La primera dinastia que regnà sobre el ducat de Saxònia fou la dinastia dels liudolfins (~850-961), que comprèn el duc Liudolf I de Saxònia (mort el 866), descendent del duc saxó Widukind, el seu fill el duc Ot I de Saxònia, dit l’Il·lustre (mort el 912) —que obtingué el ducat de Turíngia el 908—, el fill d’aquest, el duc Enric I de Saxònia, dit l’Ocellaire o el Saxó (mort el 936), que esdevingué rei Enric I de Germània o dels francs orientals i fou pare del duc Otó II de Saxònia, dit el Gran (mort el 973), que esdevingué emperador Otó I i cedí el ducat (961) al seu vassall saxó Hermann Billung, que esdevingué duc ArmandI de Saxònia (mort el 973) i fou el primer duc de la dinastia dels bil·lungins, que regnà fins al seu rebesnet el duc Magne I de Saxònia, a la mort del qual, sense fills mascles (1106), l’emperador adjudicà el ducat al comte Lothar von Supplinburg, que esdevingué duc Lotari I de Saxònia (mort el 1137) i assolí el soli imperial amb el nom de Lotari II. La dinastia de Supplinburg s’extingí a la seva mort i traspassà el ducat al seu gendre —net i hereu (en part) del duc Magne I— el duc Enric X de Baviera, dit el Superb, que esdevingué duc Enric II de Saxònia (mort el 1139) i fou el primer duc de la dinastia dels güelfs de Baviera, i el 1138 el donà a un ascanià, el marcgravi Albert I de Brandenburg; però Enric II es pogué mantenir al ducat, i també el seu fill el duc Enric III de Saxònia, dit el Lleó (mort el 1195) —també duc de Baviera (Enric XI)—, que fou reconegut duc de Saxònia per l’emperador el 1142 i portà una política d’engrandiment territorial que fou molt malvista pels seus veïns, que intrigaren prop de l’emperador, el qual, el 1180, el bandejà, i el ducat de Saxònia fou esmicolat en molts feus, que foren distribuïts. Aleshores el títol de duc de Saxònia, amb els petits territoris separats de Lauenburg (al NE de Holstein) i Wittenberg (a l’Elba mitjà), fou donat a un fill d’Albert I de Brandenburg, que ja era senyor d’Anhalt i esdevingué duc Bernat III de Saxònia (mort el 1212), i fou l’iniciador de la dinastia d’Ascània, que continuà el seu fill el duc Albert I de Saxònia (mort el 1260), al qual fou reconegut (1257) el dret a participar en l’elecció dels reis de Germània. A la seva mort els seus fills es repartiren els territoris del pare, i, com que ambdós retingueren el títol ducal, ells i llurs successors (ducat de Saxònia-Lauenburg), (ducat de Saxònia- Wittenberg) es disputaren la dignitat electoral fins el 1356, que aquesta fou reconeguda a la línia dels ducs de Saxònia-Wittenberg, el territori dels quals esdevingué l'electorat de Saxònia. En morir el 1422 sense fills el darrer dels Ascània, el duc i elector Albert III de Saxònia-Wittenberg, l’herència fou reclamada pel seu parent el duc Enric V de Saxònia-Lauenburg, però l’emperador donà el ducat i l’electorat al marcgravi Frederic IV de Mísnia, que esdevingué duc de Saxònia-Wittenberg, elector Frederic I de Saxònia i el primer membre de la dinastia de Wettin (Wettin). Després de la mort (1464) del seu fill l’elector Frederic II de Saxònia dit el Bo, els fills d’aquest, el 1485, pel tractat de Leipzig, es repartiren l’herència: el gran, l’elector Ernest I de Saxònia (mort el 1486), es quedà la Saxònia electoral (Saxònia-Wittenberg) i una gran part del landgraviat de Turíngia i fou el fundador de l’anomenada línia Ernestina de Saxònia. El fill petit, el duc Albert IV de Saxònia, dit l’Animós (mort el 1500), amb el títol de duc de Saxònia, rebé el marcgraviat de Mísnia (amb capital a Dresden), l’Osterland o Marca Oriental (territori al voltant de Leipzig) i una petita part septentrional de Turíngia, i fou el cap de l’anomenada línia Albertina de Saxònia. La línia Ernestina —en la qual cal esmentar l’elector Frederic III de Saxònia— perdé la dignitat electoral el 1547, la qual fou donada a l’Albertina, i d’ella sorgiren tota una sèrie de ducats saxons, coneguts amb el nom de ducats ernestins: Saxònia-Weimar, Saxònia-Marksuhl, Saxònia-Eisenach, Saxònia-Coburg (membres d’aquest ducat formaren dinasties reials a Anglaterra, Bèlgica, Bulgària i Portugal), Saxònia-Gotha, Saxònia-Meiningen, Saxònia-Hildburghausen, Saxònia-Altenburg, que tingueren vida independent dins l’imperi Alemany, fins el 1918. La línia Albertina afegí a la dignitat ducal l’electoral el 1547, i el 1635 els marcgraviats de l’Alta i la Baixa Lusàcia. En ella cal destacar els electors Maurici I de Saxònia, August I de Saxònia, que feu de Leipzig un centre cultural, Joan Jordi I de Saxònia (mort el 1656), que encapçalà l’organització dels prínceps protestants durant la guerra dels Trenta Anys, i Frederic August I de Saxònia, dit el Fort (mort el 1733), el qual el 1697 es feu catòlic, fou elegit rei de Polònia i esdevingué rei August II de Polònia. El seu fill, l’elector Frederic August II de Saxònia (mort el 1763), també fou elegit rei de Polònia (August III de Polònia) i fou avi de l’elector Frederic August III de Saxònia (mort el 1827), el qual el 1806, en ésser erigit l’electorat en regne de Saxònia, esdevingué rei Frederic August I de Saxònia. El darrer rei de Saxònia fou el seu net Frederic August III de Saxònia, que hagué d’abdicar el 1918 en proclamar-se la república.