i Johann Christoph Friedrich von Schiller | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Johann Christoph Friedrich von Schiller

Johann Christoph Friedrich von Schiller
© Koninklijke Bibliotheek - National Library of the Netherlands
literatura lit
Escriptor alemany.
Marbach, 10 de novembre de 1759 — Weimar, 9 de maig de 1805

Fill d’un modest cirurgià militar, estudià medicina a l’acadèmia militar de Stuttgart. Desobeint prohibicions superiors, s’interessà per la literatura revolucionària de l’època ( Sturm und Drang ) i estrenà el drama juvenil antiautoritari Die Räuber (‘Els bandits’, 1781). Però les represàlies el feren fugir a Mannheim (1782), on presentà peces teatrals decididament republicanes. Fundà la revista Rheinische Thalia i féu amistat amb Charlotte von Kalb, dama influent i sensible que el protegí i instruí. Temorós de més persecucions, es traslladà (1875) a Leipzig i a Dresden, invitat pel jurista C.G.Körner, que l’acollí i aconsellà en la recerca d’una base ideològica i estètica en contrast amb l’espontaneïtat emotiva i rebel dels anys juvenils. Visità Weimar (1787), cercant l’amistat de Herder, Wieland i Goethe. Es dedicà profundament a la investigació històrica i obtingué una càtedra a la Universitat de Jena (1789). Tot i ésser ciutadà d’honor de la jove República Francesa (1792), Schiller es distancià de les conseqüències reals de la revolució que tant havia defensat teòricament, evadint-se en la filosofia idealista de Kant. El 1790 es casà amb Charlotte von Lengefeld. Amb l’edició de les revistes Die Horen (1794) i Musenalmanach (1796-1800) s’inicià una constant col·laboració creativa amb Goethe, programàtica d’una cultura nacional alemanya basada en pressupòsits ideals humanistes. El 1799 fixà definitivament la seva residència a Weimar. Morí mentre escrivia l’ambiciosa tragèdia Demetrius . La seva obra dramàtica és molt extensa i parcialment condicionada per un excessiu dogmatisme idealista: Die Räuber (‘Els bandits’, 1781), Die Verschwörung des Fiesco zu Genua (‘La conspiració de Fiesco a Gènova’, 1783), Luise Millerin , titulada posteriorment Kabale und Liebe (‘Càbales i amor’, 1784), Don Karlos (1787), la trilogia de Wallenstein (1798-99), Maria Stuart (1801), Die Jungfrau von Orleans (‘La Donzella d’Orleans’, 1802), Die Braut von Messina (‘La núvia de Messina’, 1803), Wilhelm Tell (1804). En poesia excel·leixen les balades i els himnes, com An die Freude (‘A la joia’), Die Götter Griechenlands (‘Els déus de Grècia’, 1788), etc. Dels seus estudis històrics cal destacar la Geschichte des Abfalls der vereinigten Niederlande von der spanischen Regierung (‘Història de la independització dels Països Baixos del govern espanyol’, 1788) i Geschichte des dreissigjährigen Kriegs (‘Història de la guerra dels Trenta Anys’, 1791-93), i dels assaigs, Über die tragische Kunst (‘L’art de la tragèdia’, 1782), Über Anmut und Würde (‘De la gràcia i la dignitat’, 1793), Über das Erhabene (‘Del sublim’, 1794), Briefe über die ästhetische Erziehung des Menschen (‘Cartes sobre la formació estètica de l’home’, 1795) i Über naive und sentimentalische Dichtung (‘Sobre la poesia ingènua i sentimental’, 1796). Uns primers articles valorant l’obra teatral de Schiller foren publicats per Aribau a El Europeo (1823-24), però aquesta no fou editada a Barcelona en versió castellana fins el 1869, col·leccionada per G. Vidal i Valenciano. Posteriorment, al llarg del s. XIX i del XX, tant el teatre com l’obra lírica foren objecte de nombroses edicions. En català, fou publicat Guillem Tell , traduït per Joan Perpinyà (1907), per les alumnes de l’Escola de Bibliotecàries (1916) i per Dolors Hostalrich (1931), i la primera part de Wallenstein per Joan Perpinyà (1911).

Col·laboració: 
JmV / MToV
Llegir més...