Estudià a Cadis. Lluità a Catalunya durant la primera guerra Carlina i es distingí en la defensa de Sant Quirze de Besora (1838). Progressista, en caure Espartero hagué d’exiliar-se (1843-45 i 1848-49); rehabilitat en el Bienni Progressista, fou governador militar de Saragossa i de Madrid. El 1868 fou deportat a Canàries; alliberat per la Revolució de Setembre, fou director de la guàrdia civil (1869-72) i capità general de Catalunya (1874); derrotà els carlins a Prats de Lluçanès i fou ministre de la guerra del govern de Sagasta (1874); reformà l’exèrcit i acceptà la Restauració, durant la qual continuà ocupant alts càrrecs militars.