Fill de Miquel Sayrach i Carabassa. El 1904 publicà L’Idili del Poeta i el 1909 escriví L’arquitectura nova, text inèdit on el preocupava la troballa d’un “estil catalàunic”.
Es titulà a Barcelona el 1917. Gran gaudinià, projectà, encara estudiant, la reforma de la casa familiar a Sant Feliu de Llobregat —coneguda per la Torre dels dimonis —, en la qual sobresortien el jardí i el mur al·legòric de la Creació, influïts pel parc Güell (tot derruït el decenni dels seixanta). Construí a Barcelona la casa Sayrach de la Diagonal (1917-18) i la veïna del carrer d’Enric Granados (1926), el monument al Sagrat Cor a Moià (1921) i el panteó familiar al Cementiri Nou barceloní (1934-36), tot dins un fantasiós gaudinisme personal. Projectà també un gran fris escultòric, síntesi de la mitologia clàssica, i un monument a Pi i Margall (1931), que no es construïren.
Concebé, influït per Wagner, la creació artística com una integració de les arts, i per això planejà la seva obra literària com un cicle de set grans Drames de la Llum, que hauria volgut també musicar, dels quals només publicà Abelard i Eloïsa (1919) i Reigzel, l’íntim amic (1920). Rebutjà l’oferiment d’Adrià Gual per a estrenar el primer, pel fet de considerar-lo un tot inseparable de la resta de la seva obra encara no escrita. El 1922 presentà a Francesc Macià un projecte de República i constitució —sobre la base dels estats ibèrics—, que publicà el 1931. La seva obra global, fruit insòlit d’un món personal, plenament viscut, més tancat en ell mateix arran de la mort de la seva esposa Montserrat el 1932, és exponent d’un ambiciós simbolisme filosòfic i místic avalat per una gran cultura literària.