i el Segrià | enciclopèdia.cat

OBRES

OBRES

Divulgació científica
Estadístiques
Gran enciclopèdia catalana

el Segrià

Comarca
Segrià
Comarca del Principat, a la regió de Lleida.
Població: 
203.279 h
[2009]
Extensió: 
1.398 km2

Cap de comarca, Lleida (112.199 h [2001]). El nucli central, que li ha donat nom, és el Segrià estricte, sector situat al nord de la ciutat de Lleida fins al terme d’Alguaire, entre la clamor de Noguerola i la Noguera Ribagorçana (entre aquests cursos d’aigua discorria, davallant de l’altiplà de Ratera, a Alguaire, la clamor de Segrià, documentada al segle XII). La comarca actual comprèn també el pla de Lleida, a banda i banda del Segre, amb els altiplans d’Almacelles i d’Alguaire i la serra Pedregosa fins al Sas d’Almenar, límit amb la Llitera i la conca del Cinca; el sector del baix Segre, a banda i banda del curs del riu fins a la seva desembocadura a l’Ebre; finalment, el sector de planes i terrasses que constitueixen ja una transició amb les comarques de les Garrigues i del Pla d’Urgell. Això no obstant, el Segrià forma un conjunt homogeni, coincident quasi exactament amb el territori de l’antic municipi de Lleida. Hi ha una simetria de relleu en relació amb les planes travessades pel Segre, el curs del qual forma recolzes i meandres entre turons paral·lels de poca alçària, plataformes situades entre 80-90 i 56-60 m, que segueixen la ribera aigua avall. L’activitat fluvial degué créixer, sobretot en funció de les glaciacions quaternàries, en diversos períodes en què el riu anà desgastant el terreny i enduent-se els materials arrencats, els quals donaren lloc a les característiques terrasses que segueixen les vores del Segre. Aquesta disposició ha donat fesomia a les hortes de la zona de Lleida, trencades per espones i ribatges que es prolonguen pels secans de les Garrigues.

Vista aèria de Lleida, capital del Segrià, amb la Seu en primer terme
© Fototeca.cat
Els altiplans que separen les conques del Segre i del Cinca formen una llarga superfície plana que va del Coscollar (280 m) als Sassos i serra Pedregosa (380 m), d’on es domina la plana del Segrià i on el front oriental és vigorós i escarpat (el vessant de Tabac, la penya d’Alguaire i la serra d’Almenar). A l’altura de Vilanova d’Alpicat aquest relleu (serra de la Sardera) davalla fins a la clamor Amarga, que marca el límit amb la Llitera. Els confins meridionals del Segrià són formats per un planell d’uns 400 m alt. amb lleus ondulacions que davallen de serra la Llena per la Granadella i segueixen cap a Llardecans, Maials i Montmeneu fins a Puigverd i Artesa de Lleida. Al sector SW de la comarca, a la confluència dels rius Cinca, Segre i Ebre hi ha l’Aiguabarreig, una zona humida destacada. El clima és continental i àrid, amb un règim pluviomètric molt inferior a la resta del Principat i pròxim al dels Monegres, amb anys que les precipitacions no arriben als 200 mm; la mitjana anual dels darrers 30 anys, però, superà els 350 mm. Sense el regadiu la comarca seria un extens desert. Cal destacar també els contrasts tèrmics. La possibilitat de neu i glaçades es presenta sobretot els mesos de gener i febrer, i els bruscs descensos de temperatura de la primavera afecten greument l’agricultura. En canvi, la tardor és generalment plàcida. Els forts contrasts es manifesten també a l’estiu (amb temperatures que arriben a superar els 40°C). Les característiques boires d’hivern, s’inicien a mitjan novembre i perduren fins a la fi de gener.

La vegetació

La part oriental de la comarca correspon al domini de l’alzinar de carrasca (Quercetum rotundifoliae), del qual resten encara alguns petits testimonis, inclosos en un paisatge d’erms, brolles i garrigues. A les terres occidentals, situades fora de l’àrea d’alzinar, la vegetació natural devia comprendre en primer terme màquies de garric i arçot (Rhamno-Cocciferetum). En estat primitiu els sòls més dolents devien ésser ocupats per timonedes, poblacions de mates halòfiles, etc., fent un paisatge que als llocs extrems pot arribar a tenir aspecte de semidesert. A les terres meridionals, de Maials i d’Almatret, sota un clima més clement, s’hi afegeixen el pi blanc i diverses espècies termòfiles. Els sòls amb aigua freàtica de les riberes dels rius devien dur boscs frondosos d’arbres de fulla caduca. L’home ha fet gairebé desaparèixer totalment boscs i màquies, amb l’excepció de les pinedes. D’altra banda, l’extensió dels regadius ha afavorit la difusió de vegetals que necessiten humitat, com el vern, el freixe de fulla petita, l’om, etc., enmig dels camps de conreu.

L’economia i la demografia

Gran part de la comarca es dedica específicament al sector primari. El 1989 hi havia 83.574 ha conreades, xifra que augmentà l’any 2003 a 105.455 ha (39.655 ha de secà i 65.800 ha de regadiu).

Sector de la plana del Segrià, amb els conreus de regadiu a banda i banda del riu Segre
© Arxiu Fototeca.cat
Els conreus més importants eren els cereals (26.173 ha), principalment l’ordi (16.222 ha) i el blat (3.056 ha); els fruiters (32.626 ha), on destaquen la pera (10.706 ha), la poma (4.537 ha), el préssec (7.085 ha) i l’ametlla (7.071 ha); les hortalisses (1.197 ha); els conreus industrials (922 ha); la vinya (1.920 ha); les oliveres (12.412 ha), i els farratges (13.658 ha). A les terres de regadiu la propietat és molt repartida. Predomina l’explotació petita; el 60% de les explotacions són de règim directe, i la resta, d’arrendament i parceria. Amb la parcel·lació de les terres d’origen clerical (Montagut, Grealó i Vinatesa) o senyorial, que han adquirit els antics parcers o simplement agricultors del país, han desaparegut pràcticament els latifundis que tants problemes de caràcter social havien creat els darrers cent anys. Aquestes terres han estat convertides pels nous propietaris, gràcies sobretot al canal d’Aragó i Catalunya, en noves explotacions agrícoles modernes i productives. Però on la terra es troba més repartida és a les zones regades pel canal de Pinyana i per la séquia de Fontanet. El progrés tècnic agrícola ha estat considerable durant les tres darreres dècades (les xifres en tracció mecànica i maquinària agrícola són de les més altes de l’Estat espanyol). Perdura, però, el regatge tradicional a través de canals, séquies i reguers, amb el sistema de pales, ulls i estelladors. La major part de les explotacions agrícoles de regadiu no passen de les 5 ha de grandària, mentre que al secà, especialment a la zona garriguenca, les explotacions acostumen a tenir entre 10 i 50 ha. L’aptitud per als conreus, tant de secà com de regadiu —el canal d’Aragó i Catalunya i el canal d’Urgell proporcionen àmplies zones de regatge— fa que hi hagi considerables extensions de diverses espècies, com ara de cereals (ordi, principalment), farratge, fruiters de fruita dolça (pereres, presseguers i pomeres), ametllers i oliveres. Tots aquests conreus superen les 5.000 ha. la vinya és en davallada i, en canvi, augmenten els conreus industrials, com ara el gira-sol o el festuc. El conreu d’arbres fruiters continua en augment i representa un terç del total de la superfície de regadiu. Els fruiters es troben sobretot a les planes del Segre. També ha augmentat considerablement el conreu de panís i d’alfals. El panís es troba més sovint als termes propers al Pla d’Urgell, i l’alfals a la part més occidental del pla de Lleida. El blat i l’ordi es troben en regressió, encara que a la part de ponent ocupen la meitat de la superfície conreada. Els conreus de secà constitueixen la base productiva als termes de la zona garriguenca. La cria d’animals ha adquirit una gran importància dins l’economia del Segrià. Pel que fa a la ramaderia, el Segrià era la comarca catalana amb més cens de bestiar porcí, boví i oví. El 2003 es comptabilitzaren 934.598 caps de porcí, que representen el 15% del total del país, i 106.424 caps de boví (el 15% de Catalunya), amb una producció lletera de 58.724 t (el 9% del total), que situà el Segrià com la quarta comarca catalana productora de llet, després d’Osona, l’Alt Urgell i l’Alt Empordà. El mateix any se censaren 89 914 caps de bestiar oví (el 8,3% del total) i 3.097 de cabrú. Les primeres centrals hidroelèctriques aprofitaren els salts de les séquies; el 1914 hom construí la central de Seròs (Aitona), amb 59.000 kW de potència instal·lada. El 1969 la FECSA inaugurà la central de Térmens-Lleida, amb 12.000 kW de potència instal·lada. Des del principi del segle XX hom instal·là algunes fàbriques tèxtils (filatures i teixits) i de paper a Alfarràs, a Alguaire i a Rosselló aprofitant els salts de la séquia de Pinyana, així com tallers de confecció a Lleida i a Almacelles, igual com tallers de reparació o d’altres, conseqüència de les indústries del polígon del Segre: dues foneries, carrosseria, material agrícola, construcció de mobles i, finalment, la important fàbrica d’adobs químics SA Cros (1927). El creixement industrial del Segrià es polaritza al voltant del municipi de Lleida, i el segueixen municipis com Almacelles, Alcarràs i Alfarràs. Les indústries més importants de la comarca són les relacionades amb el sector primari, des d’aquelles dedicades a l’elaboració de pinsos, fins a les agroalimentàries que produeixen embotits, productes carnis i lactis. Altres indústries dinàmiques són la de la de materials de construcció (que és molt incentivada per l’evolució positiva de l’activitat constructiva a la comarca, sobretot a Lleida) i la química, dedicada especialment a la fabricació de productes fitosanitaris. En el sector terciari, gairebé sempre centrat en el comerç i en els transports, ja que el turisme és poc important, l’àrea de Lleida presenta una concentració d’ocupants amb valors superiors al 80% i actua com un veritable centre supracomarcal de comerç i serveis. Vers a la fi del segle XVIII el Segrià tenia prop de 30.000 h i Lleida concentrava una mica més de la tercera part del total comarcal. El cens de 1987 registrà una població de 55.668 h, dels quals el 35% pertanyien a Lleida (19.627 h). Seguien en importància els municipis de Seròs, Almenar, Alguaire, Aitona i Alcarràs, tots entre 2.000 i 3.000 h. A partir de mitjans s XIX el Segrià cresqué lentament, fins al 1900 (59.443 h). L’augment constant del desenvolupament econòmic contribuí a l’augment demogràfic, més que no pas vegetatiu, de caire migratori, gràcies a la vinguda de la gent provinent del sud de la Península (especialment intensa entre el 1940 i el 1980). Des del 1910, sobretot a Lleida, la corba de creixement ha estat constantment de signe positiu, malgrat la Guerra Civil de 1936-39. El 1981 la població era de 159.434 h, la qual cosa representa un augment del 40% d’ençà del 1960. El 1991 tenia 162.905 h, dels quals el 69% es concentraven a Lleida. En el decenni 1981-91 s’havia produït un increment del 3,6%, centrat principalment a Lleida i als municipis que l’envolten, fet que accentuava la preponderància d’aquesta àrea envers les poblacions més perifèriques, que n'esdevenien cada vegada més dependents. El 1998 la comarca tenia una població de 164.382 h i el 2001 era de 166.090 h, amb una densitat de 119 h/km2. En el període 1998-2001, el cens s’incrementà en 1.708 persones, a un ritme anual del 0,3% (en l’interval 1991-98 el creixement absolut havia estat de 1.478 h). El saldo vegetatiu fou del -0,4‰, el saldo migratori, del 3,1‰ i el creixement total de la població, del 2,7‰. Tot i el creixement global de la comarca, molts municipis perderen població en el període 1998-2001, especialment Alguaire (100 h), seguit de Gimenells i el Pla de la Font (56 h), Maials (53 h), Massalcoreig (51 h), la Granja d’Escarp (44 h), Montoliu de Lleida (36 h), Sarroca de Lleida i Llardecans (32 h cadascun), els municipis de Soses i Sudanell (27 h cadascun), Almatret (25 h), Alcanó (16 h), Torrebesses (14 h), Seròs (9 h), Lleida (8 h), Alfés (6 h), Aitona (5 h) i els Alamús (1 h). Lleida, el cap comarcal, concentrava el 67,5% de la població, amb 112.199 h el 2001, i només un altre municipi de la comarca, Almacelles (5.623 h), superava els 5.000 h. La distribució de la població per grans trams d’edat mostrava una estructura demogràfica amb característiques de població madura, però amb una certa tendència a l’envelliment, atès que el 14% del cens tenia menys de 15 anys, el 67,3% era població adulta i el 18,7% sobrepassava els 65 anys. Pel que fa a la població activa, l’any 2001 estava constituïda per 78 832 persones, amb una taxa d’atur del 7,4%. El 10,2% de la població ocupada treballava en el sector primari, el 13,6%, en la indústria, el 12%, en la construcció i el 64,3%, en el sector serveis. Els municipis que tenen la major part dels conreus de regadiu i que tenen una mica d’indústria han experimentat una certa estabilitat i fins i tot augments demogràfics. En canvi, els municipis que han baixat més en nombre d’habitants són els de la zona garriguenca i els del baix Segre. A la tardor del 1982, i a causa d’un fort aiguat, el Segre féu una crescuda que ocasionà danys gravíssims a l’agricultura, en fer desaparèixer moltes hectàrees de terrenys i conradissos i xarxes de reg, i la inutilització de diversos trams de les vies de comunicació. Al seu pas per nuclis urbans, la riuada produí també pèrdues materials de consideració.

La història

De la prehistòria a la romanització

Troballes, recents, de material lític als voltants de Puigverd de Lleida permeten de documentar el poblament de la comarca des del Paleolític mitjà i durant els darrers temps de l’edat de la pedra. Per a tenir sèries contínues, però, cal saltar a l’edat del bronze, època de la qual són coneguts, superficialment, diversos poblats. Aquest poblament enllaça amb el de la fi de l’edat del bronze i la primera època de l’edat del ferro (cultura hallstàttica), amb poblats i necròpolis de túmuls petits, com el de les Roques de Sant Formatge, de Seròs, que demostren un poblament intens. A partir del segle IV aC es produí la iberització de la comarca, un dels nuclis importants del món ibèric català, del poble dels ilergets (ilerget). Hom en coneix poblats arreu de la comarca: és representatiu el del tossal Redó. El més important fou el de Lleida (Iltirda), que encunyà moneda abans de l’ocupació romana, imitant les dracmes gregues, testimoni d’un procés econòmic més avançat que el de la majoria del territori ibèric català. Iltirda esdevingué amb la romanització una ciutat amb categoria de municipi, amb el nom d’Ilerda, i fou un nucli important de comunicacions. La comarca tingué una agricultura desenvolupada, com ho demostren les nombroses vil·les romanes.

De l’edat mitjana al segle XVIII

Lleida esdevingué el centre del primitiu bisbat de Lleida, existent ja a l’època visigòtica. D’aquest temps són les importants troballes de la basílica de Bovalar (Seròs), amb un notable baptisteri que ha estat reconstruït i traslladat al Museu Arqueològic de Lleida, així com alguns bells exemplars litúrgics (una creu, un encenser i una gerra de bronze). La comarca fou durant l’època islàmica el centre de la taifa de Lleida (regne de Lleida), fundada per la dinastia dels Banū-Hūd, el poder de la qual s’estengué fins a Tortosa i a Dénia (1039-1110). El Segrià fou el sector més islamitzat del Principat, fet que confirma l’abundosa toponímia d’origen àrab (Alguaire, Almenar, Alfarràs, Alcarràs, Alpicat, etc.). La població morisca fou majoritària al baix Segre fins a l’expulsió del 1610. Però cal situar l’origen del poblament actual de la comarca després de la conquesta cristiana (1149-1200) per gent provinent principalment de l’Urgell, el Pallars, la Ribagorça, Gascunya, el Llenguadoc i la Catalunya central. La ciutat de Lleida fou la comunitat repoblada que més es beneficià del repartiment i de les lleis i privilegis reials. Altres beneficiaris foren el bisbe i el capítol, els templers i els hospitalers i les poderoses cases dels Montcada, Cervera, Anglesola, etc. Tant Lleida com les viles més importants de la comarca es regiren a partir del regnat de Jaume I pel règim de paeria (1264). La població disminuí al llarg del segle XIII per la seva contribució al repoblament de Mallorca, València i Múrcia, i seguí posteriorment el procés general del país, amb el notable augment del segle XVIII, que foren repoblats llocs desapareguts en els fets bèl·lics de segles anteriors (Almacelles fou repoblada per l’industrial barceloní Melcior de Guàrdia i Mates el 1774) i durant el qual nuclis com Lleida, Almenar, Aitona i Seròs veieren duplicar llur població.

Del segle XVIII ençà

Tot el Segrià formà part del bisbat i de la vegueria de Lleida. Després del decret de Nova Planta (1716), en unir-se les demarcacions de Tàrrega i de Balaguer a Lleida per formar el corregiment de Lleida, tot el Segrià restà dins aquesta nova jurisdicció administrativa. El 1834, amb la divisió en partits judicials, el de Lleida comprengué, aproximadament, les actuals comarques del Segrià i de les Garrigues, excepte uns sectors al límit amb la Noguera (Alfarràs, Almenar, Alguaire, Vilanova de Segrià i la Portella depenien de Balaguer). El 1908 la segregació del partit judicial de les Borges Blanques reflectí ja la diferenciació de les dues comarques que restaren definides en el decret de Divisió Territorial de Catalunya del 1936.

Col·laboració: 
JLlP
Llegir més...