i Arthur Schopenhauer | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Arthur Schopenhauer

Arthur Schopenhauer
© Fototeca.cat
filosofia filos
Filòsof alemany.
Danzig, actual Gdańsk, 22 de febrer de 1788 — Frankfurt, 21 de setembre de 1860

Pretenia d’ésser l’autèntic intèrpret de Kant, enfront dels idealistes, i sobretot de Hegel (de l’èxit públic del qual restà sempre gelós). Schopenhauer reprèn el concepte kantià de noümen , la situació del qual més enllà de la sensibilitat i l’enteniment no en demostra ni la inexistència ni l’accessibilitat per una altra via. Per a Schopenhauer, aquest camí és el jo que, com a autopercepció i autorepresentació, és “voluntat de viure” i, tot i utilitzar les dues facultats esmentades, no hi és reductible. Aquest principi és extensiu a tota la realitat que és, en ella mateixa, una espontània, cega i irracional voluntat de viure, la qual es manifesta superficialment a la consciència humana com a “món de representacions”, o fenòmens modelats per les formes a priori , que cristal·litzen primer en idees de tipus platònic i després en individus concrets. El món com a voluntat comporta la impossibilitat de l’autosatisfacció, de la qual se'n segueix un dolor infinit. Entusiasta del budisme, Schopenhauer n'adoptà el mitjà per a evitar de caure en l’engany de la interminable cadena dels desigs propis de la vida (el multiforme vel de māyā ): la renúncia total a viure ( nirvana ), l’estat impersonal de la felicitat suprema; l’art, la moral de la compassió i l’ascetisme formen el nucli d’aquest alliberament. Tant pel seu irracionalisme com pel seu pessimisme, ha influït considerablement en la posteritat (en Nietzsche, per exemple, bé que sota una forma polèmica). Les seves obres principals són Über die vierfache Wurzel des Satzes vom zureichenden Grunde (‘Sobre la quàdruple arrel del principi de raó suficient’, 1813), Die Welt als Wille und Vorstellung (‘El món com a voluntat i com a representació’, 1819), Über den Willen in der Natur (‘Sobre la voluntat en la natura’, 1836) i el conjunt d’escrits Parerga und Paralipomena (1851).

Col·laboració: 
LlCu
Llegir més...