Joan de Serrallonga

Joan Sala i Ferrer
(Viladrau, Osona, 23 d’abril de 1594 — Barcelona, 8 de gener de 1634)

Joan de Serrallonga, segons un gravat romàntic

© Fototeca.cat

Nom popular amb què és conegut Joan Sala i Ferrer, bandoler nyerro i cap de quadrilla esdevingut famós per la seva actuació i pel mite creat sobre seu per la literatura barroca i romàntica.

Era el cinquè entre nou germans, quatre dels quals es dedicaren al bandolerisme. Es casà amb Margarida Tallades, àlies Serrallonga (1618), pubilla del mas Serrallonga de Querós, de Sant Hilari Sacalm (Selva), d’on prengué el cognom o apel·latiu de Serrallonga, que passà com a cognom als seus fills. Abans del 1622 participà en alguns petits robaments amb els seus germans i altres bandolers de Viladrau, fins que fou denunciat per Miquel Barfull (1622). Quan l’anaven a detenir es defensà i matà a trets el seu delator.

Un cop fora de la llei, es dedicà més intensament a robaments i segrest amb la banda dels seus germans, de la qual aviat fou considerat el cap. Els primers anys alternava els actes de bandidatge amb llargues estades al seu mas; s’escapà sempre de les persecucions de les tropes del lloctinent i senyors jurisdiccionals, gràcies al coneixement del país. En 1624-27 l’atenció del lloctinent i de la tropa anà dirigida sobretot contra els germans Margarit, i Serrallonga pogué actuar amb una certa impunitat. Caiguts els Margarit (1627), agrupà les restes de llur banda i esdevingué el principal bandoler del país. Hi lluitaren en va els lloctinents Miguel de los S. de San Pedro (1628-29) i el duc de Feria (1629-30). El duc de Cardona (1630-32) n'intensificà la persecució, cosa que l’obligà, a ell i la seva banda, a refugiar-se a l’altra banda dels Pirineus, on fou ben rebut pels senyors de Vivers i de Nyer i pel súbdit francès senyor de Durban, els quals se servien dels bandolers per llurs conveniències (el senyor de Durban lliurà el 1631 al lloctinent molts bandolers de Serrallonga, entre els quals el Fadrí de Sau o Jaume Melianta, en canvi de l’aixecament de l’empara reial sobre el lloc de Perellós).

Serrallonga militava en la facció popular dita dels nyerros, però hom no pot dir que fos un bandoler polític, bé que sovint els principals caps de la bandositat se'n serviren per a executar llurs venjances i perseguir llurs enemics. D’altra banda, la seva resistència a les forces centralistes li guanyà la simpatia de tots els contraris al govern, entre els quals es trobaven familiars del Sant Ofici, les abadies de Banyoles i Sant Pere de Rodes i rectors; també molts masos, per simpatia o per por, l’acollien i l’afavorien. Des del 1632, desfeta una bona part de la seva banda, vagava pel país amb la seva darrera amiga Joana Massissa, una pobra vídua de Castelló d’Empúries transformada per la llegenda en la noble Joana de Torrelles, vivia de petits robaments i s’allotjava en masies d’antics amics i en pletes i jaces dels Pirineus. Fou detingut el 31 d’octubre de 1633 prop del mas Agustí, de Santa Coloma de Farners, per una delació de l’hereu del mas, i dut a Barcelona, on després d’un llarg procés i tortures, fou ajusticiat amb tot escarn i crueltat el 8 de gener de 1634.

El seu indiscutible valor i la fama popular el feren tot seguit objecte de cançons, auques i danses i d’una comèdia, El catalán Serrallonga y bandos de Barcelona, escrita en col·laboració vers el 1640 per Antonio Coello, Francisco de Rojas y Zorrilla i Luis Vélez de Guevara, que fou l’origen de l’anomenada segona vida del bandoler: la del noble, romàntic i justicier que es llançà a la vida bandolera per un greuge i que robava als rics per donar-ho als pobres. Aquesta versió és la que desenvolupà Víctor Balaguer amb el drama Don Juan de Serrallonga o Los bandoleros de las Guillerías (1858), convertit en novel·la el 1859 i reeditada repetidament fins el 1871 (cinc edicions), seguida després d’una segona part, La bandera de la muerte (1859), on retrata un Serrallonga bandoler liberal i romàntic que lluita per alliberar el poble de la servitud dels nobles. Joan Cortada inicià una tasca de desmitificació del bandoler amb la publicació del Proceso instituido contra Juan Sala y Serrallonga. Lladre de pas (1868), i començà des d’aleshores la doble visió del bandoler, la real i la mitificada, que han presentat actualment Joan Reglà i Joan Fuster a Serrallonga. Vida i mite del famós bandoler (1961). És molt discutible, en canvi, l’obra de Joan Mon i Pasqual La vida y la muerte del bandolero Serrallonga. Revisión de su proceso judicial (1972). Serrallonga ha estat font constant d’inspiració de poetes, com Maragall, d’articulistes i, modernament, de muntatges teatrals, com ara Àlias Serrallonga (1974) d’Els Joglars.