i Serralada Prelitoral Catalana | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Serralada Prelitoral Catalana

Serralada Prelitoral Catalana Vilaplana del Camp, sota la serra de la Mussara i les muntanyes de Prades
© Fototeca.cat
Serralada, la més interior, llarga (280-320 km) i elevada (800-1.700 m) de les tres unitats que integren el Sistema Mediterrani Català.

Consta d’elements d’edat i constitució dissemblant: un massís hercinià, que ocupa el terç septentrional de la serralada; unes serres alpines que, amb blocs hercinians englobats, ocupen la resta de la serralada; i fragments discontinus de la Depressió Central Catalana, aixecats i adossats lateralment. Es pot dividir en uns quants sectors. En primer lloc, el massís hercinià, entre les conques del Ter i el Llobregat, que ha sofert l’erosió més intensa perquè fou el primer a formar-se; la seva orientació, N-S vora el Ter, passa aviat a NE-SW, dominant a la serralada; és el sector més poc mediterrani per l’altitud, el clima i la vegetació, que al Montseny presenta caràcters d’alta muntanya; la part corresponent a la conca del Llobregat és més eixuta i la caracteritzen els conglomerats montserratins. En segon lloc, la serra alpina compresa entre les conques del Llobregat (l’Anoia) i l’Ebre (riu de Montsant); recent com és, el gruix relativament feble dels sediments n'explica l’altitud inferior; a partir del Francolí aflora el sòcol paleozoic i l’orientació ENE-WSW passa a NE-SW. Al tercer sector la serralada és travessada amb grans dificultats per l’Ebre. El paleozoic entra en contacte directe amb la fossa de Móra, de terraplenament cenozoic, i la serralada s’obre en dos braços; el llevantí s’orienta al SSE, domina el delta de l’Ebre i arriba al litoral (però no invalida el nom de la serralada, on ja han desaparegut les altres dues unitats: la Serralada Litoral al Garraf i la Depressió Prelitoral al Camp); el ponentí, més robust, entra en contacte amb les vores de la Depressió Central, redreçades localment, i amb els plecs del Sistema Ibèric ( Serralada Ibèrica) en els Ports de Beseit. I, finalment, el sector meridional, entre les conques de l’Ebre i el Millars, és assignat per molts autors al Sistema Ibèric, del qual constituiria la façana marítima. Aquesta atribució tradicional, que s’estenia fins a prop del Llobregat, és anterior a la fixació del concepte Sistema Mediterrani Català (els Catalànids). Noel Llopis i Lladó en fixà el concepte (1943), per tal com afavoreixen l’adscripció al Sistema Mediterrani: estratigràficament, el predomini de materials cretacis de gran potència enfront dels juràssics i triàsics de més al S; estructuralment, l’enfonsament a la Mediterrània dels plecs iberídids procedents del NW sota els Catalànids, que arriben del NE i dominen el paisatge; topogràficament, la definició de la Serralada Ibèrica com a vora nord-oriental de la Meseta desaconsella l’extensió del nom fins als allunyats estreps litorals; biogeogràficament, segons O. de Bolòs, la semblança del Maestrat amb les terres del N és més gran que amb les de migjorn. La Serralada Prelitoral es caracteritza per un clima de muntanya mediterrània, amb temperatures mitjanes d’hivern dependents de l’altitud i mitjanes d’estiu més lligades amb l’altitud, i amb una pluviositat mitjana no inferior als 600 mm. Només el Montseny i les Guilleries, més nòrdiques, presenten característiques humides (a la ratlla de 1.000 mm). La vegetació evoluciona més ràpidament que el clima, segons la latitud, l’altitud i l’exposició (solell a llevant i obaga al vessant ponentí): des de la fageda amb el·lèbor verd (d’aire atlàntic) dels punts més alts del Montseny i les Guilleries a la màquia de llentiscle i margalló de les serres litorals del Maestrat. Val a dir que els dominis de bosc de roure reboll i de roure valencià desapareixen a la conca del Millars i hi constitueixen un límit botànic. La serralada, que havia estat densament poblada, ha anat perdent habitants des de mitjan s. XIX per la minva de les activitats ramaderes (transhumància) i la desaparició de les bosquetanes (carboneig d’alzines i roures). L’estiueig, la residència secundària, el turisme rural i paisatgístic n'han revalorat, però, alguns sectors, especialment a partir de la delimitació d’espais protegits (Montseny, ports de Beseit, etc.) empresa des dels anys vuitanta. El relleu és força heterogeni. Dominen els blocs de basculament autònom al sector paleozoic (altitud màxima al turó de l’Home, al Montseny, 1.706 m); plecs alpins de materials mesozoics presenten un fragment relativament deprimit (tossal de la Baltasana, a les muntanyes de Prades, 1.203 m alt.); les ereccions esdevenen més importants a la dreta de l’Ebre (el Caro, als ports de Beseit, 1.447 m alt.), on l’ambient muntanyenc guarda una flora i fauna pirinenques; i els relleus de la tectònica ibèrica (que culmina a Penyagolosa), amb un joc de moles planes característiques de l’Alt Maestrat (mola d’Ares, 1.442 m alt.).

Col·laboració: 
JRe
Llegir més...