i guerra dels Segadors | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

guerra dels Segadors

Nom amb el qual també és coneguda laguerra de Separació
Dibuix que representa la guerra dels Segadors
© Fototeca.cat
història hist
Aixecament secessionista català (1640-52) contra la monarquia hispànica dels Àustria d’accentuat caràcter social agrari enfront del règim senyorial català.

La revolta s’insereix en el conjunt de revoltes pageses que tingueren lloc a Europa al s. XVII directament enfrontades amb el procés de cristal·lització de l’estat monàrquic absolutista i amb el règim senyorial sobre el qual es basava aquest estat. El conflicte esclatà a partir d’una crisi de relacions polítiques entre les institucions catalanes del Principat (generalitat i Consell de Cent) i la monarquia hispànica, a causa fonamentalment de les pretensions fiscals que aquesta esgrimia. La política imperial que els Àustria mantenien a Europa imposava enormes despeses a les finances de Felip IV de Castella i obligava a cercar nous recursos financers a la corona. El comte duc d’Olivares, primer ministre del rei, proposà un programa politicofinancer, que atemptava contra el règim constitucional català, encaminat a obtenir dels regnes no castellans de la monarquia la mateixa contribució, tant en homes (programa de la Unión de Armas) com en diners (requeriment insistent dels quints des de 1621) (quint), que Castella feia a la política internacional dels Àustria, i en definitiva arrossegar els catalans a les guerres exteriors hispàniques. A la cort catalana celebrada a Barcelona el 1626 Felip IV de Castella, seguint el programa d’Olivares, sol·licità: el quint (inclosos els endarreriments des del 1599), la Unión de Armas (participació en la formació d’un exèrcit reial únic i permanent amb 16 000 homes pagats) i l’excusat. La cort transcorregué en un ambient molt tens: amb l’arma constitucional del dissentiment els braços obstruïren sistemàticament les pretensions reials i exigiren la solució legislativa prèvia de diverses qüestions pendents. El monarca, tip de les obstruccions, abandonà Barcelona sense clausurar la cort i deixant pendent el conjunt de reivindicacions catalanes. La cort, que no tornà a ésser convocada fins el 1632, es proposà de prosseguir la inacabada del 1626, però constituí un nou fracàs. Presidida per l’infant Ferran, els obstacles al seu avenç foren determinats per qüestions cerimonials, les quals amagaven els autèntics motius de fricció. En els anys següents les relacions entre el Principat de Catalunya i la corona empitjoraren. El 1635 el mestre racional de Catalunya volgué emparar-se dels llibres d’administració de Barcelona per controlar els seus ingressos i continuar pressionant la qüestió dels quints. Al mateix temps, el lloctinent general detenia uns membres del Consell de Cent, i un ambaixador català a Madrid era expulsat de la cort reial. La política imperial europea de la dinastia austríaca determinà el 1635 la declaració de la guerra de la corona francesa a la monarquia hispànica i a l’Imperi, i Olivares, volent assegurar la contribució catalana a la guerra, decidí de conduirla per la frontera catalana. Això determinava l’entrada de l’exèrcit reial al Principat per combatre França i l’empitjorament de les relacions oficials catalanes amb el rei. La publicació (1637) de la pragmàtica Princeps namque fou considerada, pels organismes de govern catalans, anticonstitucional, en fer-se la convocatòria de mobilització general sense la presència del rei. D’altra banda, el fracàs de l’atac per Catalunya de les tropes reials contra la corona francesa (1637) decidí el govern a augmentar el nombre d’aquestes dins el Principat. La situació de guerra i l’establiment d’un exèrcit mercenari sobre el país provocà un gran malestar popular, sobretot entre els pagesos. La població rural es veia obligada a sostenir allotjaments de soldats (allotjament), amb obligacions superiors a les del dictamen dels jurisconsults catalans —Càncer, Fontanella i Xetmar (1630)—, a pagar imposts (talles) especials per a les despeses de guerra, i es veia sotmesa a freqüents intents de reclutament. Ben aviat es produí la natural identificació i solidaritat dels pagesos amb l’actitud de recel polític de les autoritats i s’anà configurant la doctrina política de l’aixecament i la ideologia popular de la revolta —és a dir, la defensa de la terra amb connotacions anticastellanes i antisenyorials—. Les lluites entre el poble i les tropes reials sovintejaven sobretot al Rosselló, a la Cerdanya i a l’Empordà. La caiguda d’Òpol i Salses (Rosselló) —governades per alcaids no catalans, que, segons que sembla, es reduïren per suborn a mans de les tropes franceses de Condé (juny del 1639)— accentuà les tensions polítiques: Madrid acusava els catalans de covardia, i aquests a Madrid de la manca de disciplina de l’exèrcit reial, i d’una rendició per diners feta per uns alcaids que, mancant a les constitucions, no eren catalans. Mentrestant (1638), el canonge de la Seu d’Urgell Pau Claris —ja conegut per la seva lluita contra els bisbes no catalans sempre col·laboracionistes amb la corona— esdevingué diputat pel braç eclesiàstic i president de la generalitat, i Francesc de Tamarit, diputat pel braç militar. Membres de la petita noblesa pirinenca, grup social econòmicament dèbil i políticament radical i dissident amb la política de la monarquia, llur actitud contrastava amb la de l’alta noblesa subordinada a la política de Madrid, un membre de la qual, el comte de Santa Coloma, ostentava el càrrec de lloctinent general de Catalunya (1638-40). Malgrat l’èxit de la campanya del Rosselló del gener del 1640, amb la recuperació de Salses, l’exèrcit reial, temorós de nous atacs per part de les tropes franceses, restà a Catalunya, i es produïren greus incidents entre la població i les tropes (a Sant Esteve de Palautordera —on fou assassinat el noble Antoni de Fluvià-Torrelles i de Llordat—, a Santa Coloma de Farners, a Riudarenes, a Palafrugell, etc.). D’aquests fets, la cançó anònima d’Els segadors en conserva el ressò popular, i cal suposar, a més, que contribuïren decisivament a una organització militar autònoma i coordinada de la pagesia, que dirigí l’aixecament; hom coneix alguns dels seus caps —Sebastià Estralau, cap de l’Empordà; Rafael Godai, cap del Prat de Llobregat— i l’existència d’elements del món rural que s’autoqualificaven mestre del camp català i capità general de l’exèrcit cristià (nom que sembla que prengué aquest exèrcit pagès autònom). El 22 de maig de 1640 els pagesos revoltats contra els terços reials entraren a Barcelona —potser amb la complicitat de les autoritats catalanes— amb el pretext de perseguir els soldats que havien atacat la parròquia de Sant Andreu de Palomar. Els pagesos, un cop dins la ciutat, amenaçaren el lloctinent i posaren en llibertat el diputat militar Francesc de Tamarit, que havia estat detingut per aquell, acusat d’obstruir, des del seu càrrec, la tasca dels funcionaris reials en la qüestió dels allotjaments de les tropes i en la qüestió dels reclutaments. Al cap d’uns quants dies entraven a Barcelona grups de segadors aprofitant la tradicional jornada de lloguers d’homes per a les feines temporeres de la sega dels camps del Pla de Barcelona. Un incident “fortuït” desencadenà un greu avalot pagès (jornada del Corpus de Sang), amb la complicitat de les classes populars urbanes, en el qual foren perseguits els funcionaris reials —sobretot els membres de l’audiència reial que s’havien significat en l’execució de la política d’allotjaments i reclutaments—, saquejades i incendiades llurs cases i mort el mateix lloctinent Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma, un dels més coneguts representants, en la mentalitat popular, de l’alta aristocràcia absoluta castellana. L’avalot barceloní fou seguit d’una autèntica revolta pagesa social contra el règim senyorial català: el governador de Catalunya Ramon de Calders i de Ferran, senyor de les baronies de Segur i de Pierola, que havia participat en l’incendi punitiu de Santa Coloma de Farners, i d’altres, havien de veure com eren cremats llurs cases i llurs béns en les agitades jornades del juny del 1640. Paral·lelament a la revolta social agrària, la petita noblesa catalana, detentora dels ressorts polítics de la generalitat, en connivència amb el nucli dirigent barceloní, on es destacava també la petita noblesa i els comerciants, però en cap cas representants significats de l’oligarquia urbana, encapçalava i dirigia els primers contactes i la definitiva aliança francocatalana. Barcelona s’hi sumava sense dificultats, induïda sobretot pels repetits atacs de la monarquia a les seves finances. Els organismes polítics catalans tenien greuges suficients per a engegar una política de secessió en relació amb la corona de Felip IV de Castella: empresonament de Tamarit, intents de processar Pau Claris, prohibició feta a la generalitat de cobrar els drets del general, pressió fiscal i militar damunt el país, etc. Per aquestes causes no seria improbable que la intenció d’establir contactes amb la corona francesa fos anterior a la jornada del Corpus de Sang. L’enllaç de la generalitat amb la corona francesa fou la petita noblesa pirinenca: Francesc de Vilaplana, Ramon de Guimerà i de Tamarit, Aleix de Sentmenat, que concertaren, entre l’agost i el setembre del 1640, una aliança politicomilitar amb la corona francesa, promoguda per Richelieu per mitjà del mariscal Espenan i el sergent dels exèrcits reials d’Aquitània i Llenguadoc Bernard Du Plessis de Besançon. El 7 de setembre se signava a Ceret (Vallespir) el compromís. Les autoritats catalanes demanaven ajuda militar a la corona francesa per defensar-se de l’ocupació de Felip IV, començada després de la mort del lloctinent comte de Santa Coloma i del subsegüent alçament pagès del país. L’ajuda militar francesa era oferta primer juntament amb el dret de constituir-se en república lliure sota la protecció de la corona francesa (16 de gener de 1641). La corona francesa alimentava les negociacions amb el doble objectiu de convertir el Principat en el teatre de les seves operacions militars i amb l’afany de dominar el Rosselló, des de feia temps propòsit de les seves aspiracions de sobirania territorial. Claris hagué de renunciar a la promesa de república lliure ben aviat, i sotmetre el Principat de Catalunya a l’obediència de Lluís XIII de França (23 de gener de 1641) per obtenir realment l’ajuda militar pagada contra l’exèrcit de Felip IV de Castella, que, aparellat amb Aragó i dirigit pel marquès de Los Vélez, pel setembre del 1640 ja havia ocupat, amb l’aliança de l’estament senyorial català, la ciutat de Tortosa (23 de setembre) i reprimit durament l’alçament popular tortosí, i el mateix havia fet amb Cambrils (15 de desembre) i amb Tarragona, que capitulava el 24 de desembre. Les autoritats franceses organitzaren la resistència i ràpidament foragitaren l’exèrcit castellà de Barcelona (batalla de Montjuïc, gener del 1641). El polític francès René de Voyer d’Argenson fou enviat a Barcelona com a superintendent de les activitats de l’exèrcit, però sobretot per observar els afers polítics. Els lloctinents francesos tendiren a concentrar l’administració del país a mans d’uns pocs catalans de confiança, i Josep Fontanella, confident d’Argenson, fou l’home que amb un conjunt d’amics personals esdevingué regent de la cancelleria i controlà llocs clau de l’administració. L’afany de control del poder escindí els partidaris de l’aliança amb la corona francesa en dues faccions, una encapçalada per Josep Margarit, governador de Catalunya, i l’altra per Josep d’Ardena, comandant de la cavalleria catalana. Ambdues faccions semblaven reproduir el bandolerisme nobiliari anterior a la guerra. En 1641-43 els principals protagonistes de la guerra —Claris, Richelieu, Olivares— desaparegueren de l’escena política, però la guerra continuà. En el curs d’aquesta les tropes franceses també provocaren enormes tensions entre la població rural catalana i l’administració política francesa al Principat (lloctinents, mariscals, consell de guerra, visitadors, etc.). Els lloctinents francesos portaren a terme també, amb enormes tensions, una dura política d’allotjaments, contribucions de guerra, reclutaments, sempre o ben sovint anticonstitucionals, i marginant els organismes polítics autòctons de gestió política i militar. En aquest sentit fou destacada l’actuació del visitador Pèire de Marca (1644-51), que de tota manera es valgué de la fidelitat i l’adhesió del governador de Catalunya Margarit i de Francesc Segarra, governador del Rosselló. L’acció anticonstitucional de la política francesa contribuí, però, a reforçar la presència i l’acció de faccions antifranceses a Barcelona. Pel juny i el juliol del 1642 era bandejat un grup de cavallers de Barcelona sospitosos de sedició, i el mateix any era expulsat el bisbe de Barcelona. L’any següent continuaren els bandejaments de nobles i jerarques eclesiàstics, i a l’estiu del 1645 fou descoberta a Barcelona una conspiració nobiliària inspirada per Felip IV de Castella, que fou liquidada amb execucions i bandejaments. Durant la guerra, l’exèrcit de Felip IV de Castella dominà Tortosa, Tarragona i Lleida, mentre que la corona francesa procurava d’assegurar-se el Rosselló. La guerra civil francesa de la Fronda afeblí greument la situació militar francesa a Catalunya, que al començament del 1651 perdia la major part de les seves posicions. La caiguda de Barcelona era pròxima, i per l’octubre començaren a partir cap a territori de sobirania francesa aquells catalans més compromesos políticament (Josep Margarit, Josep Fontanella, Josep d’Ardena, Francesc Segarra). Amb la caiguda de Barcelona —en estat de pesta i després d’un any de setge— a mans de Joan d’Àustria (abril del 1652) es posava fi al conflicte general, si bé encara la guerra s’arrossegà set anys i les tropes franceses encara es passejaren pel Principat (ocupant Roses, envaint l’Empordà, assetjant Girona, escometent el Vallès i ocupant temporalment Cadaqués, Castelló d’Empúries, Solsona, Berga, etc.). Amb la fi de la guerra, el Principat de Catalunya conservà les seves institucions, però el conflicte se saldava amb l’annexió del Rosselló, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya a la corona francesa, annexió confirmada (1659) pel tractat dels Pirineus.

Col·laboració: 
ESe
Llegir més...