i els Serrans | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

els Serrans

Comarca del País Valencià, a la regió de Sogorb, a l’àrea de llengua castellana del País Valencià.
Població: 
18.076 h
[2009]
Extensió: 
1.364 km2

Cap de comarca, Xelva. Al N el sistema de la serra de Javalambre separa els Serrans d’Aragó i de l’Alt Palància (NE); per l’E les altures de la serra de Mira (Castella), que dominen els congosts del Túria, marquen els límits amb Castella la Nova; al S, les serres ibèriques que en direcció NW-SE dominen la Plana d’Utiel i la Foia de Bunyol la separen d’aquestes; el pas cap a l’E, al Camp de Túria, és assenyalat per un descens ràpid de l’altitud i la transició a les planes suaus del Túria, al començament del seu curs baix. El relleu és format per materials juràssics i cretacis que donen lloc a materials calcaris fortament accidentats a causa d’una sèrie de falles molt complexes, alhora que el Túria i els seus afluents han tallat fortament els materials blans amb potents congosts. Així, el paisatge apareix format per constants muntanyes dislocades i de forts pendents amb valls estretes, moltes vegades limitades a parets verticals per l’erosió. Al N apareixen formes de moles, com a la zona d’Alpont, on arriben a superar els 1.500 m alt. a la Mola o a El Collado. L’altitud mitjana és elevada, i els límits septentrional, meridional i occidental superen els 1.000 m alt.; només a l’extrem oriental baixen dels 400 m alt. Aquesta altitud determina un clima més fred que el costaner, amb hiverns freds (4-5°C el gener) i estius poc calorosos (22°C), precipitacions escasses (400-500 mm anuals), més fortes al S per la major influència marítima. El règim de precipitacions difereix del costaner, amb un màxim de primavera (maig) en lloc de la tardor (màxim secundari ací); les nevades són normals a les muntanyes.

El pantà de Benaixeve, als Serrans
© Fototeca.cat
L’eix comarcal és format pel curs del Túria, que, en direcció NW-SE i basculat cap al S, drena tota la comarca, bé directament o per mitjà dels seus afluents. El relleu fa que els rius s’encaixin; el Túria arriba a formar congosts de 200 a 400 m. Les valls són sempre estretes i de vegades arriben a no tenir més que una dimensió. Els congosts han estat aprofitats per al regulament del cabal hídric, amb vista als regadius del curs baix (Camp de Túria i l’Horta); així els pantans de Benaixeve (amb una capacitat de 228 hm3) i Loriguilla (70 hm3) sobre el Túria i el del Buseo (7 hm3) sobre el Sot o riu de Xera. Hi ha en projecte el pantà de Sant Vicent Ferrer, també sobre el Túria, amb una capacitat projectada de 462,5 hm3. Els afluents de l’esquerra drenen la part septentrional de la comarca, i se'n destaca el riu de Toixa; per la dreta és el riu de Xera o Sot, el que drena la major part del sector meridional dels Serrans.

La vegetació

La vegetació, en general calcícola, té caràcter mediterrani sec i, en grans extensions, acusadament continental. En una part molt considerable de la comarca l’ariditat sembla excessiva per a l’alzinar. La clímax hi seria la màquia de garric i arçot (Rhamno-Cocciferetum). En el paisatge actual predominen garrigues, brolles i pastures seques, sovint cobertes d’un estrat de pi blanc. A les terres més altes la vegetació potencial és el carrascar, en bona part substituït actualment per pinedes secundàries de pi blanc.

L'economia i la demografia

L’agricultura ha estat l’activitat econòmica predominant al llarg de tota la història d’aquesta comarca, i encara ho és. El 29,6%del seu territori és dedicat als conreus i el 60% és cobert de bosc. El 1999 hi havia 27.621 ha de terres conreades. Els cultius més importants eren els fruiters (13.594 ha) i les oliveres (3.348 ha). Malgrat la forta homogeneïtat d’aquests cultius respecte a llur distribució espacial, certs conreus predominen en alguns municipis. Així, la vinya és molt important encara a Pedralba, el Villar, Xulella i Alpont. L’olivera a Calles i els cereals a Alpont i Ares. Respecte als regadius, només tenen certa importància al Villar (500 ha), Xelva (400 ha), Toixa (350 ha) i Pedralba (300 ha). Cereals, hortalisses i alguns fruiters són els principals conreus regats. Quant a la mecanització de l’agricultura, hom constata un excés de tractors i motocultors, principalment per l’exagerada parcel·lació del sòl comarcal i la manca d’un cooperativisme més fort. Aquest esperit cooperativista ha estat molt positiu només en el conreu de la vinya (raïm per a vi). Al Villar, hi ha una cooperativa que s’encarrega de centralitzar i comercialitzar la producció, sobretot, de vi blanc. Un complement d’aquesta activitat agrària és la ramaderia, que aprofita el guaret i els pasturatges naturals, vora les 2.000 ha, més les 90.000 ha forestals de la comarca, que ocupa un 60% de l’extensió dels Serrans.

L’any 1999 se censaren 642 caps de bestiar boví, 26.990 d’oví, 2.150 de cabrú, 89.180 de porcí i 788.300 caps d’aviram. Té una certa rellevància productiva l’apicultura a la comarca. El desenvolupament industrial valencià dels darrers anys no ha afectat els Serrans a causa d’una deficient xarxa de comunicacions amb l’àrea metropolitana de València i de la manca de tradició artesanal que afavorís un desenvolupament industrial posterior; només petites indústries tèxtils (Xelva, Pedralba), del ciment, la ceràmica i el vidre (el Villar i Benaixeve), o de la fusta i el suro (Figueroles), s’hi han establert, però no han significat cap transformació important. Respecte a la indústria, de la quarantena d’empreses censades el 1986, destaquen les dedicades als subsectors dels minerals no metàl·lics (24% de les firmes) i al de la fusta, el suro i els mobles (21%), sempre aprofitant els recursos de la zona. La manca de nuclis urbans ha determinat que comercialment els Serrans depenguin de València, i fins i tot administrativament han perdut els caps de partit judicial (Xelva i el Villar), en favor de Llíria (Camp de Túria). Malgrat tot, a hores d’ara la comarca coneix un cert reviscolament estacional gràcies a l’activitat d’estiueig present en certs pobles, com ara Xelva i Xulella, durant els mesos de juliol i agost i protagonitzada per antics pobladors de la zona, avui desplaçats a les ciutats del litoral, i a la presència d’un significatiu turisme urbà de caps de setmana que utilitza les nombroses instal·lacions d’ICONA i de la Generalitat Valenciana a les zons naturals dels Serrans, sobretot al llarg del Túria.

Vista general del Villar
© Fototeca.cat
Xelva i el Villar, les dues principals aglomeracions comarcals, no han pogut fer un paper de centres comarcals i organitzadors del territori, a causa fonamentalment del caràcter agrari d’ambdós nuclis i de la proximitat de centres molt més dinàmics (com ara Llíria, Requena o Utiel) que han exercit, en certa mesura, aquest paper. L’any 1991, als seus municipis residien 17.744 habitants, uns pocs menys que el 1986 (17.908 h) i gairebé un miler menys que en començar la dècada (el 1981, hi havia 18.564 h). Aquesta estabilitat amb tendència a un lleuger retrocés és típica de la segona meitat de la dècada dels vuitanta, en què l’aturada de les eixides de població i el retorn d’alguns antics emigrants als nuclis d’origen compensaven fins a cert punt l’envelliment demogràfic dels residents. El 1998 la població era de 17.041 h i el 2003 era de 16.941 h (12,1 h/km2), xifra que representava una pèrdua de 85 h en el període 1991-2003. El 2001, Xelva, el cap comarcal, amb 2.046 h, i el Villar, amb 3 466, eren els dos nuclis més poblats i concentraven el 32,8% del cens. Per edats, el 9,6% de la població tenia menys de 15 anys, el 62,9% era població adulta i el 27,5% sobrepassava els 65 anys. Així, des del 1960 fins avui, la comarca ha perdut un 21% de població, que ha restat pràcticament estancada des del 1981. El subdesenvolupament ha fet que l’actual població sigui quasi la mateixa que a la fi del s. XVIII. La primera meitat del s. XIX fou l’únic moment d’una certa expansió, manifestada per un augment humà del 50% sobre les xifres del 1787. En la segona meitat i fins el 1910 el creixement fou més feble. Però el descens posterior, marcat en el decenni dels anys vint, s’accelerà a partir del 1950. L’emigració s’ha dirigit a València i a l’Horta en especial. Les màximes densitats són assolides als municipis sud-orientals (el Villar, la Llosa, Pedralba, Loriguilla), mentre que als municipis més occidentals (com ara Benaixeve, Ares, Andilla, la Iessa) les densitats resten per sota de la mitjana comarcal i fins i tot només arriben a 1 h/km2 (Andilla o Benaixeve). La població s’agrupa en petits pobles, només quatre dels quals passen de 1.000 h, situats en les proximitats dels rius —el Túria, el rius de Toixa i de Xera—, o en petits llogarets a les serres septentrionals. Només unes 370 persones (2% de la població comarcal) vivien fora dels nuclis concentrats de població (Xulella, amb el 18% de població dispersa i Xelva, amb el 5%, trenquen aquesta norma).

L’aprofitament hidràulic (pantans de Benaixeve i de Loriguilla) ha fet que els pobles de Benaixeve, Loriguilla i Domenyo hagin hagut de traslladar-se a emplaçaments nous a l’Horta (Sant Antoni de Benaixeve a Paterna, Sant Isidre de Benaixeve a Montcada de l’Horta) i al Camp de Túria (la Pobla de Vallbona). Loriguilla ha romàs totalment despoblat, i la població fou traslladada a un terme nou creat al S del Camp de Túria (Riba-roja), encara que es compta dins els Serrans. Domenyo, afectat per la cua del pantà de Loriguilla, és en procés d’abandonament, malgrat els intents conservacionistes, i el trasllat al poble nou de Marines (Alt Palància).

La xarxa de carreteres és purament comarcal, amb un eix fonamental paral·lel —però no coincident per causa de l’encaixament del riu— al Túria, fins a Domenyo, on agafa el curs del riu de Toixa; aquesta carretera, la comarcal C-234 de València a Ademús, es troba amb alguns problemes de conservació a partir de Xelva. La xarxa perpendicular a aquest eix són carreteres que uneixen altres comarques (Toixa-Utiel, Xera-Requena) o és simplement local. No hi ha ferrocarril. La dificultat de les comunicacions no ha propiciat el desenvolupament turístic.

La història

De la prehistòria a la romanització

El poblament prehistòric de la comarca no és ben conegut, puix que les investigacions no han estat fins ara gaire intenses, llevat d’algun poble concret. Hi ha indicis que permeten de suposar que hi són representades les principals etapes prehistòriques identificades a la resta del País Valencià. Els testimonis més clars de poblament comencen al segon mil·lenni aC, amb els poblats de la cultura del bronze valencià, com el del Puntal de Cambra, del Villar i després amb els poblats ibèrics, cap dels quals no ha estat excavat intensament. La romanització fou intensa, en l’àmbit rural: a la rodalia del Villar són coneguts una vintena de jaciments, i es conserva un aqüeducte, a Xelva.

De l'època musulmana ençà

Durant l’època musulmana es bastiren els principals castells de la comarca: Alpont, Domenyo i Sot; la desorganització del món musulmà amb la caiguda del califat de Còrdova el 1031 permeté la creació de la taifa d'Alpont, que fou tributària del Cid; el 1092 acabà la seva existència davant els almoràvits. La conquesta cristiana cap al 1236 traslladà el centre comarcal a Xelva, de la qual depenien part dels municipis actuals (Benaixeve, Calles, Domenyo, Figueroles), poblats per moriscs i repoblats després del 1609; Alpont centrà les terres del nord, i se'n segregaren diferents municipis (la Iessa). Jurídicament eren llocs de reialenc les terres d’Alpont (Alpont, Ares, la Iessa i Titaigües); al duc de Vilafermosa pertanyien Xelva, Toixa, Benaixeve i Bugarra, i a la mitra de València el Villar, la Llosa i Xulella; la resta dels pobles es dividia entre el comtat de Villanueva i el d’Almenara, el ducat d’Almodóvar i el baró d’Andilla. Administrativament els Serrans depengué de la governació de València. Amb la divisió provincial de 1833 fou inclòs a la província de València i fou dividit entre els partits judicials de Xelva i del Villar, excepte Pedralba, que fou del de Llíria; darrerament ha estat inclòs en aquest darrer. Eclesiàsticament es dividí entre els bisbats de Sogorb (l’W i el N de la comarca) i de València (l’E i el S: el curs del Túria fins a Xulella inclusivament, la vall del riu de Xera, el Villar i la Llosa del Bisbe). La reorganització del 1960 traslladà tota la comarca al bisbat de València.

Col·laboració: 
JEC
Llegir més...