i la Segarra | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

la Segarra

Comarca
Segarra
Comarca del Principat de Catalunya, a la regió de Lleida.
Població: 
22.825 h
[2009]
Extensió: 
723 km2

Cap de comarca, Cervera. Hom designa amb el nom de Segarra les terres que formen l’altiplà central de Catalunya, és a dir, l’extens planell que es troba situat entre els darrers contraforts de muntanyam prepirinenc i les serres limitadores de la Depressió Central vers migjorn, per la qual cosa constitueix una ampla i llarga faixa d’intercomunicació entre les terres que estan acarades a la Mediterrània i les que van davallant cap al Segre i la fossa de l’Ebre. Es presenta amb una configuració molt desigual i la delimitació ha ocasionat diversos parers i opinions contraposades; la comarca actual inclou només el vessant de l’altiplà inclinat cap a l’Urgell i la depressió del Segre. Situat com a terme mitjà a 400 m, ateny 830 m a Sant Pere Sasserra, 781 a Vilalta, 791 a Bellmunt, 834 a Montfred i 828 a Suró. La formació geològica correspon gairebé totalment a l’Oligocè; compresa en la fossa que s’estén entre els Pirineus i la Serralada Prelitoral, era ocupada pel llac interior de Catalunya, on desguassaven les torrenteres de les altituds riberenques aportant en llurs corrents materials en dissolució; el treball sedimentari de les aigües ofereix un aspecte simple i quiet. En buidar-se part del Terciari a causa dels moviments del Miocè aparegué el relleu del fondal, reposant amb gruix considerable sobre les roques primàries. Les fileres de serrats a la vora de les allargassades valls, amb els flancs suaus i arrodonits per l’acció dels agents atmosfèrics, propis de les contrades centrals, tenen caràcter diferent dels tossals i turons aïllats i sense contacte amb els planells del fons lacustre i es formaren pels aixecaments del muntanyam perifèric i les falles i enfonsades per filtracions de les aigües. La natura de les roques és la pròpia de llur període de formació; calcàries i margues roges i blavoses, per efecte dels òxids de ferro i magnesi, alternen amb argiles, molasses i bancs de guix, margues calcàries i gredoses de colors grocs i moradencs, a causa dels silicats, i calcària argilosa on es troben els fòssils de l’època (mol·luscs, algun vertebrat mamífer, rèptils i abundantíssims vegetals arborescents, la majoria en estat de motlle). Es troben considerables jaciments de margues calcàries grises, resultat de sedimentació de terrenys pantanosos, a la vall del riu d’Ondara, Ivorra i altres punts, els quals són explotats en regular escala per a l’obtenció de ciment natural. Hi ha guix en moltes localitats, gairebé sempre en cristalls de sulfat sòdic, però no és aprofitat per la seva aquositat excessiva. La pedra calcària de qualitat és abundantíssima, generalment extreta en blocs de matèria compacta, molt fina i de bon treballar; en algunes pedreres, com a les de Pomar i Sant Ramon, la pedra surt ja tallada. Són també abundoses les argiles roges per a la fabricació d’obra cuita. La vegetació ubèrrima dels terrenys anteriors a la formació del llac terciari, afavorida per un clima càlid i humit, fou l’origen dels lignits que en capes més o menys profundes es troben pertot arreu, sobretot a Granyena; els estrats són horitzontals i uniformes, donant idea d’una sedimentació tranquil·la.

Vista del nucli antic de la ciutat de Cervera, cap de comarca de la Segarra
© Arxiu Fototeca.cat
La comarca pertany a la conca hidrogràfica del Segre; a les fonts del Bordell, d’Ondara i del Bullidor, de la clotada de Civit, on vessen les aigües dels vessants de les serres de Talavera, de Montargull, de Bellmunt i de Montfred, neix el modest riu d’Ondara, que, corrent vers l’W, passa per Pallerols, Sant Antolí i Vilanova, els Hostalets, Sant Pere dels Arquells, Vergós, Cervera, la Curullada, Fonolleres, la Móra, i entra a l’Urgell pel Talladell després d’uns 26 km de curs. Part de les aigües del terme de Freixenet de Segarra i les dels termes d’Estaràs, Sant Ramon, les Oluges, la Prenyanosa, Sant Guim de la Plana, Guissona i Torrefeta i gran part dels de les Pallargues, Florejacs i l’Aranyó van a parar al Sió, la coberta originària del qual, estesa fins més enllà d’Agramunt, dóna nom a una subcomarca, la ribera de Sió, d’alguna singularitat. Les aigües d’aquest riu neixen de l’abundosa deu de Gàver (el torrent de Freixenet s’hi ajunta sota Montfalcó Murallat). Les aigües dels termes d’Ivorra, Torà, Biosca i Sanaüja i part del de Florejacs van al Llobregós. Deixant de banda els cursos fluvials esmentats i algun altre torrent migrat, la comarca no és pas abundant d’aigües. En temporades de secada persistent arriben a mancar gairebé del tot en alguns pobles si s’eixuguen els aljubs i les basses on hom recull l’aigua de pluja. Aquesta no sobrepassa els 500 mm anuals en alguns llocs (Cervera, 505 mm; Guissona, 507), característica pròpia de la Catalunya continental. L’elevació del país i la manca de muntanyes properes fan que la Segarra sigui influïda pels factors climàtics més diversos. El fred és bastant intens i arriba fins a -8° i -10°C, i encara més, amb perjudici alguns anys per a les oliveres. En la mateixa estació, però, hom frueix de dies assolellats i clars amb temperatures gairebé primaverals. A la tardor i els mesos de desembre i gener puja la boira de l’Urgell, humida i espessa, que s’arrapa pels comellars, encara que sovint no ateny als punts més alts: quan es remou, es produeixen les gebrades, amb forts descensos de temperatura. D’uns quants anys ençà les boires han minvat d’una manera notòria. Les nevades són de poca intensitat. L’estiu és generalment benigne i de curta duració, amb màximes de 32° a 36°C (de dia; les nits sempre són fresques). La primavera es distingeix gairebé cada any pels freds tardans que sobrevenen a l’abril després de dies d’elevades temperatures i causen perjudicis considerables als ametllers. Sense cap muralla muntanyosa que els destorbi el pas, els vents senyoregen per la Segarra; hi són dominants el de ponent, dit vent serè, fort i sec, i la humida marinada, en direcció contrària, que a l’estiu fa de refrigerador; el vent pallarès, de nord-oest, també humit i desagradable, i el segarró, de nord-est, sec i molt fred, no són tan freqüents. No gaire sovint a l’hivern davalla dels Pirineus o dels rasos de Peguera la freda i impetuosa tramuntana, que escombra el cel de núvols, i també puja del cantó de les muntanyes de Prades la gèlida morella. La velocitat màxima del vent oscil·la entre 30 i 45 km/h.

La vegetació

Paisatge de la plana de la Segarra
© Fototeca.cat
A les terres més baixes, temperades i àrides, la vegetació primitiva devia ésser el carrascar (Quercetum rotundifoliae), de caràcter mediterrani continental. Més amunt, als altiplans freds, que reben més directament el vent marítim humit, i igualment en moltes de les obagues, predominaria el bosc de roure valencià (Violo-Quercetum fagineae), de caràcter submediterrani. La vegetació actual, molt degradada, comprèn sobretot garrigues típiques (Quercetum cocciferae) i pastures de jonça i fenal (Brachypodio-Aphyllanthetum). La brolla del Rosmarino-Ericion apareix només als indrets assolellats i calents, igual que el pi blanc (Pinus halepensis). A les obagues i als llocs frescals hi pot haver pinassa (P.nigra) i, més rarament, pi roig (P.sylvestris).

L’economia

Paisatge de la comarca de la Segarra amb el poble d’Ivorra al centre
© Arxiu Fototeca.cat
La base econòmica de la Segarra és l’agricultura de secà, que és complementada amb la ramaderia. Crida l’atenció l’aprofitament extensiu de la terra. No solament en les fondalades, on el major gruix del terrer i la humitat afavoreixen els conreus, i als plans, on és més fàcil, sinó també als pendissos fins ara emboscats, als planells, on l’arada grata el fiter, i àdhuc als cims dels turons i serrats de flancs inclinadíssims, l’esforç de l’home ha transformat el terreny posant-lo en condicions per a la producció agrícola. La terra no treballada és pràcticament tota inaprofitable. Les anyades de bona valoració dels fruits han estat l’esperó per a eixamplar-ne els conreus, gairebé amb excés. Això ha fet que vagin desapareixent els bosquets careners, que s’aterrin els obacs i siguin romputs erms i garrigues. Hom no hi plany treball per a reforçar amb parets de pedra els marges de contenció de terres en les depressions per tal d’evitar els xaragalls, ni per a tragellar els camps de bona qualitat si pot aprofitar-se un mínim d’aigua per a regar-los, ni per a treure vores i regularitzar-los amb feixes que permetin la maniobra de les màquines de conreu. Els marges i les parets de pedra seca, tan necessaris en el desnivellat terreny, comuniquen al paisatge un caire inconfusible, així com els munts de pedregam tret de les terres en llaurar-les; hom veu al mig d’algun tros una noguera solitària i figueres arrapades a les parets. El 67% del total del sòl de la comarca és dedicat al conreu, el 7,5% a prats i pasturatges i el 13,9% a terreny forestal. La zona del N és la que conté pasturatges i boscs i menys terres de conreu. Hi ha una creixent tendència a la concentració de les explotacions i les terres explotades pel propietari representen el 73,8%, les arrendades el 3,8% i les que s’exploten en règim de parceria el 22,4%. Els darrers anys s’ha produït una total especialització cerealística en perjudici d’altres conreus ben arrelats a la comarca. Aquest procés ha estat degut al clima, a la manca d’aigua, a la mecanització i a l’increment de la ramaderia. Pel que fa a la superfície agrícola, el total de terres conreades el 2003 era de 47.454 ha (47.289 ha de secà i 165 ha de regadiu). Els conreus més importants eren els cereals (41.332 ha), principalment l’ordi (29.800 ha) i el blat (11.273 ha); també eren destacables els fruiters (1.206 ha, dedicades exclusivament al conreu d’ametllers), els farratges (804 ha), les oliveres (618 ha) i els conreus industrials (251 ha). El mateix any, es comptabilitzaren 243.962 caps de bestiar porcí, 12.440 de boví, 10.998 d’oví i 585 de cabrú. La indústria es concentra cada vegada més a Cervera, sobretot, i a Guissona, i el principal dels subsectors és l’alimentari. Cal remarcar la importància de la Cooperativa Agropecuària de Guissona, la indústria alimentària més important de Catalunya, en tot el procés de desenvolupament agrícola i ramader. La fusta i el metall es perfilen com a activitats molt dinàmiques, mentre que dins el tèxtil destaca el ram de la pell. Pel que fa al sector terciari, les iniciatives són encara molt minses en el turisme, encara que tendeix a créixer clarament el comerç. En les comunicacions destaquen les millores portades a terme a la N-II, que permeten d’enllaçar més fàcilment i ràpidament la comarca amb Lleida i Barcelona.

La demografia

La població (17.285 h [1981]) disminuí un 3,5% entre el 1970 i el 1981. Entre el 1981 i el 1991 la població (17.040 h) també disminuí, encara que menys, un 1,9%. Cervera i Guissona, que exerceixen cada vegada més una funció centralitzadora comarcal, continuaven essent els dos únics municipis que havien guanyat població. Cervera, gràcies a la seva situació vora la carretera general Madrid-Barcelona i a la seva incipient industrialització, i Guissona (2.599 h), un 24,7%, mercès a l’activitat de la seva cooperativa agropecuària. Només uns altres dos municipis sobrepassaven els 1 000 habitants: Sant Guim de Freixenet (1.051 h) i Torà (1.136 h). Els municipis que proporcionalment havien minvat més de població eren: Granyanella (-39,7%), Massoteres (-40,6%), Montoliu de Segarra (-35,5%), Torrefeta (-34,7%) i Montornès de Segarra (-31,7%). 1998 la comarca tenia 17.625 h i una densitat de població de 24,4 h/km2. El cap comarcal, Cervera, amb 7.272 h en l’any esmentat, concentrava el 41,2% de la població de la Segarra. La resta de municipis amb un cens superior al miler d’habitants (Guissona, Torà i Sant Guim de Freixenet) aplegaven el 29,9% del total de la població censada el 1998. El 2001 la població era de 18.497 h, amb una densitat de 25,6 h/km2. En el període 1998-2001, el cens s’incrementà en 872 persones, a un ritme anual de l’1,6% (en l’interval 1991-98 el creixement absolut havia estat de 585 h). El saldo vegetatiu fou del -2,2‰, el saldo migratori, del 13‰ i el creixement total de la població, de l’11‰. La majoria de municipis de la comarca minvaren la població en el període 1998-2001; les pèrdues més destacables corresponen a Biosca, que passà de 268 h a 238 h; Montoliu de Segarra, de 202 h a 167 h; els Plans de Sió, de 620 h a 547 h; Ribera d’Ondara, de 531 h a 486 h; Sant Guim de Freixenet, de 1.047 h a 1.009 h; Tarroja de Segarra, de 187 h a 171 h, i Sant Guim de la Plana, de 194 h a 179 h. Els increments més importants es donaren al cap comarcal, Cervera, que amb 7.917 h el 2001 concentrava el 42,8% de la població de la Segarra i sobretot a Guissona, que tingué un creixement absolut de 521 h i se situà en els 3.581 h el 2001.

El mateix any, l’estructura demogràfica mostrava una població força madura amb una clara tendència cap a l’envelliment: el 13,8% del cens tenia menys de 15 anys, el 64,2% era població adulta i el 22% sobrepassava els 65 anys. Els habitatges humans ofereixen la característica d’agrupar-se formant poblat. Les masies isolades són escasses. El repoblament al temps de la conquesta cristiana i la consegüent necessitat de defensa de les terres frontereres exposades a sorpreses de l’enemic foren la causa que els repobladors construïssin llurs albergs sota la protecció dels castells bastits a les puntes dels serrats i encarats a migdia, arrecerant-se al sol i fugint dels vents freds del nord. Aquests castells, àdhuc malmesos i enrunats la majoria, són encara avui una de les notes característiques del paisatge. D’alguns, hom només en reconeix l’antic emplaçament pels munts de ruïnes (Montpaó, Rubinat); d’altres, en resta alguna torre escapçada i panys de mur esquarterats (la Manresana, Ivorra); uns quants conserven a l’exterior, vistos a una certa distància, l’aparença de llurs bons temps, mentre la ruïna hi senyoreja pels interiors (Guàrdia Lada, la Curullada, Montcortès); molts més, despullats gairebé de l’antic caràcter, estan convertits en pagesies (Talavera, la Manresana, Malacara). Els molins foren un temps clapers de vida per les riberes, prop dels pobles, però avui, sense l’animació del treball, s’han convertit en munts de runa o en pagesies. El paisatge industrial resta reduït a les explotacions de pedreres per a construcció o per a fer ciment. La població, en general, es manté sense grans oscil·lacions, bé que hi ha una tendència a concentrar-se en nuclis com Cervera, Guissona, Sant Antolí, Sant Guim, i a deixar abandonats els petits poblets, mancats dels serveis més elementals, conservant, però, algunes cases en estat habitable per a l’època de la recollida dels fruits.

La història

De la prehistòria a la romanització

Algunes troballes de materials arqueològics, procedents de diversos llocs de la comarca, documenten, d’una manera encara incerta, el poblament des del Neolític. Però fins a l’edat del ferro, ja dins el primer mil·lenni aC, hom no disposa d’un poblat excavat, el de Guissona, amb materials hallstàttics, que continuà a l’època ibèrica, de la qual hi ha testimonis arreu de la comarca. El poblat ibèric de Guissona degué ésser un dels centres més importants, com ho demostra el fet que encunyés moneda, amb el nom d’Eso, que fou transformat en Iesso durant la romanització, quan adquirí categoria de municipi romà. El poblament rural, amb vil·les romanes, fou intens, sobretot al voltant de Guissona, la qual cosa indica una agricultura intensa.

De l’edat mitjana ençà

La reconquesta obligà a poblar bé la comarca per a servir de barrera a les incursions sarraïnes. A mitjan s. XIV hi havia uns 16.000 habitants. Pestes, lluites i emigracions feren que al final del s. XV la població baixés fins a uns 9.000 h. L’any 1515 començà la recuperació que havia de portar a l’esclat demogràfic del s. XVIII. Els primers anys del s. XIX la industrialització de la Catalunya mediterrània provocà una emigració considerable. A la darreria del s. XIX i primers anys del XX la fil·loxera féu estralls en les vinyes i en el comerç del vi, molt florent. La major part dels pobles perderen habitants: Sant Guim de la Plana (21,3%), Torrefeta (23%), Massoteres (29,9%), les Oluges (30,1%), Ivorra (36,9 per cent). Cervera, que havia sofert una caiguda espectacular amb la supressió de la Universitat (1824), passà de 3.789 habitants a 4.637 l’any 1897 i altra vegada a 3.835 el 1910. El període 1910-36 fou bo per a la Segarra, on el pagès es dedicà al conreu del blat amb tècniques racionals i s’organitzà en sindicats agrícoles a fi d’avaluar els fruits al màxim. La represa de Cervera i de Guissona arrossegà d’altres municipis a incrementar els seus habitants (Sant Antolí i Vilanova, un 28,9%, i Freixenet de Segarra, un 63,8%). La guerra i la postguerra afectaren la comarca favorablement en l’aspecte econòmic; terres bladeres, hom no hi passava gana i els preus dels productes del camp s’hi mantingueren elevats. Malgrat l’estabilització, l’emigració continuà fins a la situació actual, en què el despoblament rural és compensat amb l’establiment dels treballadors agrícoles en els nuclis de Cervera, Guissona i Torà, cridats pels llocs de treball segurs i fixos de les noves indústries (de mobles, mecàniques, ceràmiques). Dels diversos costums jurídics tradicionalment viscuts a la comarca de la Segarra, l’actual compilació del dret civil n'ha recollit la soldada, que en l’organització tradicional de la família catalana d’aquelles contrades consistia en un peculi creditici que la pubilla estipulava a favor del seu marit si no gaudia de la condició d’hereu —cabaler o pubill—, i que per regla general hom deixava de pagar al cap de deu anys de celebració del matrimoni. Aquesta institució sembla que avui ha perdut tota vigència. La comarca de la Segarra, tal com fou definida en la divisió territorial del 1936, era la meitat oriental del partit judicial de Cervera establert el 1834, arran de la divisió provincial (excepte Torà, Biosca i Sanaüja, que pertanyien al de Solsona, i Vallfogona de Riucorb, al de Montblanc), i corresponia només a una petita part del corregiment de Cervera, del 1716, i de la vegueria de Cervera, molt extensos, d’origen medieval. Fins al segle XII havia pertangut als comtats d’Osona-Manresa (riberes de Cervera i el riu Corb), Cerdanya-Berga (ribera de Sió) i Urgell (pla de Guissona, ribera de Llobregós). Respecte a la divisió del 1936, la llei de divisió comarcal de Catalunya del 1990 establí dos canvis en la Segarra. D’una banda se li segregà el municipi de Vallfogona de Riucorb, que quedà agregat a la comarca de la Conca de Barberà. De l’altra, Montornès de Segarra, fins aleshores a la comarca de l’Urgell, fou agregat a la Segarra.

Col·laboració: 
JpMR
Llegir més...