i Jean-Paul Sartre | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Jean-Paul Sartre

filosofia filos i literatura lit
Filòsof i escriptor francès.
París, 21 de juny de 1905 — París, 15 d’abril de 1980

Orfe de pare, la seva infància fou presidida pel seu avi matern (parent d’A.Schweitzer), la influència del qual i les paradoxals conseqüències d’aquesta en l’infant han estat descrites, breument però molt penetrantment, per Sartre mateix a Les mots (1963), obra decisiva per a comprendre el seu pensament. Professor de filosofia (1931-39); estudià a Berlín (1933-34) Husserl i Heidegger, publicà diversos assaigs filosòfics (L’imagination, 1936; Esquisse d’une théorie des émotions, 1939; L’imaginaire. Psychologie phénoménologique de l’imagination, 1940) i es donà a conèixer sobretot per la novel·la La nausée (1938) i el conjunt de narracions Le mur (1937 i 1939), les implicacions metafísiques de les quals obres explicità a L’être et le néant. Essai d’ontologie phénoménologique (1943), expressió cabdal de la filosofia (existencialisme ateu) del que hom ha anomenat “el primer Sartre”, en contraposició al pensament sartrià fruit de la ulterior evolució del filòsof. L’existencialisme de Sartre parteix d’una comprensió fenomenòlogica de la consciència, entesa no pas com a reflex ni efecte d’alguna cosa, ans com aquella dimensió del real que es caracteritza per una essencial llibertat: és el per-a-si (pour-soi), la pura relació intencional que sorgeix com a anihilació —com a no-res i com a buit— de l’en-si (en-soi), de l’ésser mancat de tota relació, compacte i sempre idèntic a ell mateix. En contraposició a aquest en-si (que és “el que és”), la consciència no és res “en si” mateixa, i no pot ésser tampoc identificada amb la idea tradicional d’esperit, bé que —igual que aquest— té un món en què es troba i amb el qual ha de relacionar-se, i s’expressa en un cos (mitjançant el qual és una consciència situada, un ésser-en-el-món); d’altra banda, bé que és un no-res (és “el que no és”) i una manca (d’ésser), la consciència tampoc no és, però, una manca d'ésser (si fos així, no podria atorgar a l’ésser de l’en-si allò que manca a aquest i que ella li atorga: la significació), sinó que només és el no ésser l’esser de l’en-si (la consciència és no ésser el que és), i el seu ésser és, per això mateix, irreductible al d’aquest, la qual cosa palesa la idea de Déu (afirmació conjunta de l’en-si i el per-a-si) com a contradictòria i impossible. Com a impossible en-si, la consciència no té, doncs, tampoc possibilitat de solipsisme, i, en conseqüència, és alhora per-a-si i “per-a-altri” (pour autrui); la relació interpersonal, però, resta sotmesa a una sèrie d’objectivacions mútues (paleses en l’esguard, en l’amor, l’odi i la indiferència, en la comunicació lingüística, etc. ), per tal com cadascuna de les consciències no pot assolir l’altre com per-a-si (i la redueix, aleshores, a un en-si), en el fons del qual fet resideix el problema de la incompatibilitat de dues llibertats absolutes (en termes d'Huis clos: “l’infern són els altres”). Ara: si la comprensió de la consciència com a llibertat absoluta, com a existència prèvia a tota essència, impedeix qualsevol intent de determinar prescripcions morals, entesa, però, com a llibertat situada —en el món i entre els altres—, la consciència pot cercar i àdhuc ha de cercar una ètica (ètica de situació), en la necessitat de la qual —caracteritzable per una ineludible exigència d’autenticitat— Sartre ha insistit en diverses de les seves obres literàries i, sobretot, en el seu estudi sobre Jean Genêt (1952). Els grans temes d’aquesta primera filosofia sartriana foren divulgats, d’altra banda, en drames com Les mouches (1943) i l’esmentat Huis clos (1944) (traduïts al català, juntament amb altres peces de l’autor, per M. de Pedrolo el 1969) i reberen un tractament orientat a subratllar llur sentit positiu i humanista a L’existentialisme est un humanisme (1946). Fet presoner el 1940, Sartre havia aconseguit, l’any següent, de fer-se alliberar pels mateixos alemanys, en la resistència contra els quals participà posteriorment, i l’esperit de la qual cercà de mantenir viu, acabada la guerra, com a contínua revolució social. En aquest sentit, i a partir del ressò que assoliren en la postguerra els temes bàsics del seu existencialisme (la nàusea i l’absurd, la solitud de l’home, la llibertat —tan absoluta com inútil— i el compromís d’autenticitat), enfortí el seu guiatge intel·lectual del jovent mitjançant l’aproximació a les forces polítiques esquerranes, i en particular al partit comunista, la seva relació amb el qual conegué reiterades crisis i tensions. Expressió d’aquest nou doble vessant, filosoficopolític, del pensament sartrià foren els articles publicats a la revista, fundada per Sartre mateix el 1946, Les temps modernes —la majoria dels quals han estat recollits, juntament amb altres escrits, sota el títol de Situations (7 volums, 1947-65)—, el conjunt de novel·les de Les chemins de la liberté (L’âge de raison, 1943; Le sursis, 1945; La mort dans l’âme, 1949) i la darrera sèrie d’obres teatrals, com és ara Morts sans sépulture i La putain respectueuse (1946), Les mains sales (1969), Le Diable et le Bon Dieu (1951), Nékrassov (1955) i Les séquestrés d’Altona (1960). La impostació estrictament filosòfica del problema de l’anomenat “segon Sartre”, de combinar l’existencialisme (entès com a simple ideologia) i el marxisme (reconegut com a única filosofia vàlida als nostres temps), correspon a l’extensa obra Critique de la raison dialectique (1961), l’anunciat segon volum de la qual mai no fou escrit per Sartre i algunes de les qüestions fonamentals de la qual foren difoses a Marxisme et existentialisme (1962). Hom pot caracteritzar la posició sartriana sobre això per una acceptació del materialisme històric (dialèctica de la història) tan radical com radical és el refús d’un materialisme dialèctic (dialèctica de la natura), per un intent d’explicar la necessitat marxista mitjançant el concepte de llibertat existencialista i per una mena de reinterpretació de les relacions materials de producció a partir d’una nova comprensió de la noció existencialista de projecte. Més enllà d’aquesta doble preocupació filosòfica i política, hom troba també en Sartre una atenció com més va més gran en el tema de la creació poètico-literària, l’estudi de la qual centra ja les seves obres sobre Baudelaire (1947) i Jean Genêt (Saint-Genêt, comédien et martyr, 1952), on Sartre exposà els principis d’una crítica genètica —original i suggestiva i que emana directament de l’existencialisme— i considerà l’obra artística com a manifestació neuròtica de les frustracions de l’autor; i un estudi equivalent començà a ocupar Sartre cap a la meitat dels anys seixanta en la seva monumental recerca sobre la personalitat de Flaubert, de la qual aparegueren tres volums (L’idiot de la famille. G.Flaubert de 1821 à 1857, 1971-72). El 1964 li fou atorgat el premi Nobel de literatura, que ell, tanmateix, refusà.

Col·laboració: 
JMUC / AVM
Llegir més...