i Sentmenat | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Sentmenat

SinònimSantmenat
SinònimSantmenat
Plaça de la vila i ajuntament de Sentmenat
© Fototeca.cat
Municipi del Vallès Occidental.
Població: 
7.870 h
[2009]
Extensió: 
29 km2

Situació i presentació

El terme de Sentmenat, de 28,80 km 2 d’extensió i situat als contraforts meridionals del Montmajor, limita amb els municipis de Castellar del Vallès (W), Sant Llorenç Savall (NW), Sabadell (SW), Polinyà (S), Palau-solità i Plegamans (SE) i Caldes de Montbui (NE), aquest últim pertanyent a la comarca del Vallès Oriental.

El terme gaudeix d’un clima suau, arrecerat per les muntanyes que el limiten al nord: ja fora del seu terme, Sant Llorenç del Munt i el Farell, i dins el terme, Serra Cavallera, la serra del Calvari, la serra de Can Fruitós (altrament dita de la Sagrera), el turó de la Torre Roja (on hi ha enclavada una torre circular de defensa d’origen alt medieval), i la serra de Puig Rodó, presidides per la característica muntanya que li fa de límit amb Castellar, el puig de la Creu (664 m), coronada amb l’església del mateix nom, des d’on es descobreix un impressionant panorama. A l’oest té la serra de Can Palau, coberta de frondosos boscos de pins.

Com a accidents orogràfics notables hi ha l’avenc de Castellet, prop de la masia de Castellet de Dalt, i les coves anomenades del Comte o de Guanta, on, segons una llegenda local, fou occit el comte de Barcelona Borrell, perseguit pels moros.

Si bé en temps passats tingué moltes i molt bones fonts, actualment només se'n pot parlar d’unes quantes: la d’en Fargues, la de Can Ramoneda, la del Pi, la de les Noeretes, la de Mata, la del Gurri i la dels Enamorats, i també sobre Guanta, la Font Falsa, que no és sinó un petit avenc que en èpoques d’abundància de pluges fa de sobreeixidor d’algun corrent d’aigua subterrània i alimenta de forma notòria la riera i el saltants de Guanta, com són el salt de Can Montllor del Racó i el de Corró.

Les aigües tributàries per la dreta de la riera de Caldes són: la riera de Sentmenat, la qual es nodreix alhora dels torrents d’en Cosidor, la riera de Can Montllor (que al seu pas per la riera de Can Vinyals és on es van construir, al final del segle XIX, tres rescloses que formen tres llacs esglaonats), els torrents de Can Castellet de la Riba, Can Mas, Can Costet del Doctor, del Sot del Sastre, i de Ca n'Oriac; el torrent d’en Baiell, que es nodreix del torrent de Can Fruitós, del Bosc Mal, del Corró, del Sot de la Bardissa, de Sant Miquel de l’Arn, de Can Turull, de Can Capella i del Doctor. I tributaris de la Riera Seca són els torrents de Can Morera i de Can Montllor.

El terme comprèn la vila de Sentmenat, cap de municipi, les urbanitzacions de Can Canyameres, Pedra-santa, Can Vinyals, i la caseria de Serrabarona. Una xarxa de carreteres locals enllaça la vila amb els municipis de Sabadell (on hi ha l’estació de ferrocarril més propera), Castellar del Vallès, Terrassa, Caldes de Montbui i Polinyà.

La població i l'economia

La població (sentmenadencs o sentmenatencs), segons els fogatjaments de 1381 i 1553 era de 32 i 57 focs respectivament. Al llarg del segle XVIII la població augmentà, passant de 663 h (1719) a 906 h (1787), i continuà creixent fins a 1 728 h l’any 1857. La industrialització féu emigrar cap a les poblacions fabrils, especialment Sabadell, un gran nombre de sentmenadencs; l’any 1897 quedaven 1 505 habitants. La plaga de la fil·loxera fou un altre factor decisiu perquè els braços sobrants de la vinya s’ocupessin en la indústria forana; l’any 1900 hi havia 1 256 h. Al principi del segle XX s’instal·laren algunes indústries al poble, que es van consolidar brillantment pels guanys del període de la Primera Guerra Mundial, i començà una corba ascendent en el nombre d’habitants: 1 742 h l’any 1920 i 1 897 h el 1930. Després de la guerra civil de 1936-39 s’arrelà encara més la indústria local, i amb l’expansió econòmica de la dècada del 1960 es produí una massiva immigració de gent vinguda d’altres indrets de la península: l’any 1970 hi havia 2 868 h i 3 674 h el 1981. En els censos posteriors, el nombre d’habitants continuà pujant progressivament (4 582 h el 1991 i 5 820 h el 2001). L’any 2005 s’arribà a 6 988 h.

Sentmenat ha deixat d’ésser la població agrícola que vivia principalment de les collites, per passar a ésser una població industrial que de la terra en fa un complement. Els principals conreus són els cereals (ordi, blat i civada), el farratge, la fruita seca (avellaner, ametller) i l’olivera. La vinya està en curs de desaparició. Hi ha ramaderia de bestiar porcí i d’aviram.

El sector tèxtil, dominant durant gran part de la segona meitat del segle XX, sofrí un fort retrocés a final del segle. Modernament, la indústria s’ha diversificat força i no es pot parlar d’una especialització clara en cap sector. Hom destaca els polígons industrials de Can Roure, Can Clapers i Mas d’en Cisa; situats en els sectors S i SE del terme, on hi ha instal·lades empreses metal·lúrgiques, indústries complementàries de l’automòbil, alimentàries, elèctròniques, químiques, etc.

Pel que fa al comerç, el mercat setmanal s’escau el divendres. Les necessitats sanitàries són satisfetes per un centre d’assistència primària (CAP) i l’oferta bàsica d’ensenyament es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat i cicles formatius.

La vila de Sentmenat

La vila de Sentmenat (207 m d’altitud), que concentra la major part de la població del municipi (5 605 h el 2005), es troba a l’esquerra de la riera de Sentmenat, en un terreny lleugerament inclinat de cara a migdia. La immigració consegüent al creixement industrial condicionà la construcció dels barris de Can Palau i de Can Baixeres, units al nucli. A 1 km de la vila, en el camí veïnal que va a Palau-solità i Plegamans, hi ha la caseria de Serrabarona. Les cases daten del segle XIX. Es començà a formar al final del segle XVIII i al llarg del segle XIX, i durant la dècada del 1980 ha tornat a experimentar un creixement important. Obtingué el títol de vila el 1917. El nucli de població s’inicià a la part baixa de l’actual vila de Sentmenat.

Es conserven vestigis d’una església d’època preromànica, prop d’una església posterior de la qual només resta l’alterós campanar romànic de dos pisos, del segle XII, que és el que encara serveix avui. L’església parroquial actual, dedicada a sant Menna, màrtir egipci dels segles III i IV i patró de Sentmenat, és separada del lloc on hi havia hagut l’antiga per una placeta i es bastí l’any 1744, si bé l’absis no fou edificat fins als anys posteriors a la guerra civil. Dins l’església hi ha una pica baptismal, gòtica, procedent possiblement de l’església anterior. L’església parroquial, en cadascun dels tres llocs on s’ha situat, ha estat sempre dedicada a sant Menna. Ho confirmen pergamins dels anys 983, 992, etc., que consignen la forma llatinitzada Sancti Miniati, de la qual deriva el nom actual de la vila.

Les entitats culturals més importants de Sentmenat són la societat coral La Glòria Sentmenatenca, fundada el 1985, la qual té els seus orígens en la Societat Coral Obrera (1911). Pel que fa a les festes tradicionals cal destacar, per Carnaval, el ball de gitanes, que a Sentmenat pren el nom de ball de Plaça perquè és on es balla. Per Corpus se celebra la festa dels Llums i per a l’ocasió s’il·luminen especialment els carrers i es fan balls i sopars. Aquesta festa té lloc el dissabte anterior i posterior al Corpus, en barris diferents. La vila celebra la festa major el primer diumenge de setembre amb orquestra, balls, cercaviles, sardanes, etc., i també el dia del seu patró, sant Menna, que s’escau l’onze de novembre.

Altres indrets del terme

El castell de Sentmenat

Al N de la vila, a poca distància, hi ha la mola del castell de Sentmenat, situat en un punt estratègic, al marge d’un barranc. Tot i que l’edificació és bastant descurada, es veu ben bé la grandiositat de l’àmplia fortalesa, amb murs de més de tres metres de gruix. Té una planta baixa i dos pisos; en cas de perill tenia capacitat per a encabir-hi molta gent. La façana principal queda penjada dalt el marge de la profunda riera, i per la part plana era defensat per un vall, sobre el qual encara es conserva un pont de pedra que donava entrada al castell, i que, segons la tradició, en substituí un altre de llevadís. En aquesta banda el castell té una àmplia façana en semicercle, construïda directament sobre el sauló, és a dir, sense fonaments.

No es coneix la data en què es construí el castell, però segons la tradició fou construït durant la invasió àrab. L’any 1065 és citat com a castell de Sancti Minati. Durant el curs dels segles s’hi han fet algunes modificacions; l’última possiblement és del principi del segle XVI. Al final dels segles XVII i XVIII es feren les darreres reformes importants. Com a acció bèl·lica remarcable d’aquest castell cal esmentar el setge a què fou sotmès l’any 1485 per les tropes remences de Pere Joan Sala, que motivaren la vinguda de tropes reialistes de Barcelona. L’any 1989 aquest castell va ser declarat d’interès cultural, juntament amb el campanar romànic.

Sobre el castell i el nom de la vila hi ha dues llegendes, que hom suposa difoses pel mateix llinatge. L’una ens diu que un centurió (home que comandava cent soldats) va derrotar part de l’exèrcit enemic en el Vallès i hi fundà el lloc de Sentmenat, com a refugi, posant-li aquest nom en honor als seus valents soldats: els “cent manats”. L’altra, fent referència també als “cent manats”, parla també d’un centurió que acudí tan ràpidament a l’auxili de la plaça assetjada, superant els altres militars, que el senat romà li concedí el nom de Sentmenat, i ensems, ornà el seu escut amb tres ales, volent significar que havia anat més de pressa que un ocell, que només en té dues. Precisament, aquest és l’escut del marquesat de Sentmenat, títol que va ésser atorgat per Carles II, el 1691, al capità de cuirassers de cavalleria, Joan Baptista de Sentmenat i de Toralla.

Fora dels murs del recinte del castell, així que s’acaba de travessar el pont, a mà dreta, hi ha una capella de planta romànica, edificada al segle XIV per voluntat de Jaume II de Sentmenat i molt modificada per Ramon de Sentmenat i Despujol vers la segona meitat del segle XIX, amb motiu de la construcció, a l’interior, del panteó que guarda les despulles de la família Sentmenat.

Els marquesos de Sentmenat posseeixen una altra capella dins el poble, dedicada al culte: és la capella de Santa Caterina, situada al carrer que corona la Serra de Dalt, que fou erigida leany 1768.

Les urbanitzacions, les masies i les restes arqueològiques

Dins del terme hi ha un seguit d’urbanitzacions com: Can Canyameres, Pedra-santa i Can Vinyals que concentren una població permanent cada vegada més important i que arribà als 2 141 h el 2005.

Un esplet de masies, repartides pel municipi, donen testimoni de la fertilitat del sòl i de la riquesa agrícola: Can Costa, Can Clapers Jussà, Can Costet, Can Bigues, Can Morera, Can Cladelles, Can Montllor, Can Riera, Can Canyameres, Casa del Senyor o Cal Quemedran, Can Mas, Can Roure, Can Vilà, Can Castellet de la Riba, Can Sorts, Can Palau, la Colomina, Can Baixeres, Can Capella, Can Turull, Ca l’Ànec, Can Peixau, Casa Beió, Can Vinyals, Can Montllor del Racó, Mas d’en Cisa, Guanta (vora la qual, al cim del turó del Corb, hi ha les restes del castell anomenat de Guanta, documentat ja al segle XI), Can Senosa, Can Castellet de Dalt i Can Fruitós.

Pel terme hi ha testimoniatges d’època prehistòrica, el primer dels quals és el dolmen de Serra Cavallera, al NW de la vila. Al cim de la muntanya de la Torre Roja, a cavall de la divisòria entre Caldes i Sentmenat, hi ha un poblat ibèric. Prop de la riera de Sentmenat es va trobar també una de les dues pedres daun molí ibèric de grans dimensions. Al pla de Can Palau són nombroses les restes de tombes romanes. Hi ha constància arqueològica de l’existència de vil·les a Can Palau, al Mas d’en Cisa, a Can Fruitós i a Can Mas. Així mateix el terme era creuat de llevant a ponent per la via romana que anava d’Aquae Calidae (Caldes de Montbui) a Ègara (Terrassa).

La història

Al final del segle XI, quan aquest municipi ja era un castell termenal, la jurisdicció absoluta, tant en l’aspecte militar com en el civil, l’obtingué Guillem Ramon, dit Dapifer, primer senescal del comtat de Barcelona. Per drets d’herència passà a la família dels Montcada i d’aquests als Centelles, a través de Bearnesa de Montcada, muller d’Eimeric de Centelles. Els Sentmenat eren els castlans del castell de Sentmenat, però el 1380 en van esdevenir senyors plens en virtut d’una venda de la família Centelles, en compliment d’una sentència arbitral. El llinatge dels Sentmenat donà guerrers, eclesiàstics, polítics, diplomàtics i defensors de l’agricultura. La jurisdicció religiosa del terme estigué dividida fins l’any 1868 entre la parròquia de Sentmenat (que comprenia el nucli urbà i les masies situades a les valls de Montllor, Sentmenat, Canyameres i del Rovirà) i la parròquia de Santa Maria de Caldes de Montbui (que comprenia les masies situades a la part nord-oriental del terme, és a dir, la Vall d’Aiguasenosa i de Comdal), i va rebre el nom de Comdal tot el territori amb jurisdicció religiosa de la parròquia de Caldes de Montbui. L’any 1868 s’unificà tota la jurisdicció religiosa del terme excepte les masies de Can Turull i Can Peixau, les quals actualment continuen depenent, a efectes religiosos, de la parròquia de Caldes.

En la guerra de Successió al tron d’Espanya fou castigada per les tropes de Felip V, per haver-se declarat partidària del rei arxiduc Carles III. Cal destacar les lluites prop de Can Vinyals i la crema de la rectoria i l’església romànica per part de les tropes del comte de Montanes el 1714. Al començament del segle XIX, la guerra del Francès portà també alguns enrenous, però els habitants se salvaren moltes vegades de l’acció de les tropes franceses refugiant-se a les muntanyes, gràcies a l’avís que es feia (hissant una senyera) al castell de Montcada quan es detectaven moviments de tropes. En aquesta època hi hagué molta violència, ja que es cremaren i saquejaren diverses masies. Hi ha constància d’una emboscada feta per la gent del terme a un destacament francès al seu pas per la Plana de Can Palau. Així mateix, es pot esmentar la participació activa d’en Francesc Turull i Farrell, hereu de Can Turull, al setge d’Hostalric i als fets de Mollet. La seva actució li valgué el títol de tinent coronel de milícies urbanes i posteriorment el comandament de tot el sometent del Vallès. Sentmenat es destacà també, en les guerres carlines, per la gesta que els setmenatencs feren l’any 1873 per evitar la invasió de Caldes de Montbui pels carlins.

Col·laboració: 
CMC
Llegir més...