Església de Sèrbia

Església ortodoxa autocèfala, amb jurisdicció sobre diverses comunitats, generalment d’identitat sèrbia.

La cristianització de Sèrbia data del temps de Basili I de Bizanci (867-886) i, mentre que la Dalmàcia era ja cristiana des del segle VII i lligada amb el món romà, Sèrbia restà plenament vinculada al cristianisme oriental, dependent del patriarcat de Constantinoble. El 1219, sota Esteve II i amb l’autorització del patriarca de Constantinoble, fou creada l’Església autocèfala de Sèrbia, el principal organitzador de la qual fou el monjo Sava, fundador també del monestir serbi de Khilandar, al mont Athos. Esteve Dušan Uroš IV creà (1346) un patriarcat serbi, amb seu a Peč, però el seu primer patriarca fou excomunicat pel de Constantinoble i la comunió no fou restablerta fins el 1375. Suprimit el patriarcat en dues ocasions (1389 i 1766) a causa del domini turc, l’Església de Sèrbia fou, finalment, declarada autocèfala el 1879 i restablerta com a patriarcat el 1920. Bé que resident a Belgrad, el patriarca porta el títol de Peč i alhora els títols de metropolita de Belgrad i de Karlovci. En la història del cristianisme serbi han tingut un pes decisiu els monestirs, els més importants dels quals, per llur història i llur aspecte, són: Dečani (1327-35), Gračanica (1320), Kalenič (segle XV), Ravanica (1381), Sopoćani (1258-63), Studenica (1180) i Žiča (1207-20). Un altre centre religiós i cultural important ha estat l’arquebisbat d’Okhrida.

Després de la Primera Guerra Mundial, amb la constitució del Regne de Iugoslàvia s’oposà enèrgicament a un concordat amb el Vaticà. Amb la invasió de Iugoslàvia per part del Tercer Reich a la Segona Guerra Mundial, l’Església sèrbia fou durament perseguida pel règim ústaixa, que volgué substituir-la per una ‘Església ortodoxa croata’ de nova creació. Posteriorment, a la República Socialista Federativa de Iugoslàvia, el règim de Tito sotmeté l’Església sèrbia a un fort control, i el 1967 promogué la creació d’una Església ortodoxa de Macedònia circumscrita a aquesta república (fins aleshores part de l’Església de Sèrbia). Després de la mort de Tito (1980) l’Església de Sèrbia adquirí un protagonisme creixent en la redefinició del nacionalisme serbi, paral·lelament a la dissolució de l’estat socialista. Al llarg de les guerres que seguiren a la desmembració de Iugoslàvia (1990-1999), nombrosos monestirs, feligresos i clergues, així com el patrimoni de l’Església de Sèrbia situats fora del territori estricte de la república de Sèrbia foren objecte d’atacs, malmesos o destruïts, però posteriorment la situació ha tendit a normalitzar-se en els diversos nous estats.

A mitjan primera dècada del segle XXI, l’Església de Sèrbia era dividida en sis metropolitanats: Belgrad-Karlovci (l’únic situat dins l’estat de Sèrbia), Dabar-Bosnia, Montenegro i Litoral, Zagreb, Ljubljana i Itàlia, Nova Gracanica (Chicago, EUA), Mitjà Oest (EUA). Al seu torn, els metropolitanats es divideixen en 31 bisbats o eparquies (part dels quals a diversos estats de la UE, Austràlia, Nova Zelanda i els Estats Units). L’any 2002 fou creat l’arquebisbat autònom d’Okhrid, per oposició a l’Església autocèfala Macedònia.

El nombre d’adherents de l’Església sèrbia és d’uns nou milions arreu del món. Des del 1920 han estat patriarques de l’Església de Sèrbia Dimitrije (1920-30), Varnava (1930-37), Gavrilo V (1938-50), Vikentije II (1950-58), German (1958-90) i Pavle (1990-2009), al qual el 2010 ha succeït Irinej.