per successió passà als Ansa, senyors de la Cirera (segle XVI), als Ivorra, senyors de Corbins (segle XVII), als Copons, marquesos de la Manresana (vers 1716) i posteriorment als marquesos de Santa Maria de Barberà i als comtes de Solterra. De tota manera, a partir del 1435 la baronia quedà molt reduïda per la venda de Rialb i la Vall d’Àssua que Jaume de Bellera féu al comte de Foix i vescomte de Castellbò. Dins el terme concret de Sarroca de Bellera, es mantingué fins a la fi de l’Antic Règim dins el domini de la baronia el lloc de la Bastida de Bellera, mentre Sarroca de Bellera i Vilella eren aleshores del bisbe de Lleida, i les Iglésies, dels comtes d’Erill.