i Ariel Sharon | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Ariel Sharon

SinònimAriel Šaron
SinònimAriel Šaron
Ariel Sharon

ciències militars mil i ciències polítiques polít
Militar i polític israelià.
Kefar Malal, Israel, 26 de febrer de 1928 — Tel-Aviv, 11 de gener de 2014

A catorze anys (1942) s’integrà a l’organització militar Haganah, i participà en totes les guerres araboisraelianes,en les quals comandà operacions decisives en les victòries israelianes, però també altres de molt controvertides. Ocupà diversos alts càrrecs militars fins el 1972, que abandonà l’exèrcit. El 1973 cofundà el Likud, pel qual fou diputat (1973-74 i des del 1977), ministre d’agricultura (1977-81) i de defensa (1981), càrrec des del qual organitzà l’ocupació del Líban (1982). El mateix any, les matances de palestins perpetrades per milícies cristianes als camps de refugiats de Sabra i Šatila (Beirut) provocaren la seva dimissió (1983) després d’una sèrie de controvertides acusacions per la manca d'actuació de l’exèrcit israelià davant la massacre.

En 1983-84 fou ministre sense cartera, i en 1984-90, de comerç i indústria, i de l’habitatge. Membre del Comitè Ministerial de Defensa (1990-92), en 1996-99 fou ministre d’Infraestructures i en 1998-99 d’afers estrangers. El 1999 substituí Benjamin Netanyahu a la presidència del Likud. Contrari als acords de pau d'Oslo (1993), amb l’escalada de violència que n'acompanyà l’aplicació, acusà el govern laborista d’Ehud Barak de comprometre la seguretat del país. La seva visita, al setembre del 2000, a l’esplanada de la mesquita d’Al-Aqsà de Jerusalem, assenyalà l’inici d’una nova ,intifada de gran violència i durada, i provocà una forta crisi política que portà el primer ministre Barak a convocar eleccions anticipades. Els comicis, que se celebraren al febrer del 2001, donaren la victòria al Likud, i Sharon esdevingué primer ministre.

Tot i obtenir majoria absoluta formà un govern d’unitat amb els laboristes, i amb Shimon Peres com a ministre d’afers estrangers, i inicià la represa dels assentaments i una duríssima campanya contra els atemptats de palestins radicals que sovint afectà la població civil. A partir del desembre del 2001, assetjà el mateix president palestí Yasser Arafat a la seu del govern autònom, adduint passivitat i àdhuc complicitat d’aquest amb relació als atemptats dels grups terroristes. Al juny del 2002, inicià la construcció d’un polèmic mur a la frontera amb Cisjordània per evitar la infiltració de terroristes, i reprengué també la construcció d’assentaments,

Les eleccions anticipades del gener del 2003 el confirmaren en el càrrec, aquest cop al capdavant d’un govern de dretes. Al maig acceptà signar l’anomenat “Full de Ruta” promogut pels EUA, Rússia, la UE i l’ONU. El fracàs d’aquest nou pla de pau portà Sharon a anunciar la retirada unilateral de Gaza, cosa que provocà una crisi de govern, amb la dimissió o expulsió de diversos ministres. Dins del Likud les opinions sobre aquesta iniciativa estigueren també molt dividides, tal com mostrà el resultat negatiu del referèndum no vinculant que convocà al gener del 2004. Mancat de suport, Sharon formà al desembre del 2004 un govern de coalició amb els laboristes per tal de posar en pràctica el pla, que fou completat a l’agost del 2005.

Al novembre, l’elecció d’un nou líder del Partit Laborista Israelià contrari al govern de coalició amb el Likud comportà que Sharon convoqués eleccions anticipades per al març del 2006. Al mateix temps, la creixent oposició dins del Likud a Sharon, liderada de manera cada cop més clara per Netanyahu, decidí Sharon a abandonar el Likud i a crear Kadima (‘Endavant’ en hebreu), un nou partit de centre que li permetés dur a terme el seu pla amb relació als palestins. Al gener del 2006 un vessament cerebral el deixà en coma irreversible. Morí al cap de set anys i en el seu funeral hom li dispensà honors d'Estat.

Data de revisió: 
2014-01-13
Llegir més...