i Francisco Serrano y Domínguez | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Francisco Serrano y Domínguez

història militar hist mil i història hist
Militar i polític andalús.
Isla de León, avui de San Fernando,, 17 de desembre de 1810 — Madrid, 1885

Duc de la Torre. Es distingí durant la primera guerra Carlina (que féu, en part, a Catalunya); el 1840 ja era mariscal de camp. Espartero l’envià a Barcelona (1842) per sotmetre la ciutat, però pocs mesos després Serrano s’afegí al pronunciament moderat-progressista de Prim, Narváez i altres que enderrocà el regent. Fou nomenat ministre universal per la junta revolucionària de Barcelona. Després d’un seguit de vicissituds, facilità l’adveniment al poder dels moderats (maig del 1844), és a dir de Narváez. Del 1846 al 1848 fou el favorit d’Isabel II, però el príncep consort reeixí a allunyar-lo de Madrid. Capità general de Granada, dirigí una expedició contra els pirates rifenys de les illes Chafarinas. Fins el 1854, que signà amb O'Donnell i Cánovas del Castillo el manifest de Manzanares, visqué allunyat de la política a les seves terres d’Arjonilla (Jaén). Després d’un retorn d’Espartero, el 1856 secundà el cop d’estat de Leopoldo O'Donnell. El 1859 fou enviat a Cuba com a capità general; d’allí estant entrebancà els plans de Prim durant l’expedició d’aquest a Mèxic. Malgrat haver col·laborat en la repressió de la rebel·lió dels sergents de San Gil, dos anys després, quan ja era cap de la Unión Liberal, participà en la conspiració prèvia a la revolució de setembre de 1868, de la qual fou, amb Prim, el cap més destacat. Derrotà les forces de la reina al pont d’Alcolea (28 de setembre) i fou nomenat president del govern provisional, i després regent del regne. President del primer consell de ministres d’Amadeu I, el 1872 derrotà els carlins i firmà l’efímer conveni d’Amorebieta. Conspirà contra la República i hagué d’exiliar-se uns quants mesos. Ja de retorn a Espanya, el cop d’estat de Pavía el convertí en president del poder executiu, el darrer de la República. Atengué més a la lluita contra els carlins que als afers polítics i no féu cap oposició a la Restauració, sota la qual tingué un paper polític secundari. Influí molt en ell la seva muller i cosina, Antonia Domínguez Borrell.

Col·laboració: 
EdV
Llegir més...