i Luci Anneu Sèneca | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Luci Anneu Sèneca

Forma llatina deLucius Annaeus Seneca
Forma llatina deLucius Annaeus Seneca
filosofia filos, història hist i literatura lit
Escriptor, filòsof i polític llatí.
Còrdova, 4 aC — Roma, 12 d’abril de 65 dC

Fill de L.A.Sèneca el Rètor, fou educat en el culte a la poesia i l’eloqüència. A Roma, fou deixeble de Sotió, Àtal i Papiri Fabià, filòsofs eclèctics, que l’iniciaren en la pràctica de certes doctrines austeres i que, en el cas de Papiri, exerciren sobre ell una influència intel·lectual molt profunda: configuraren el seu estoïcisme humanitzat pel sentiment i la unitat d’estil i de pensament que lliga totes les seves obres. L’any 31 dC obtingué la qüestura i començà la seva brillant carrera d’advocat, que hagué d’abandonar davant l’enveja de Calígula. Des d’aleshores, es consagrà totalment a la filosofia i a les lletres, alhora que també es lliurà (39-41 dC) a la vida mundana: freqüentà l’alta societat romana i esdevingué l’home desitjat i preferit de la gent refinada. De tot això, la seva fama d’austeritat en sortí entelada i donà esquer a la maledicència dels seus enemics contemporanis i de la posteritat. A causa de l’odi que li professava Messalina, fou acusat d’adulteri amb Júlia Livil·la i condemnat a mort pel senat. La intervenció de Claudi féu que la sentència no s’acomplís, però, així i tot, fou decretat l’exili a Còrsega, illa gairebé inhospitalària per a un romà d’aquell temps. Sèneca hi passà vuit anys (41-49 dC) i, tot i que, en principi, escriví a la seva mare, Hèlvia, una Consolatio en la qual feia sinceres protestes de conhortament i de felicitat, el fet és que la relegatio li degué resultar insuportable perquè en repetides ocasions no dubtà a escriure alguns pamflets ignominiosos i llagoters per tal d’aconseguir el retorn. No l’obtingué, però, fins que, morta Messalina, fou cridat per Agripina com a preceptor del seu fill Neró. Amb això comença l’època política de Sèneca, que s’estén de l’any 54 al 62. La seva actuació durant aquests anys no desdiu gaire de la seva actuació com a filòsof: no fou un dictador, ni un intèrpret mecànic i inflexible de la llei, ni un conservador intolerant i rectilini. Damunt tota la seva gestió política —diu el canonge Cardó— plana un sentit d’humanitat. Amb tot, tres taques ombregen la seva vida en aquest període: la seva condescendència amb la luxúria del seu imperial deixeble, la mort de Britànic i la d’Agripina. I, bé que no pot parlar-se de complicitat directa en tots aquests crims, el fet és que tampoc no sabé evitar-los. Al cap de poc temps, però, en desfermar-se la crueltat de Neró, es retirà dels afers públics. No trobà la pau que anhelava, perquè, d’una banda, els seus enemics no perdonaven la seva anterior situació de privilegi i, mordaçment, queixalaven la seva fortuna i la seva benaurança. D’altra banda, no el perdonà la rancúnia de l’emperador, el qual, considerant-lo inculpat en la conspiració de Pisó, li trameté l’ordre de llevar-se la vida. Així ho féu: s’obrí les venes i morí plàcidament a l’estil romà dins un bany d’aigua tèbia, consolant i aconsellant els seus amics. La seva obra abraça els diàlegs (De providentia, De constantia sapientis, De ira, De vita beata, De otio, De tranquillitate animi, De brevitate vitae, Ad Polybium de Consolatione, Ad Helviam de consolatione i, a més, el tractat De clementia, dedicat a Neró, i els set llibres De beneficiis), els set llibres sobre Naturales quaestiones, els vint de les Epistulae Morales (lletres a Lucili), les nou tragèdies en vers (Hercules, Troades, Phoenissae, Medea, Phaedra, Oedipus, Agamemnon, Thyestes i Hercules Oetaeus), la violenta i grollera sàtira contra l’emperador Claudi (Divi Claudii Apocolocyntosis) i un cert nombre d’epigrames que li han estat atribuïts. Ultra aquestes obres, hom té encara notícia d’un gran nombre d’escrits de Sèneca que s’han perdut. Tots ells, per llur estil, constitueixen una novetat: el trencament amb el període ciceronià, primparat i delicat de tracte, i la seva substitució per unes frases en què es palesen la brevetat, la repetició, la asimetria, l’antítesi, etc, un estil, però, vivacíssim d’observació psicològica, sotjador dels més dissimulats replecs de l’esperit. Això, pel que fa a la forma; quant al fons, val a dir que la filosofia de Sèneca no mereix un llarg estudi, perquè no presenta ni caient personal ni constància. Desafecte de l’especulació metafísica, tota la seva filosofia, a més de tenir un caient moral, tendia, eclècticament i pragmàticament, a la direcció d’una vida. Aquesta destinació concreta explica, potser, la inconstància doctrinal del seu autor, que ha estat classificat successivament d’estoic, de pitagòric, d’epicuri, de cristià i d’enemic de tota religió positiva. Amb tot, i malgrat aquesta inconstància i les contradiccions, evidents, no ja dins l’obra en si, sinó també entre la vida de l’home i l’obra, Sèneca és una de les grans figures del pensament i de la literatura llatines i els seus escrits constitueixen sempre una font de reflexió, sàvia i profunda, a la qual és bo d’acudir encara avui. Sèneca apareix citat molt sovint en els texts literaris catalans medievals i renaixentistes. La seva figura de moralista per antonomàsia i el fet d’ésser considerat com a filòsof cristià fan que sigui un dels clàssics més admirats dels humanistes. Hom sap que diverses obres seves figuraven a la biblioteca del rei Martí l’Humà, ja sia en el text original llatí o en traducció catalana. Destaquen, sobretot, les diferents versions anònimes de les Epistulae Morales: les Flors o autoritats tretes de les epístoles de Sèneca a Lucili, les Epístoles de Sèneca abreujades, que posseí la reina Maria, muller del Magnànim, etc, l’obra senequiana que potser assolí més divulgació als territoris de la corona catalanoaragonesa. Eiximenis, que tingué un llibre De dictis Senecae, el cita amb molta freqüència. De tota manera, els qui efectuaren l’apropiació més important de Sèneca per a les lletres catalanes foren, però, Antoni de Vilaragut i Antoni Canals. El primer, amb la traducció catalana parcial de les tragèdies, es convertí en la deu d’on sortiren les versions castellanes manuscrites de la Biblioteca Nacional i d’El Escorial. Antoni Canals, amb la traducció del De Providentia, sabé ésser fidel a l’esperit de l’autor, traduint àdhuc aquells passatges que potser no s’adeien amb l’esperit cristià de l’època (com és ara la mort de Cató i la subsegüent apologia del suïcidi). L’aportació d’aquests dos humanistes determinà la presència constant del filòsof llatí en la literatura catalana. A l’època moderna, Carles Cardó —amb un treball que excel·leix per la recreació de l’estil senequià en una prosa sòbria, elegant i perfecta— el traduí dins la col·lecció de la Fundació Bernat Metge (1931-57).

Col·laboració: 
AES
Llegir més...